José Luis Martín
L'escena és recurrent. Es repeteix al cinema, però igualment a la vida allò que en diuen real. Un ricàs nord-americà anuncia la creació d'una fundació o la donació d'una quantitat d'aquelles que tiren de tos per ajudar una bona causa. El discurs sempre s'aguanta sobre les mateixes coordenades: “He de tornar al poble dels Estats Units allò que abans el poble dels Estats Units m'ha donat a mi”. La sentència de John F. Kennedy –“No et preguntes què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”– il·lustra amb eficàcia la tendència. Per això no és estrany que des de Bill Gates fins a Donald Trump una part substanciosa dels beneficis dels grans empresaris acabin abocats a iniciatives més o menys filantròpiques. Això passa als Estats Units, on la pressió fiscal sobre les persones físiques i les empreses és la que és. Això no passa a Espanya. Perquè la pressió fiscal és una altra, molt més alta, i perquè les donacions a les fundacions desgraven el que desgraven, que és poc.
Però, entre col i col, lletuga. En una proporció molt més magra comparada amb l’excolònia britànica, també a Catalunya hi ha mecenes que tornen a la societat, més enllà dels impostos corresponents, una part de l'alegria que aquesta els ha cedit, de grat o a la força, prèviament. Al món de l'art brilla amb fulgor propi, per exemple, Antoni Vila Casas i la seva fundació d'art modern. Més enllà dels criteris amb què el senyor Vila Casas ha anat articulant una de les col·leccions més interessants i més controvertides del país –qualsevol que brandi un pinzell hi vol ser, encara que taqui més que no pinti–, el resultat enlluerna. Hi ha “mecenes” encara. Ai! Aquells empresaris que es feien fer cases al passeig de Gràcia per a reconeixement de les generacions futures, que patrocinaven pintors i poetes modernistes o que omplien els prestatges dels burgesos il·lustrats amb volums i més volums de clàssics grecs, romans o cristians que ningú desbarbava mai, no s'han extingit del tot. N'hi ha encara que els imiten. El devot de l'art Vila Casas o, a escala més proporcionada i per tant reduïda, José Luis Martín, per exemple i per a escarment d'escèptics.
La biografia de José Luis Martín, conegut en el món de la historieta com a JL, podria ser exactament nord-americana. Com a dibuixant, va despuntar durant anys a El Periódico amb les tires de “Quico, el Progre” i també dins la factoria d'El Jueves amb la sèrie “Dios mío” i totes les seqüeles que el seu autor va saber-ne derivar. José Luis Martín va entendre la seva generació i va saber projectar-ne totes les grandeses i totes les idioteses. Tendrament, però sense pietat. Fa temps que ho va anar deixant estar, que es va anar retirant de l’entintat diari de tires i del guió necessàriament ocurrent, però ara diu que reviscola i que reprèn un Quico castigat per la pròstata i postrat davant els néts. Aquesta és la cara creativa del personatge, del creador JL. Però n'hi ha una altra. La del Ciutadà JL. La d'empresari d'èxit que va saber comprar El Jueves a Grupo Zeta, que, juntament amb Gin i Óscar, el va saber convertir en una publicació d'èxit total i que després, finalment i com a gran epitafi, se'l va saber vendre a RBA.
Entre unes coses i altres, José Luis Martín ha fet fortuna. Gràcies al seu esforç, la seva audàcia i la seva habilitat, però, com tothom que ha despuntat, també deu molt a algú. A la premsa satírica. Al còmic, en general. I per això Ciutadà JL ha volgut tornar-li una part, una part important, del que ha rebut. I ho fa a través de la Fundació Gin, dedicada a “mantenir la memòria viva de l’autor i a difondre i promoure l’humor gràfic tant a nivell nacional com internacional”. És José Luis Martín qui la va inspirar, qui la va impulsar i qui la manté amb l’entusiasme del record del seu amic.
Però el mecenatge del Ciutadà JL no acaba aquí. De fa un parell anys rodava la idea de crear una gran pàgina web amb una intenció semblant: la de convertir-se en el vademècum de l’humor gràfic. Amb l’ajuda d’Azuzena Micó i l’assessorament del mestre de la memòria de la vinyeta Antoni Guiral, José Luis Martín ha articulat un esforç de titans prebíblics. Ha concretat un museu digital de l’humor gràfic, Humoristan, que s’estructura sobre una base de dades que no s’acabarà mai perquè és infinita –com el mateix humor– i sobre exposicions virtuals i reals que miren d’acostar els grans noms de la vinyeta al públic poc o molt fervorós. Humoristan forma part indestriable de la Fundació Gin i n’amplia les intencions i els resultats. Aquest museu viu estructura la informació en diversos apartats: Dibuixos, Fundació Gin, Exposicions, Presentacions, Llibres, Concursos, Convocatòries, Còmics, Saló, Premis, Entrevistes i Recomanacions. La informació que correspon a la història de la premsa satírica s’articula en autors, sèries i publicacions. En creixement constant, encara que la informació que ja ha fixat és immensa.
Tot plegat no s’entén des de la iniciativa privada, perquè Humoristan ni té publicitat que financi el treball dels seus col·laboradors ni té administracions públiques que li facin menys agres els balanços anuals. Ha estat i és la torna agraïda i alegre d’un creador que un dia va esdevenir empresari. Com a reconeixement sentit, el creador que serà sempre i l’empresari que va deixar de ser-ho ha decidit acaçar, catalogar, arxivar, ordenar i explicar l’humor il·lustrat. Acostar l’art i la dèria que l’han il·luminat sempre al poble pla, fosc i rebel. Que el semidéu Plaute li ho pagui a vostè, Ciutadà JL, amb un somriure etern!
Humoristan
