De Sylvia Plath sabia el que sap tothom. Que es va suïcidar estirant el cap al forn després d’haver segellat bé la porta de la cuina i amb un fill a cada trona a l’habitació del costat, amb una mica de menjar preparat perquè no passessin gana. Sabia de la bogeria i d’alguns poemes que ara existeixen com a rastre dels seus episodis de deliri. I també de Ted Hughes i la seva relació turbulenta. Sabia, més o menys, el que sap tothom.
Vaig llegir tard La campana de vidre (editada a Periscopi amb traducció exquisida de Marta Pera Cucurell) amb el sentiment d’arribar a deshora a una lectura que hauria hagut d’arribar molt abans, però alhora satisfet d’haver-hi arribat, malgrat tot, i que hagués trigat una mica a aparèixer: així en podia entendre més coses. Però potser les coses que havia d’entendre eren unes altres, aquelles que només comprens al principi de la vintena i que apareixen fulgurants i relluents com visions que venen del futur: tot allò que té a veure amb el sexe, el desig i les ambicions. No ho sé.
Recordo l’escena en què l’Esther Greenwood, la protagonista, parla de la vida com una figuera que es ramifica davant seu, i cada fruit és un futur possible i meravellós, però si escull un dels fruits, pensa ella, abandona els altres, i si decideix ser una professora brillant, no pot collir la figa que són els nois joves i els oficis poc convencionals, ni la figa que és ser campiona olímpica de rem, ni cap de les figues que queden per damunt de les figues visibles i que contenen promeses que no es poden distingir del tot bé. ¿Quina figa estava escollint jo? ¿I si em passava com a ella, que de tantes figues a l’abast, indecisa i poruga, incapaç de decidir-se, veia com s’arrugaven, es tornaven negres i queien a terra, als seus peus?
En cap moment de la lectura vaig pensar en el final tràgic de Plath. Sí que vaig pensar, en canvi, que aquella novel·la que retrata l’embogiment de la jove Esther l’escrivia algú que coneixia molt bé el so del cor “com un motor esmorteït” mentre va enfollint. Si cal viure-ho per escriure-ho, això d’anar perdent el cap, jo no ho sé, però sí que sé que Plath ho va deixar escrit d’una manera que, en llegir-ho, un es pensa que era impossible no perdre’l, pobra Esther Greenwood, i també és cert que viure tancada en aquella campana de vidre en què l’oxigen es converteix en un “aire viciat” que no la deixa bellugar no és viure.
Un temps enrere, havia llegit el llibre de l’Al Alvarez sobre el suïcidi, The Savage God (El déu salvatge), on dedica el pròleg a la seva amiga Sylvia Plath. Allí, repassa el matrimoni amb Hughes (quan en una parella tots dos són genis i tots dos són ambiciosos i productius, afirma Alvarez, cada poema que un escriu és com si el desenterrés de la calavera de l’altre); recorda els intents de suïcidi de la poeta (i els poemes que va escriure on deia “ho he tornat a fer”) i li’n treu tota especulació i misteri, al fet de matar-se (de vegades un fa les coses perquè les fa, com un artista sap les coses que sap perquè les sap); evoca els moments en què la destrucció era per Plath una passió creativa, inevitable; i conclou que el seu regal va ser, segurament, per a nosaltres, la manera amb què va saber rebre el món i esclarir-lo, intensificar-lo.
Cap al final del pròleg, Al Alvarez explica com el suïcidi de Plath ha esdevingut el punt central de la història, l’acte que ha validat els seus poemes, que els ha atorgat interès i que n’ha provat la seriositat. Però, de la mateixa manera que el suïcidi no afegeix res als seus poemes, diu Alvarez, mitificar Plath com una pobra víctima també és una perversió de qui va ser: oblida la seva vivesa, aquell apetit intel·lectual únic, el seu control, el seu sentiment vehement. “Sobretot, oblida el coratge amb què va ser capaç de convertir el desastre en art.” Vaja, que seria bo que els nostres desenllaços no marquessin tant el que vam ser capaços de fer en vida. Que és una manera de dir que potser podem començar a desestimar els finals.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
