«Fosca és la infantesa, i somica com un animaló atrapat i oblidat en un soterrani. Se t’escapa de la gola com el baf quan fa fred, i de vegades és massa petita i d’altres, massa grossa. No se t’adapta bé del tot. Fins que no te l’has tret de sobre com la muda d’una bèstia no pots estudiar-la i parlar-ne com una malaltia que ja ha passat. La majoria d’adults diuen que han tingut una infantesa feliç, i potser s’ho creuen, però jo no: penso que han aconseguit oblidar-la.»
Tove Ditlevsen, Trilogia de Copenhaguen
La infantesa em venia estreta o baldera a mi també. Vaig ser una nena massa bona nena, massa aplicada, massa adulta avant la lettre. Potser la infantesa i jo ens vam posar a jugar a fet i amagar, em vaig distreure llegint (soc més de llegir que de córrer, en això no he canviat) i es va quedar oculta en un racó fins que em vaig fer gran i vaig descobrir que l’enyorava.
La meva infantesa eren els estius llarguíssims a Barcelona, sense les colles de poble de les novel·les que devorava a l’engròs. La ràdio sempre encesa. Les piscines de Can Sala plenes de “senyors blaus” on vaig aprendre a no ofegar-me. L’escola en català contra el franquisme i malgrat el franquisme. El conte de la vida d’una nina amb què vaig guanyar els Jocs Florals. L’erra-cinc de color butà. El Cavall Fort que rebia a la bústia setmana sí setmana no. Les ensaïmades de l’avi. La torre dels tetes. La bicicleta que demanava a uns Reis que es feien pregar. Les notes de cada trimestre, tan excel·lents que em feien vergonya. Les cases de la Isabel i l’Ariadna, que em semblaven palaus. El nostre carrer sense asfaltar i les barraques de just al darrere. El trajecte diari de Nou Barris a Horta amb la furgoneta del senyor Requena.
No sé si va ser una infantesa feliç: va ser la meva. I se’m va aferrar a l’inconscient com un paràsit. Quan tenia trenta anys llargs i uns quants fills, els companys d’egebé de l’Arrel se’m continuaven colant als somnis, hi entraven sense trucar. La nostra classe es deia Espiadimonis i encara ens diem així en un grup de whatsapp, encara és una paraula que m’estimo especialment, jo, que tinc fòbia als insectes. Però el Jordi Cavaller, el nen que va proposar aquest nom per als nascuts el 1969, ja no hi és: un càncer el va sepultar al soterrani dels records.
La meva infantesa pengim-penjam responia què-vols-ser-quan-siguis-gran amb un aplom que no he tingut mai més. Res m'agradava tant com llegir i res m'havia d'impedir escriure tant com volia. Jo escriuria sense frens ni pors ni excuses, el Jordi Cavaller arribaria a vell: el futur era un vestit fet a mida.
© Tove Ditlevsen & Hasselbalch, Copenhaguen 1967
© de la traducció: Maria Rosich, 2021
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
A la secció “De teves a meves”, Eva Piquer parteix d’un fragment literari per escriure un text il·lustrat per Eva Armisén. L'escriptora i la il·lustradora també comparteixen les seccions "Evasions", "Presa de terra", "Contracoberta" i "Hivernacle".
