El 1986, quan el cineasta i artista Derek Jarman va descobrir que era VIH positiu, va decidir anar-se’n al seu cottage de la costa erma de Dungeness i plantar-hi un jardí. Si cerques el nom del lloc a Google Imatges només t’apareixen fotos del mar, molt blau, i del desert, vastíssim. Algunes barques varades a l’arena. L’horitzó sec. La sensació que el vent bufa ben fort. I la il·lusió que a la nit les estrelles es veuen molt vives.
“Les fronteres del meu jardí són l’horitzó”, va escriure al seu diari a la primera entrada, la de l’1 de gener de 1989. Quan es va escapar a aquella cantonada de la costa anglesa va decidir, alhora, deixar rastre de tot plegat en uns apunts. El que ens arriba a nosaltres és Modern Nature, un volum editat per Penguin que reuneix els textos que va escriure des de l’1 de gener de 1989 fins al 17 de febrer de 1990. A la darrera línia, enumera les medicines que s’ha de prendre a l’hospital: AZT, Ritafer, Piridoxina, Metanamina, Àcid Folínic, Triludan, Sulfadiazina, Carbamazepina.
La seva escriptura queda com el rastre de la incertesa. Primer hi havia la mort, una ombra que s’acostava cada dia una mica més fins a abraçar-lo del tot. Després hi havia aquell tros de terra àrida on era impossible fer créixer res. Els fragments combinen l’observació de l’entorn amb digressions sobre l’art, la literatura i la vida. És el que tenen els diaris: que les hegemonies es desdibuixen i l’ordre del pas del temps (avui és un dia, demà és un altre, demà passat encara un altre...) iguala els esdeveniments. Un matí, Jarman anota que ha preparat un pícnic i que la caseta es veu preciosa amb la parra revessant de raïm; i una tarda divaga sobre l’amor queer: “exigim el final de la nostra expulsió de la llum del dia”.
L’escriptor argentí Federico Falco va publicar el 2020 un llibre que oculta un diari, Los llanos. El protagonista, amb qui l’autor s’identifica, abandona Buenos Aires i es muda al camp, en una casa vella, on comença a sembrar un hort. El llibre avança amb l’enumeració dels mesos coneguts, però la cronologia del protagonista és la de les cols, els naps, els tomàquets, les pluges i les fases de la lluna. Ell fuig d’una ruptura que l’ha destrossat. La soledat desitjada s’imposa. Treballant el camp, l’existència es transforma. No hi ha cap lloc on fugir: ni de la vida, ni de l’escriptura.
Recordo que quan em vaig mudar a Barcelona a estudiar, als disset anys, vaig escoltar Marina Garcés en una conferència inaugural esmenant el famós text de Nucio Ordine, La utilitat de l’inútil, on el filòsof italià defensa la inutilitat de les humanitats, sense funció pràctica ni rendiment econòmic, com un valor fonamental. El que deia Garcés, si no recordo malament, és que la cosa no va d’utilitat o d’inutilitat. De fet, parlar en aquests termes és acceptar el relat productivista que només aprecia el que té preu. La cosa, en canvi, va de necessitat. Les humanitats no són útils o inútils. Les humanitats són necessàries.
Llegint Jarman, pensava en això. ¿És útil plantar un jardinet en un indret impossible quan t’estàs morint? ¿O bé és inútil? La simbologia, aquí, és fàcil i, fins i tot, pot arribar a ser frívola: sembrar vida quan la vida acaba. Però no va d’això. Si la literatura és necessària, urgent, és perquè posa nom a les coses, un nom per a cada cosa, i així les fa reals, els atorga dignitat, les constitueix. I el jardí de Jarman és necessari perquè fa el mateix: genera sentit. A una vida, la seva. A l’escriptura, la dels seus diaris. Al pam de terra que habita, que creix desmesuradament i s’omple de colors i de flors desconegudes. Ell ho escrivia: “La percepció que saber que t’estàs morint et fa sentir més viu és un error. Estic menys viu”. Plantar un jardí i escriure deu ser una manera de poder enunciar aquesta frase amb convicció, sense dubtes. De poder dir que les coses són com són.
El mateix passa amb Federico Falco: la fugida al camp no és una fugida, és una concentració. El dolor de l’amor perdut reapareix constantment. A l’hort, hi ha plantes que moren i d’altres que neixen, desordenades; l’harmonia és contingent, momentània, i l’escriptura funciona de la mateixa manera: sense pressió, sense límits, com si les fronteres només fossin l’horitzó. “Escribir requiere caos, incertidumbre, ebullición. Requiere cierta fortaleza y también requiere fuerza y no saber bien hacia dónde dirigirla”. En tots dos autors, escriptura i vida s’agermanen: experiències costeroses, enredades i travessades pel dol, pel que ja no serà mai més. El jardí i l’hort no són metàfora de res. Deuen ser, més aviat, una oportunitat. Una oportunitat escollida.
Modern nature, Journals, 1989 – 1990
© Derek Jarman
© Penguin Random House, 2018
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
