Em sembla que hi ha un punt d’inflexió a les Paràboles i paradoxesde Franz Kafka que enguany ha publicat, en traducció al català de Joan Ferrarons, l’editorial Flâneur. Amb això vull dir que la curvatura de sentit passa de convexa a còncava o viceversa, que el timbre de la narració és alterat i que hi ha un canvi evident.
Si fins a la pàgina seixanta els relats de la vida petita que il·lustren una realitat teològica o moral (que són les paràboles) i l’aparença aparentment contradictòria i sovint contrària a l’opinió comuna (que són les paradoxes) havien estat presentades amb batec de proverbi (alguna cosa desprenen de saviesa antiga i, tractant-se de Kafka, de màxima bíblica), a partir del text «Davant la llei» alguna cosa canvia. No és debades que, fins a la pàgina seixanta, a part de fer-hi desfilar el paradís, els pecadors, els arbres del coneixement i la vida, el gran patriarca i la matriarca preciosa, Abraham i Sara, i el Mont Sinaí, també hi aparegui un animal que espanta les dones d’una sinagoga i que fa que una colla de rabins s’acabin preguntant pel sentit de la por que els produeix el mamífer: «és per ventura un record de temps reculats o la intuïció d’uns temps futurs?».
En primer lloc, el que em sembla que esdevé diferent és la presència descarnada i directa de l’humor més juïc: «el Messies no vindrà fins que no deixi de ser necessari». Això, aquesta transcendència aterrada i aquesta religiositat barrejada amb la pols de les coses, apareix esplendorosament després de «Davant la llei» i es va fent cada vegada més fina. Poc després, quan apareixen els mites grecs (el volum de Flâneur es basa en la tria confegida per Nathum N. Glatzer que l’editorial novaiorquesa de literatura jueva Schocken Books va publicar l’any 1961), Kafka fa una de les descripcions més precioses —i humanes— que he llegit mai de Posidó.
Fill de Cronos i Rea, germà de Zeus, còmplice d’Ulisses després que l’aventurer enamorat clavi l’estaca a l’ull del ciclop i que es posi el nom de Ningú per salvar-se, rei magnànim dels mars, el Posidó de Kafka és una mena de senyor buròcrata que «feia càlculs assegut a l’escriptori» perquè «l’administració de les aigües suposava una feina inacabable» i que, com a tecnòcrata gris, té poca màgia i és fins i tot una mica avorrit: tant treballava que «amb prou feines havia vist els mars, sols fugaçment quan pujava a correcuita cap a l’Olimp». És un Posidó, el seu, que podria ser el treballador d’una agència immobiliària, el secretari d’un bufet d’advocats o l’últim assalariat d’una empresa d’assegurances. Per molt ensopit que això pugui ser, el déu de les aigües de Kafka no només ens interpel·la com a humans, sinó també com a treballadors, com a integrants d’unes societats que es mouen a una velocitat patològica i que no deixen temps per pensar, per viure bé, per gaudir de badar, per deixar que l’amor sigui el centre i el temps i la felicitat unes conquestes polítiques. Si, com diu Kafka, els mites intenten explicar l’inexplicable, quan és ell qui els interpreta i escriu, l’inexplicable no només es torna una premonició del temps, sinó també una cosa molt plana, molt de carn, molt de la vida que passa, molt humana.
En segon lloc, el que esdevé diferent és l’extensió —el nombre de pàgines, la quantitat de paper destinat al relat, els arbres tallats, la vida material de la lletra. «Davant la llei» és un dels textos més llargs d’aquest llibre i és un dels textos, em fa l’efecte, més kafkians del volum. ¿I amb això què vull dir? ¿A què fa referència, aquí, l’adjectiu kafkià convertit en lloc comú de complicació burocràtica, de dificultat administrativa i d’obstacle legal? A això, justament, a la complicació burocràtica, a la dificultat administrativa i a l’obstacle legal. I també a la ironia severa que, davant d’un text d’una transparència que escruix, fa riure amb una mena de riure que, a parts iguals, allibera i posa nerviós. Allibera de tanta lucidesa com té i posa nerviós de tants dubtes que aconsegueix congriar per dins nostre. Allibera de tant com s’anticipa al futur i posa nerviós de tant poca resposta com podem oferir a aquesta anticipació —sobretot avui que el planeta terra se’ns trinxa i que les criatures conviuen amb una angoixa climàtica sense precedents. Això és Kafka, per a mi. Una torxa de llum que va bé per no perdre’s, però que brilla amb una potència que encega i fa mal. Una teoria de la humanitat tan complexa i tan clara que esvera. Una revolució prematura que potser no estem preparat per emprendre. Un fondària ètica que condueix a afirmar pel broc gros que la literatura de Kafka representa una grandesa evident i objectiva.
