El meu editor americà m’havia parlat de Justin Torres. La seva primera novel·la era estranya, deia, i ell sap que a mi m’agraden les novel·les estranyes. Aleshores, en una visita a Nova York, me’n vaig endur la darrera, que sabia que era una mena de reescriptura de Pedro Páramo (“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo”). Blackouts comença igual: “Vine al Palacio porque el hombre al que buscaba tenía una habitación allí”, en la traducció de Gabriella Ellena Catselloti publicada a Random House. Hi ha una recerca i una missió. De vegades, o sovint, per escriure una història sols cal una recerca i una missió.
El protagonista del llibre acompanya Juan en els seus darrers dies de vida, en aquest Palau. Fa molts anys que van coincidir per primera vegada en un centre psiquiàtric i ara es relliguen, per últim cop, amb una promesa: Juan li demana al jove protagonista que acabi el projecte a què s’ha dedicat tota la vida, que tracta de perseguir els rastres de l’activista Jan Gay, de qui es va manipular la investigació sobre les vides queer per convertir-la en un manual que exposava la perversió de l’homosexualitat. Ja tenim la missió i ja tenim la recerca. I també la promesa a complir. Els ingredients d’una bona història.
Aleshores comença la novel·la estranya, el llibre amorf que se’m prometia, on el temps avança desordenat, els llenguatges artístics es multipliquen (fragments, fotografies, arxius...) i la veritat s’il·lumina calidoscòpicament des de diversos angles sense acabar de conèixer quina forma exacta té. Prenc a les mans un llibre que m’excedeix: no sé del cert si la història és verídica o no, què hi ha de realitat i què hi ha de ficció, si es tracta d’un document històric o d’una faula molt ben travada... Llegir es transforma en un acte que va més enllà de la lectura, perquè suspèn, durant l’estona que els ulls treballen, els límits tan clars que sempre establim quan ens acostem a una obra. Vull dir: si el llibre és un artefacte que ens diu ben clarament què queda dins i què queda fora (tombes la vista al llibre: això és ficció; aixeques la vista al món: això és realitat), aquest opera amb unes altres lleis.
Mentre el llegia, pensava en la darrera vegada que m’havia passat. Va ser amb Mohamed Mbougar Sarr, un autor senegalès que viu a França i que va guanyar el Goncourt amb La memòria més secreta dels homes (publicada per Mai Més Llibres, amb traducció d’Oriol Valls). En comptes de partir de Rulfo, Sarr s’inspira en Bolaño: un llibre de llibres, una novel·la d’escriptors. També hi ha una recerca i també hi ha una missió. I una promesa. En aquest cas, Diégane Latyr Faye descobreix la novel·la perduda de l’escriptor maleït T. C. Elimane, a qui van batejar com el Rimbaud negre, acusat de plagi, i decideix començar un viatge iniciàtic per descobrir la memòria del desaparegut autor. A la novel·la de Sarr, hi apareixen entrevistes, diaris, articles... en una altra expansió del gènere novel·lístic que sí, és més antiga que l’anar a peu, ja ho va fer Laurence Sterne a Tristram Shandy, d’acord, però que cada vegada que m’hi trobo somric en corroborar que la novel·la, en contra del que diuen alguns, no ha mort encara.
També penso que el que m’atrapa de Torres i de Sarr, el que em va captivar d’aquests dos llibres, és que aconseguien traduir un sentit vital, una manera de veure i mirar el món, a la forma de què se servien: la novel·la. M’explico. Ursula K. Le Guin va dir fa molt de temps alguna cosa com que la ficció i la narrativa (sobretot la forma novel·lística) havien estat el cavall de Troia per crear un sentit determinat sobre la masculinitat, el saber monolític i l’Heroi, així en majúscules. És a dir: que la forma de la novel·la, sempre tan ordenada, tan diàfana, contribuïa a la idea que la realitat és transparent, les històries progressen i aquells que les protagonitzen són herois amb un coneixement sòlid i una relació superior amb el seu entorn. La ficció, però, deia Le Guin, pot ser “una bossa de transport més que una arma de dominació”, és a dir, que la literatura no té per què retratar herois sobre pedestals, sinó que la seva forma natural, corregeix ella, és la d’un sac: “Un llibre conté paraules. Les paraules contenen coses. Porten significats. Una novel·la és una farmaciola”. I en aquesta farmaciola, cadascú hi troba una veritat diferent, i tot el que hi apareix té una relació particular i poderosa amb els altres elements.
Le Guin em fa veure que Torres i Sarr no volen representar el thriller d’un heroi que cerca una veritat. Les seves novel·les són thrillers perquè la vida mateixa n’és un: en allò que no entenem, en el que volem saber i no podem, en el que desitjaríem arribar a posseir però no tocarem... I la forma estrafeta dels seus llibres, desordenats i caòtics amb un sentit profund, ja contenen una veritat. Una veritat que potser, si tot va bé, no podrem arribar a anunciar mai.
Blackouts
© Justin Torres
© d’aquesta edició, Random House, 2024
Casanova, 2015
© de la traducció, Gabriela Ellena Castellotti
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
