Redacció
En Marc era fabricant de joguines. En feia de tot tipus de formes, colors i materials.
Però un dia, en Marc estava molt moix i l’Enric, el seu ajudant de la fàbrica, se’n va adonar de seguida.
En Marc li va explicar que feia dies que estava construint uns soldadets de plom i que ja els tenia gairebé enllestits.
—Però quin problema hi ha? Aquests soldadets t’han quedat molt bé! –va dir l’Enric.
—Doncs que quan s’ha acabat el plom, ja els tenia tots fets menys un. I aquest pobre s’ha quedat sense cama –va contestar en Marc mentre li ensenyava el soldadet que només tenia una cama.
En Marc li va dir a l’Enric que era una llàstima i que no podria vendre els soldadets perquè no estaven acabats.
Aleshores l’Enric li va explicar que l’endemà era l’aniversari del seu fill i que aquell seria un regal magnífic per fer-li.
L’endemà, l’Enric li va regalar els soldadets al seu fill i li van encantar. Però quan el nen va veure que a un soldadet li faltava una cama, va quedar ben estranyat.
—Pare, aquest soldat no està bé. Només té una cama
L’Enric li va explicar que allò no era un problema; que havia d’estimar aquella joguina i jugar-hi tal com feia amb la resta. El nen va entendre que el fet de tenir només una cama no era un defecte, sinó una característica del soldadet. I en lloc de marginar-lo, el va convertir en el seu preferit. Solia posar-lo a fer de defensor d’un castell de joguina que tenia a l’habitació. I a la porta del castell hi havia la Mimí, una ballarina de cartró que li havia cagat el tió feia temps. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de manera que aquesta cama no se li veia mai i semblava que només en tingués una.
«M’agrada tant aquesta noia! Em té el cor robat! Segur que m’entendria, perquè només té una cama, com jo», pensava el soldadet. Tenia moltes ganes de parlar amb ella, però no s’hi atrevia. La Mimí també se’l mirava sempre. Però tampoc li deia res. Començaven a enamorar-se.
Una nit, quan l’Enric i tota la família dormien, a l’hora màgica totes les joguines del nen es van despertar i van començar a jugar per l’habitació. El soldadet va pensar que era un bon moment per anar a parlar amb la Mimí, però quan s’hi va voler acostar va sortir un follet maliciós d’una capsa.
—On vas? –va preguntar el follet al soldadet.
—Vull parlar amb la ballarina perquè n’estic molt enamorat –va contestar el soldadet.
—Oblida la ballarina. No et correspon, beneit!
L’endemà al matí, el nen va agafar el soldadet abans d’anar a l’escola i el va col·locar a l’ampit de la finestra. De sobte, el soldadet va caure per la finestra i va quedar estès al terra del carrer. I va ser així com va començar la seva tortuosa aventura. Plovia, i uns nens que passaven per allà el van veure, li van construir un vaixell de paper i el van col·locar a dins. Van deixar anar el vaixell per l’aigua que baixava pel costat del carrer i que havia format un petit riu. Per sort, el corrent d’aigua el va empènyer i va anar a desembocar en un canal. Però com que el vaixell de paper era moll, es va començar a desfer. El soldadet va pensar que s’enfonsaria i va tancar els ulls per no veure-ho. El corrent del canal el va portar fins al mar, on va naufragar i un peix enorme se’l va cruspir. I quan ja s’esperava el pitjor, de cop va veure una llum encegadora. D’on venia tanta llum? La mare del nen, havia anat al mercat a buscar peix per sopar i precisament havia comprat aquell peixot. No sabeu l’ensurt que es va endur la mare del nen en obrir el peix per cuinar-lo i en veure que a l’estómac del peix hi havia el soldadet d’una sola cama. La dona, que sabia que el seu fill feia dies que buscava el soldadet, de seguida l’hi va tornar. El nen saltava d’alegria perquè no s’ho podia creure. Ben aviat va posar el soldadet a la porta del castell, al costat de la Mimí. La ballarina i el soldadet es van mirar emocionants: per fi s’havien retrobat! El soldadet, armat de valor, havia decidit parlar amb la Mimí, però abans que ho pogués fer va arribar el germà petit del nen, va agafar el soldadet i el va llançar a la llar de foc.
—Aquest soldadet només té una cama. No serveix per a res i, a més, fa pudor de peix! –va dir mentre el tirava.
El soldadet s’anava desfent entre les brases i tots els colors del seu vestit desapareixien sense que ningú ho pogués evitar. De sobte, un cop de vent que va entrar per una finestra oberta va fer voleiar la ballarina fins a les brases. Però abans que desaparegués del tot va voler parlar amb el soldadet.
—No ens hem atrevit mai a dir-nos res, però m’agrades molt, soldadet.
—Hauria d’haver parlat amb tu abans, Mimí –va dir el soldadet–: t’estimo. –I tots dos es van abraçar ben fort i, sense poder evitar-ho, es van fondre entre les flames.
Al cap d’uns dies, l’Enric va anar a netejar les brases del foc i es va sorprendre de veure que hi havia un tros de plom en forma de cor. Li va regalar al seu fill, que feia dies que estava molt trist perquè no sabia on eren el soldadet i la ballarina.
—Té, fill, aquest cor és per a tu –li va dir el pare. Guarda’l bé, com si fos un amulet. Els cors sempre porten sort. El dia que vegis que algú està trist com tu avui, regala-li el cor. I així començarem una cadena.
I des d’aleshores hi ha un cor de plom que volta pel món.