Em sembla que a «Davant la llei» hi passen tres coses. Tres moviments travessen un relat de nou pàgines (Flâneur pren la meravellosa decisió de presentar el text de manera bilingüe) que comença amb dues frases afirmativa i molt curtes («Davant la Llei hi ha un porter. Un home de pagès hi va i li demana que el deixi entrar a la Llei») i que acaba amb la intervenció rutilant d’un personatge kafkià («—Quina opinió més sinistra —va dir K.—. Eleva la mentida a principi rector del món»). Això, aquesta contundència perfecte del mot sinistre aquí col·locat, em recorda a la manera magnífica amb què Marguerite Duras diu que l’home de L’Amant té el rostre, ni més ni menys, que devastat, i em recorda també a la manera excel·lent amb què Mercè Rodoreda no parla de la tendresa, sinó d’una tendresa. Es tracta, en els tres casos, de literatures brillants des d’un punt de vista polític i des d’un punt de vista estilístic de tan senzilles com són, de tan transparent que és la tria dels mots —el seu so i el seu ordre.
Tres moviments, deia, em sembla que recorren «Davant la llei». El primer fa referència a la història concreta que explica, el segon és un trampolí cap a la paràbola que representa aquest text i el tercer és una reflexió sobre la mateixa escriptura i sobre la seva necessària relació amb l’hermenèutica.
La història fa així: un pagès vol accedir a la Llei i un porter no el deixa entrar. El pagès s’asseu a la llindera de la porta i insisteix tota la vida més. El porter persevera en la negació i el pagès insisteix en el desig: «si tothom aspira a la Llei, com és que en tots aquests anys ningú més a part de mi ha demanat d’accedir-hi?» El pagès acaba morint sense haver-hi entrat mai i el porter no se sap com acaba.
La paràbola és més o menys aquesta: la Llei, implacable i necessària perquè les societats evolucionin de manera més o menys justa, no sempre funciona. A vegades, fins i tot, funciona de manera terrible i de manera assassina. Kafka s’avança com pocs als orígens del totalitarisme europeu (quan ell ja havia mort de malalt, la seva germana va acabar matada en un camp d’extermini nazi).
Després d’apuntar possibles interpretacions del relat, la reflexió sobre l’escriptura acaba amb aquesta sentència implacable: «no has de fer massa cas de les opinions. L’escriptura és immutable i les opinions sovint només expressen la desesperació per aquest fet». Una altra grandesa. Kafka, enfrontant-se al sublim, se’n riu i el respecta. Qui diu això de l’art de la lletra és, justament, un capellà. Algú que representa la institució religiosa imperialista de la qual Kafka no en forma part, però a la qual Kafka reconeix alguna saviesa, algun tipus de coneixement del món, algun possible mestratge pel que fa a les relacions humanes.
Kafka, en això, em recorda Víctor Català —un altre geni: al conte «Conversió», l’escalenca és capaç d’endinsar-se en la humanitat d’una monja i en la humanitat d’un revolucionari que crema esglésies. Més enllà de la ideologia —l’antitotalitarisme de Kafka i de Víctor Català—, els grans escriptors veuen el desastre concret, el dolor particular i l’amor que fa moure muntanyes.
I això darrer, que és un lloc comú, em sembla també una veritat de les més simples, de les més pràctiques, de les més fondes.
Per a mi Kafka és això: algú veritable i algú diferent. Algú que, davant del cant de les sirenes d’Odisseu, no s’espanta com s’espanta gran part de la tradició occidental, sinó al contrari: se solidaritza amb les dones perquè «no hi tenien cap culpa», elles, «que els seus planys fossin tan encisadors».
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
