Hi ha coses davant de les quals és impossible callar. Són coses tan greus i amb un radi d’acció tan extens i nefast, que assenyalar-les compulsivament i sense parar potser no és només necessari per impedir que es naturalitzi el desastre i per evitar que s’acabi convertint en una cosa comuna que cap dins l’espai, tan excloent i tan cec tan sovint, de la normalitat. Són coses tan impactants i rotundes que més aviat obliguen a prendre la paraula —un verb, aquest darrer, que en el seu sentit pronominal no fa referència a la imposició, sinó al compromís (obligar-se a no callar és el mateix que comprometre’s a parlar). Coses tan persistents i constants que, justament per això, exigeixen de no caure en la immobilitat del costum, del silenci, de la inèrcia i la mandra. Coses que requereixen ser dites i, encara que puguem tenir la temptació d’esgotar-nos, coses que demanen una insistència granítica, que no necessàriament ha de voler dir repetir sempre igual i des d’una mateixa voluntat de denúncia o anàlisi. No callar davant d’elles pot dir simplement persistir en la necessitat d’anomenar el que no fuig ni canvia o el que només es transforma per fora, en la seva manifestació més visible, i no per dintre, en la seva manera de ser i d’impulsar-se i de fer-se present en el món i en les relacions entre humans —en la seva manera, per tant, de tenir una incidència política i d’impactar en la configuració del marc complexíssim que ens determina i ajunta.
Una d’aquestes coses és el dolor que ens infligim els humans els uns als altres a través d’una infinitat de violències —físiques, verbals, simbòliques o de la mena que sigui. Un moviment que prové de l’origen, de quan els començaments començaven: el de la línia del temps, el del pensament i el llenguatge, el de la capacitat de reconèixer-nos, el del desig, el de la consciència de ser. Una acció que, des de sempre i arreu, ens ha donat forma, a nosaltres humans d’animalitat mal païda. Un sentiment que ha ocupat reflexions filosòfiques, quotidianes i artístiques des del principi de tot perquè el dolor, tal com diu Marguerite Duras a la seva obra homònima, el dolor vol que se li faci un lloc. Una realitat i una idea que no s’exhaureix ni s’acaba i una constància històrica i personal davant de la qual no parem de preguntar de què es tracta, de què està fet, com opera i ens marca, com s’expressa i funciona.
No hi ha cosa més individual i més de tots que el dolor. No hi ha cosa més salvatgement subjectiva que un mal que tenim i que una nafra que ens destrossa i forada, que ens constitueix i ens explica. És allò íntim, radical, diferent cada cop. Un angle de realitat estrany i minúscul que no es pot traduir. Una fuetada particular. I, al mateix temps, no hi ha cosa que ens agermani més intensament que el dolor: una asfíxia en el cor, una punyida a la pell i tot de rocs a la sang. La universalitat de les llàgrimes, una redistribució de la pena i un fil solidari: «la més lleu punxada de dolor —mal que es faci sentir en un àtom solament— és una esquerda de dalt a baix en la creació» (Georg Büchner).
¿Què és, però, això que ens relliga fins a reclamar una política del dolor, una relació entre nosaltres, les dones i els homes, travessada per aquesta paraula? ¿És això, el dolor, una paraula? ¿O és una cosa amb contorns i volum i una entitat separada? ¿És un ens espiritual o corpori sense el qual no existim? ¿És matèria, el dolor? ¿Una substància? ¿Un compost primigeni que amb cada vida es renova? ¿L’element necessari i un principi de ser? ¿És emoció transparent o una força? ¿Una potència que té la facultat de produir un efecte, d’impulsar una acció, de mobilitzar fantasia i sorpresa i meravella i invent? ¿És el revers del desig? ¿Una mena de droga? ¿El mirall de l’amor? ¿Un pessic al sistema nerviós i un ball de neurones? ¿Una reunió dels sentits i una percepció diferent? ¿Una immensa ferida i una ferida obstinada a renéixer? ¿És un pou? ¿És un bucle? ¿O és només un deliri? ¿Un viatge més enllà de la norma i un invent que difumina el camí i que et separa del solc? ¿Una alteració? ¿Una manera de modificar propietats i natures? ¿Una fluïdesa de l’ànima? ¿Una contingència? ¿Una tossuderia de la humanitat que camina? ¿Un tros de civilització i un mosaic de cultura? ¿El punt de partida de l’ètica? ¿És emoció? ¿Felicitat invertida? ¿És un mot, el dolor? ¿Un mot obligat? ¿Un mot radical, opac, sever, estrany, variable, ara feixuc i ara tènue, ara llarg i ara curt, ara etern i ara només una espurna, una aparició, una sonoritat inconstant i un silenci que eixorda? ¿És alguna cosa d’aquestes? ¿Un esbós i un assaig? ¿Una transcendència? ¿Una aproximació? ¿Una pregunta?
El dolor
© Marguerita Duras
© de la traducció: Blanca Llum Vidal i Arnau Pons.
© LaBreu Edicions.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
