Per més que s’hagi llegit, rellegit, interpretat i adaptat mil vegades; per més que els seus protagonistes s’hagin desprès de les pàgines de terror concebudes unes nits de tempesta del maig de 1816 a la Vil·la Diodati, a Ginebra, al costat del llac Léman, que era on s’estava el poeta Lord Byron i on va convidar Mary Shelley (1797-1851), Percy Shelley, Claire Clairmont i John Polidori; per més que es coneguin detalls i misteris d’una obra publicada el 1818 de manera anònima i amb una dedicatòria al filòsof d’inspiració anarquista William Godwin i llegida davant de la tomba de la filòsofa, activista i escriptora Mary Wollstonecraft; per més que els fets que s’hi narren hagin passat a formar part d’un imaginari diluït i borrós, però més o menys compartit i comú i més o menys transversal i d’arreu, Frankenstein o el Prometeu modern (1818) no és un títol transparent i diàfan, de la mateixa manera que el llibre, per molt clàssic que sigui i potser justament per això, no ha esgotat les preguntes ni diria que les respostes són òbvies.
Ni Frankenstein és el nom del monstre repulsiu, desproporcionat, criminal i assassí esdevingut una icona de la cultura popular (el seu nom és el buit, el no-res, la inexistència de nom, la identitat impedida, la impossibilitat de ser designat i la negació de qualsevol mena d’individualitat que el col·loqui en el món i que el faci un subjecte relacional i polític) ni queda tan clar qui és el Prometeu del segle XIX que va crear Mary Shelley.
¿De qui parla aquest mite? ¿Qui és qui arrabassa el foc als Déus per oferir-lo als mortals? ¿Qui és qui desobeeix els mandats divins o, per extensió, les lleis implacables de la natura inclement? ¿Qui és l’heterodox que s’escapa del solc autoritari i etern per impedir l’aniquilació dels humans i regalar-los la protecció i l’esperança i que, per això, és castigat? ¿Quin és el paral·lel de l’àguila menjant-se el fetge de Prometeu? ¿La desesperació de Víctor Frankenstein davant de l’assassinat dels seus amics i família i una culpa tan insuportable que a vegades frega la depressió i la follia? ¿La solitud abismal de la criatura que mai no tindrà una companya amb qui poder-se mirar i a qui se li ha vetat la solidaritat i l’ajuda i la revolució de l’amor? ¿Qui és, Prometeu? ¿Un científic sofisticat amb un orgull tan excessiu i sonat que decideix crear vida a partir de matèria inerta, exànime, descomposta i podrida? ¿Un alquimista obsessiu i una mena de mag que, destrossat pel dolor de la mort de la mare, gosa fer néixer sense necessitat de fecundació, de gestació, de reproducció i de procés animal així com, amb principis aristotèlics (de mascle essencial i de femella evitable i només recipient), es deia que es creaven homuncles a partir d’esperma humana i prescindint de l’úter i l’òvul? ¿Un home que forma una entitat que batega i respira i que camina i que menja ometent el poder creador de vida que tenen les dones i un home que s’inventa un part artificial i quimèric i que se l’inventa amb una autonomia inconscient, perillosa i potser també fàl·lica? ¿És ell, que capgira la immobilitat de les coses i que, obsedit per trobar el secret prodigiós de la vida, desafia Déu i la natura sencera i el cos de les dones? ¿Potser no és ell, Prometeu?
