Els textos més autobiogràfics són els que no ho semblen. De cop penso això, però de seguida m’esmeno perquè el que he escrit ara no és només un aforisme maldestre, sinó pitjor: és una frase per vendre o, encara més greu, és una immensa mentida. ¿Com puc afirmar que allò més autobiogràfic, que allò que més parla de la història de la vida d’algú, no són, posem per cas, els llibres estrictament testimonials? ¿Com puc deixar anar que no hi ha text més clar i més precís sobre la realitat material dels fets que reporta que el Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra, que Cap de nosaltres tornarà de Charlotte Delbo, que Si això és un home de Primo Levi, que Contra tota esperança de Nadejda Mandelstam o que El poeta de Gaza d’Yshai Sarid?
El que calia era una frase semblant, però amb conseqüències semàntiques i polítiques del tot diferents: hi ha textos autobiogràfics que no ho semblen. Així, sí. Era això el que volia explicar, que hi ha textos fantàstics, desubicats en l’espai i en el temps, situats en paisatges estranys o estrambòtics, curulls de gent que hi passeja que són gent impossible: individus que no han existit ni podran, subjectes directament alienígenes, éssers immaterials o persones amb trenta cors, amb llengües forcades, amb idiomes de roc o d’ocell, amb òrgans sexuals escampats per tota la superfície de l’esquelet i la pell. Són coses, aquestes, que no passaran. Coses que formen part del sac foradat de la ficció, coses imaginàries, coses que no caben en la «versemblança» (aquesta paraula terrible i que embafa), coses que no són realistes perquè són coses ideals i no pràctiques, coses fingides, coses, de fet, que si dius que són certes, acabes amb un diagnòstic psicòtic o amb una malaltia semblant: ves i digues que et creus que un gat florescent que formula metàfores i que té una memòria molt llarga és un gat que, en el fons, parla dels animals seductors, intel·ligents i discrets que són, a vegades, algunes dones. Ves i digues això que et diran, com a mínim, que no has adquirit la capacitat infantil de diferenciar progressivament la ficció de la realitat i que et diran, com a màxim, que tens un desgavell o un disturbi mental que no és res més que un deliri, que una psicosi.
Però la literatura, ho sabem de fa segles, també pot ser això: una tècnica de recerca que fa veure que no, un mecanisme introspectiu que sembla una farsa i mareja, un mirall que et col·loques a dins de manera amagada, una narrativa sobre la vida pròpia construïda a partir de tot de peces bogíssimes, salvatges, perfectament inexistents.
Avui penso això perquè em sembla que mai no havia escrit un text tan autobiogràfic com quan he escrit un text que no parla de mi, sinó d’imatges. En el moment en què han aparegut huracans i cistells, nabius i dimonis, homes pallasso i dones tritons, culs de trapezista i coets, meteorits de joguina, nusos gordians i coralls, en aquest moment tan sonat i d’entrada allunyat de tota experiència i de tot fet veritable, m’he adonat que parlava de coses que m’han passat i que he viscut en una primera persona del singular espantosa, vulnerable, concreta i real.
Però avui penso això, sobretot, perquè vull seguir llegint Paul Celan, Mercè Rodoreda, Franz Kafka i, entre tants altres, Víctor Català. Perquè penso que quan Celan, que no era ni coix ni un ocell, li demana a una crossa que es converteixi en una ala, també parla d’ell. Perquè penso que quan Rodoreda, que potser va viure un embaràs poc feliç amb els ulls ben oberts, fa que les dones prenyades donin voltes amb els ulls tapats, també parla d’ella. Perquè penso que quan Kafka, que no crec que es rebolqués amb Milena per terra entre un bassal de cervesa, escriu una abraçada amb tenalles i alcohol, també parla d’ell. Perquè penso que la Víctor, que ni era monja ni va incendiar cap Església, també parla d’ella quan s’inventa un conte en què una religiosa i un revolucionari acaben descobrint què és això tan preciós i difícil de la fraternitat, de la barreja. Potser m’equivoco, però diria que això, que aquestes desviacions i aquestes sortides del camí que va dret per l’escuma dels dies i pel traç figurat, poden ser, també, profundament autobiogràfiques.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
