Notes sobre Veus al ras de Sebastià Perelló.
Hi ha veus que s’emeten a la intempèrie o al buit i la diferència és absurda, un matís que no importa, una punyeta que compta molt poc perquè la intempèrie i el buit, quan es fan molt presents en aquest festival de patir i d’estimar que és la vida, s’assemblen bastant: són llocs on desfer-se i on perdre’s, espais per diluir-se i dissoldre’s, indrets fets a posta per al gemec i el deliri, per a l’orgasme i l’abisme, per a la por i la troballa d’un cos, d’una idea, d’una pregunta o d’un canvi. Són veus dirigides a un recer que no hi és, a una defensa invisible, a una justificació que s’esborra i a alguna cosa il·legítima i, potser per això, consistent, plena de vida i de lògica. Són veus precàries, precioses, penetrants i petites. Veus de no-res i de tot. Veus sense límit. Veus que es confonen amb el renou de la mandra, dels motors, de la malaltia o la música. Veus cacofòniques d’harmonia molt fina. Veus cansades de durar, de ser gerundi, de no poder descansar en el replà impersonal i serè de l’infinitiu. Veus que subjuguen, que desafien, que tradueixen el vent, qualsevol cosa, una mica de terra o la pedra que cau dins el pou. Veus que han nascut miserables i que són capaces de resistir tota mena de cops i envestides, de morrions i de màscares. Veus diferents de les veus orgulloses i de les veus acabades perquè són veus, aquestes veus, que són i no són o només són atzar, casualitat o una sort, una espurneta que podia brillar i que podia no fer-ho. Són veus conformades per paraules ambigües en frases complexes i en relats que només s’aproximen a allò que voldrien remoure o refer, relligar o rebentar o un verb impossible amb un prefix rapinyat d’una llengua extingida o per inventar de bell nou. Se’n diuen veus perquè surten d’un cos, d’un alè i d’una boca, però podrien no ser-ho, de tan estranyes com són. Podrien ser intuïcions, vaguetats, l’univers en potència, algun esbós, la temptativa de dir, un intent d’esborrar l’invisible, de dibuixar consistència i un sentit prehistòric i extremament futurista, una promesa real i una civilització cel·lular. Veus del present, amb la memòria esquerdada, amb la voluntat feta miques, però amb el desig tan invicte, tan persistent, tan victoriós i tossut. Són sons que es propaguen entre el dia que passa i el dia que mor, entre la joventut resplendent i la bellesa arrugada de la senectut i la ruïna. Veus indirectes, veus amazòniques, veus ansiolítiques, veus transvestides i, sobretot, veus al ras. Això són, sí, veus sense sostre i veus nues i sempre arran d’intempèrie.
I és Veus al ras de Sebastià Perelló (Club Editor, 2016) qui les recull i les mostra amb el mateix encant i amb la mateixa precisió dels paons que despleguen la cua. Sofisticats, concisos, voluptuosos, brillants, elegantíssims. Una veu que prové d’algú a qui «no es tracta que no el vegin, no és això, és no ser-hi, ni aquí ni a cap altra banda, no haver vengut, desfer-se, esvorar-se, perdre el perfil, ratar-se. Així, desbridat d’ell mateix [...] i si t’hi acostes podràs sentir que parla entre dents, bocamoll. És un balbuceig que li grinyola, una xerradissa eixorca, mots que queden sense dir, un mormol entretallat, que s’esguerra». I una altra veu que troba l’infern, «allò que no vull sentir de cap manera», diu, «saber que no és a mi a qui vol murmurejar», afegeix, perquè les seves prèdiques «són piuladissa on es xifren les paraules més amargues, les que m’han de corcar les entranyes», sentencia molt segura i molt trista, quasi ofegada i existint sense fer-ho del tot, només a mitges.
Veus al ras són dues veus que s’enllacen, que a vegades se separen fins a una turbulència abismal i que a vegades s’ajunten fins a una fusió que fa angúnia, fins que ja no se sap qui sobreviu, qui pateix, qui és un malalt i qui cuida, qui agonitza més fondo, qui demana socors i qui es converteix en només un mirall de l’existència de l’altre, en el contenidor dels exercicis de virtuosisme de l’altre, en la traducció dels capricis, de les guilladures i de les ferides de l’altre.
Veus al ras és una història d’amor estampat a una paret solitària i un amor convertit en història, en mudesa que eixorda, en silenci que narra, en suspensió extravagant i contínua, en desemparament que sedueix i que atrapa, en desig paranoic, en sexualitat sense pell, en paraula que embafa de tan prenyada com ve.
Veus al ras és un quadern de notes i una reflexió sobre la contradicció de l’escriptura: allò escrit, que pot tenir la intenció d’expressar el moviment i la intenció més fluida i més nòmada, allò escrit petrifica fins i tot el que no hi havia manera humana d’engabiar, com el desig, com l’aire, com les idees o el mar.
Veus al ras és un tractat sobre salut mental, sobre la complexitat del diagnòstic, sobre l’enigma del boig, sobre la fragilitat i la lucidesa de qui s’allunya del solc, sobre la normalitat incendiada, sobre la malaltia del cap i del cor i de la seva barreja: «aquella aparença de misteri insuls que ens desarmava, perquè semblava esborrar-se, com si d’aquella manera de despintar-se el panorama, n’hagués fet un art».
Veus al ras és un monument al dolor. A la seva càrrega contradictòria. A la seva disposició a enfonsar-ho tot en el fang i a la seva capacitat de portar-nos fins a un lloc diferent i potser qüestionar-nos i potser transformar-nos i potser alliberar-nos.
Veus al ras
© Sebastià Perelló
1a edició: febrer de 2016
© Sebastià Perelló, 2016
Tots els drets reservats
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
