El 1970, Simone de Beauvoir va publicar La Vieillesse, un assaig on es proposava “fer sentir les veus” de les persones velles i “descriure la condició d’aquests pàries i la manera en què viuen”. ¿Per què pàries? Perquè ningú hi pensa, en els vells. Perquè no poden enunciar mai un “nosaltres” que resulti perceptible, real, i consegüentment no hi ha presa de paraula pública imaginable. Molts anys abans, però, Beauvoir havia publicat Le Deuxième Sexe, el llibre pel qual seria recordada, evocada, i que d’alguna manera allargaria una bona ombra sobre tot el que escriuria després. Tanmateix, en aquell assaig, el punt de partida era el mateix: ¿per què les dones no diuen “nosaltres”, com sí que ho diuen des de fa temps els proletaris o els negres als Estats Units?
Didier Eribon, filòsof nascut a Reims l’any 1953, oferiria molts anys després una resposta: passa que cada grup constituït o que intenta constituir-se tendeix a pensar que la divisió del món social en què es basa la seva diferència (la classe, la raça, el gènere...) ha de ser considerada la divisió essencial i, per tant, el combat prioritari. De totes maneres, la pregunta es redobla: ¿qui abanderarà, aleshores, el combat dels que no tenen veu? ¿“Com pensar l’acció d’aquells que no poden actuar?” Per això va escriure el seu darrer llibre, Vida, vejez y muerte de una mujer de pueblo, que tracta, precisament, de la vida, la vellesa i la mort de sa mare, una dona de Reims.
Eribon és un intel·lectual poc llegit, aquí. Anagrama va editar el canònic Reflexiones sobre la cuestión gay i Una moral de lo minoritario, també la biografia que va escriure sobre Foucault. Tots tres llibres es troben descatalogats. Fa uns anys, Libros del Zorzal va publicar el mític Regreso a Reims i, tot just aquest 2025, Angle Editorial en publicarà la traducció catalana, a càrrec d’Andreu Gomila. Édouard Louis va dir-ne que, en agafar-lo, sentia que estava llegint la seva pròpia vida. Jo hi vaig trobar una mena de mirall. Un mirall que he decidit sempre tenir molt a prop i on m’he mirat tot sovint de reüll. Sense Eribon no hi hauria Édouard Louis. Tampoc la Maggie Nelson d’Els argonautes. El dramaturg i director Thomas Ostermeier va adaptar el llibre al teatre. Jean-Gabriel Périot va dur-lo al cinema. Annie Ernaux se’n va declarar fan. Qualsevol obra que mescli la vida pròpia amb la reflexió sociològica —allò que els americans han batejat amb la categoria d’autoteoria— deu gran part de la seva existència a Eribon.
Als Quaderns de la presó, Gramsci va encunyar el terme intel·lectual orgànic per referir-se a aquells intel·lectuals vinculats a una classe social específica que es feien càrrec d’organitzar, articular i difondre la seva visió del món, els seus interessos. Beauvoir n’era un exemple: algú que no pensava de manera independent, algú que no desitjava ser neutral, algú que considerava que tenia una funció en l’estructura social i econòmica del seu present. L’escriptura d’Eribon apareix, i també reacciona, en un present en què la figura de l’intel·lectual orgànic ha desaparegut: ¿on són els filòsofs referents per a la classe treballadora? ¿Quins professors, poetes, artistes encapçalen manifestacions? ¿Per què no hi ha intel·lectuals que defensin els valors del proletariat? Pèrdua de referents, fragmentació cultural, crisi de les grans ideologies, mercantilització del coneixement, debilitament dels moviments socials, despolitització del pensament... són algunes de les causes. De totes maneres, Eribon escriu contra això: “¿no és potser la tasca per excel·lència dels escriptors, els artistes i els intel·lectuals parlar d’ells [dels vells] i en nom d’ells, tornar-los visibles i fer escoltar les seves veus?”
No sé si ho aconsegueix. No ho sé, perquè l’impacte que un llibre té en el món només el dimensiona el temps: encara avui es ven Le Deuxième Sexe com si s’acabés de publicar, i també es critica com el primer dia, cosa que demostra que el llibre és viu i, com afirma Eribon, que el llibre és en el present. Si més no, el que sí que aconsegueix Eribon és atorgar la veu als vells amb un llibre que funciona, alhora, com una mena de ritual de comiat a la seva mare i com un tractat sociològic sobre la vellesa.
Llegint-lo, he recordat el dia, fa uns quants anys, que conversant amb la meva àvia —de nom àvia, com si les dones grans només ostentessin aquesta categoria— em va explicar què sentia quan es mirava al mirall: què hi veia, si encara s’hi reconeixia. No, va respondre. Vaig preguntar-li amb quina edat se sentia més ella, en quin dels seus jo pensava quan pensava en qui era: la resposta evocava una dona que jo no havia conegut. Aquell abisme que s’obria entre la persona que jo sempre havia vist —gran, cada vegada més cansada— i la que ella considerava com a pròpia —llunyana, atrapada en un temps diferent—, aquell abisme era una distància fatal entre nosaltres dos: ¿què havia passat durant tots aquells anys?
En una de les múltiples referències que Eribon evoca, entre novel·les, assajos i films, apareix una escena en què una dona vella es troba en un geriàtric amb una dona encara més gran: els ulls oberts d’espant, la boca esdentegada, els dits raquítics. Com un mirall, l’altra dona davant seu li indica qui és, a quin món pertany. És el drama de la mirada, explica Eribon, que sempre és recíproca: un no és l’únic amb el poder de mirar —jutjar, construir i definir— els altres. Com aquelles dues dones, la meva àvia i jo ens miràvem: la mirada recíproca apuntava els anys que ens separaven, també les coses que no havíem viscut junts i les que no viuríem mai més plegats. El codi de la nostra relació àvia-net assumia unes condicions d’entrada, com un pacte que coneix els límits des d’un bon inici: no podreu compartir això, us perdreu això altre, aquest moment aparentment insignificant serà un lloc on voldreu tornar. Deu ser per aquest motiu que un dels passatges més bells del llibre és quan Eribon, que no tremola a l’hora d’exposar la pròpia crueltat, enumera allò que perd amb la mort de sa mare: la joventut. “¿Qui podrà continuar explicant-me anècdotes sobre el nen que vaig ser, sobre l’adolescent en què em vaig convertir? ¿Qui esbossaria per a mi la cartografia familiar, l’arbre genealògic?” Com assenyalant que, en aquest silenci condemnatori de la vellesa, s’hi deixen morir massa coses importants: la memòria, per exemple. La història familiar. També la història pròpia. Aquells records d’un mateix que atresoren els pares, els avis. “L’arxivera i historiadora de la meva joventut ja no és aquí per explicar-la”, sentencia Eribon. Però encara queda ell per reviure la història d’ella. I ho fa.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