¿Potser és la criatura estrafeta que una ambició tan ingent com extrema ha aconseguit d’engendrar des del no-res dels cadàvers? ¿Potser és l’ésser atroç i lletgíssim que provoca rebuig i, al mateix temps, compassió, tendresa molesta i una pena contradictòria i difícil? ¿Potser Prometeu és el monstre? ¿Un personatge solitari que, a més de matar i de trobar-se molt sol, qüestiona el seu creador i li demana per què l’ha fet viure en un món on no hi cap entre una gent que no el vol, on no hi ha alteritat que el reconegui, l’aculli i el faci existir realment i on la seva diferència és condemnada, proscrita i convertida en residu i en poc més que un assaig que cal destruir i, en comptes de tornar a la pols, tornar a la mort d’on venia? ¿Són tots dos, Prometeu? ¿Són el mirall l’un de l’altre? ¿Són pràcticament el mateix? ¿Una fusió? ¿O, encara que no aparegui en el títol, és Pigmalió el doctor Víctor Frankenstein? ¿Pigmalió capgirat i el revers de l’amor? ¿Un escultor que, en comptes de crear una Galatea meravellosa i perfecta, origina un ésser tan abominable que és més aviat una nosa i un defecte gegant? ¿És Faust transcendint els límits del coneixement, pactant amb el diable i posant per davant la saviesa fins a fer de la seva obra un document de barbàrie? ¿És un personatge del vuitè cercle de l’Infern, el dels mancats de tota mena d’escrúpol, el dels militants de l’enginy, els del desig ultrancer de saber que condueix al mal i a la ruïna? ¿És un dimoni atractiu capaç de despertar empatia tot i el mal que comet, un germà de Satanàs, un personatge tràgic d’El paradís perdut? ¿És una espècie d’Ulisses de curiositat insaciable? ¿Aquell que vol veure el que ningú no ha copsat amb una fenomenal arrogància? ¿És només un pare negligent, la inexistència de l’ètica, un intel·lectual afamat, un pensador vanitós, l’artífex de la desgràcia i del crim i el súmmum de la irresponsabilitat? ¿O és també, com el monstre, algú que pateix, un malalt o una víctima? ¿Quin impacte hi té l’imperatiu categòric de Kant, en la història? ¿Assistim a la seva desfeta? Quan a Victor Frankenstein la vida i la mort se li van aparèixer com a «límits imaginaris que seria el primer de trencar», ¿va actuar segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi en llei universal? ¿Quina relació hi ha entre la idea del bé i la creació d’un animal demoníac de dimensions sobrenaturals?
¿És impossible de jutjar moralment, aquest llibre? ¿És un disparador de preguntes i una dicotomia impossible? ¿Qui és, el monstre? ¿La criatura que mata, el creador que ha confós l’estètica amb l’ètica (com si allò lleig fos dolent i allò bo fos bonic) o la monstruositat són tots dos? ¿Som nosaltres, el monstre? ¿Una humanitat que fa mal? ¿Uns lectors que podríem fer això, no tenir límits i crear destrucció? ¿Qui és més humà? ¿L’home que no s’arriba a penedir del desastre que ha provocat amb la ciència o la criatura que abans de vessar tanta sang arriba a afirmar, després d’observar com s’estimen els homes, d’aprendre a parlar i a llegir, d’emocionar-se amb la música i de prendre consciència del temps i de l’impacte del verb estimar, arriba a afirmar que «durant molt de temps no podia entendre com un home podia arriba a matar un semblant, ni com era que hi havia lleis i governs, però en assabentar-me dels vicis i les matances, la meva sorpresa va cessar i vaig rebutjar tot allò amb fàstic i repugnància»? ¿Com es passa d’aquesta reflexió protofilosòfica i d’aquest posicionament quasi ètic a una violència palmària? ¿Què n’és la causa? ¿Qui la provoca? ¿Què prefigura aquesta obra? ¿Intolerància? ¿La volatilització de tot vincle? ¿La catàstrofe de l’excés, de no traçar cap mena de límit ni epistemològic ni quotidià ni en l’acció ni en la idea? ¿La Terra malmesa? ¿Capitalisme i sadisme social? ¿L’ensulsiada de l’ètica? ¿Amor mutant? ¿Orgasmes clonats? ¿Llengua robòtica? ¿Intel·ligència sintètica? ¿Postemocions? ¿Humanisme invertit, descompost i exhaurit? ¿Una tecnologia destinada a convertir el món en un abocador i en un instrument de tortura? ¿Fabricació de misèria? ¿Un progrés que anihila? ¿Una Il·lustració que s’incendia per fora i que explota per dins? ¿Un futur que se’ns tanca? ¿L’abisme obert? ¿Algun principi de fi? ¿Una pregunta infinita? ¿Una pregunta incompleta? ¿I on és, el mal?
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
