T’hauria encantat, el concert. I tenies raó, a la seva manera única el Ferran Palau és un poeta. I de fet, canta tan a poc a poc que gairebé podia subratllar-ne les lletres. Em va arribar a l’ànima allò de “Ja sé que si fos per tu tots els arbres floririen / tal com fan els ametllers i la por no existiria. / Apareix el cavall blanc i del no-res una guspira”. I allò altre de “Somio que estem sols al mig de l’univers / i volen orenetes a càmera lenta / i qualsevol preocupació desapareix”. Els hauries d'haver vist, la banda i ell, tocant sota una enorme lluna groga que semblava dibuixada per Akira Toriyama.
“Estem molt contents de ser aquí, Martorell. Quin lloc més increïble. Això és el Festival de Peralada del Baix Llobregat, queda confirmat”, va dir. I de sobte se’ns havia ficat a la butxaca. El lloc eren els jardins del pont del Diable; el festival, el PAS, i l’atmosfera que va crear —amb aquest estil tan seu entre el pop i l’electrònica— era pura màgia. Vaig pensar que farien bona parella amb la Miranda July (que tots dos tenen un món interior i una manera molt particular de transmetre-ho). Vaig pensar que ens ho mereixíem, que tot just se’ns acabava de cremar la muntanya i era molt benvinguda aquella petita catarsi.
Que va ser molt trist, ja t’ho vaig explicar per telèfon. Mitja serra de l’Ataix arrasada, gairebé dues-centes hectàrees de pins, negres com mistos consumits, alguns encara drets i d’altres abatuts, tots morts, sobre una terra grisa de cendra i de la tristor dels fantasmes del romaní, la ginesta, la farigola, els espàrrecs, els esbarzers, tot el verd que ja no hi és. Això, entre Martorell i Castellví de Rosanes. Per una negligència, van dir. Estem fent malbé el planeta. No només aquesta muntanya, que no era gran cosa però era la nostra i ens era el paradís. El planeta sencer. Cremat. Esgotat. Per negligència, per cobdícia, per estupidesa, per maldat. És per fer-s'ho mirar —per no dir-la més grossa.
Després van venir, ja ho saps, altres incendis arreu del país —i del món. Un estiu nefast. L’estiu que moren ofegades desenes de persones sota les aigües crescudes de rius alemanys i belgues. L’estiu dels rècords mortals de temperatura al Canadà. L’estiu que a bona part de l’Àfrica no se’n surten amb la vacuna, el segon estiu de la pandèmia. L’estiu que milers de persones han de marxar de casa seva per sobreviure. A l’ànima, aquell “Ja sé que si fos per tu tots els arbres floririen / tal com fan els ametllers i la por no existiria.”
Per una estona sagrada, gràcies al Palau i al PAS, vam flotar en l’aire fi d’aquella nit d’estiu... Com floten les volves de cendra d’incendis més o menys llunyans que no paren d’arribar-nos al pati. Com flota la certesa que se’ns desfan els pols. Que cal actuar ja, dràsticament, tots plegats. Si és que encara hi som a temps.
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
