Diuen que Kafka, una tarda, passejava pel parc de Steglitz, a Berlín, prop de casa, quan es va trobar una nena tota trista perquè havia perdut la seva nina. Per consolar-la, després d’haver-la buscat i rebuscat sense èxit, li va explicar el conte de la nina viatgera. Tractava d’una nina, la seva, que sortia a veure món: “no ploris”, li demanava a la seva propietària. Des d’aquella tarda i durant tres setmanes, Kafka li va escriure cartes a la nena fent-se passar per la nina on li explicava les aventures que vivia aquí i allà. Cada carta era mentida. Però cada carta era veritat.
Podria ser una anècdota de moltes d’un autor que ha passat a la Història: el més fàcil que podem fer amb els mites és engreixar-los. Passa que l’anècdota conté una certesa, o diverses, de qui va ser Kafka i què va escriure. Recordo un professor de la universitat que em va dir que la millor obra de l’autor txec era la seva correspondència. També recordo pensar que fa molta cosa sospitar que el millor que escriuràs mai serà allò que vas escriure pensant que ningú no ho llegiria. Amb cada carta que escrivia a la nena, Kafka inventava una realitat paral·lela: podem estar d’acord si diem que aquesta és la gràcia de la literatura. També en cercava el consol: aleshores potser ja no estem tan d’acord si diem que la literatura és un gest ètic. I fins i tot hi ha qui diria que Kafka vivia més en aquesta altra realitat, virtual i imaginària, que en el món real, sigui el que sigui el món real: definitivament no estarem d’acord, en això, perquè mai afirmaré que la realitat del text i la realitat del món, sigui el que sigui el món real, siguin matèries diferents.
En el seu moment, doncs, fa uns anys, després d’aquella classe a la universitat, vaig començar a llegir les cartes a Felice i les cartes a Milena, a la recerca d’un Kafka que no parlés de malestar, desassossec, intranquil·litat o desesper. No volia el nus a la gola d’El castell, El procés o La transformació. Volia una altra cosa. Que ingenu jo, pensant que els autors escriuen de temes i pensant que són, o han de ser, diferents en cada obra: a les cartes, hi vaig trobar el mateix, ara amb més força, perquè s’hi sumava la vida viscuda, l’amor i la imprevisió de publicar-les com a llibre. Això darrer és qüestionable: alguna cosa fa pensar que en Kafka sempre hi havia la intenció estètica, com si només hagués escrit una sola obra al llarg de tota la vida. De fet, una vegada va confessar a un parent llunyà del seu amic Max Brod que “alguna cosa m’empeny a deixar un record, malgrat tot”. Si hi penso bé, els autors que més admiro només n’han escrit una, d’obra, que és tot alhora, novel·les, versos, pensament, cartes i vida, tot rebregat i unit en una intenció compartida: Clarice Lispector i el misteri, John Steinbeck i la diferència, Tom Spanbauer i el desig...
Bé, la cosa anava de cartes. Resulta que les vaig llegir en el seu moment i ara hi he tornat perquè algú va tenir la genial idea de publicar un volum titulat Franz Kafka y el amor (Vegueta, 2025), on es reuneixen una selecció de textos en què podem imaginar, per fi, i sense por, Kafka enamorat: cartes, fragments dels diaris, contes, aforismes. Em pregunto si deuen haver parlat amb el meu professor de la universitat. O bé si allò que un dia jo em vaig creure com només ens creiem les coses quan som molt joves resulta que era una veritat compartida: Kafka enamorat és més Kafka que mai. O és el millor Kafka de tots. El 2012, Jacqueline Raoul-Duval ja va publicar un llibre titulat Kafka in love, on, a través de les cartes i els diaris de l’autor, repassava les relacions que va tenir amb Felice Bauer, Julie Wohryzek, Milena Jesenská i Dora Diamant per explorar com havien influït en la seva obra. S’hi va prometre amb les quatre i no es va casar amb cap. Amb Milena, només es van arribar a veure quatre o cinc vegades. A Felice, li va demanar matrimoni com qui demana un favor. ¿Per què l’amor li feia tant de mal i era tan viu alhora?
Hi ha una altra certesa de l’anècdota inicial que batega en tot plegat: Kafka no va escriure aquelles cartes pensant que relatava festejos ficticis, promeses falses o amors que no culminarien mai. Per a ell, la realitat virtual i imaginària i el món real, sigui el que sigui el món real, no eren coses diferents. Alguns l’acusen de somiatruites, d’estafador, de víctima de les seves pròpies fabulacions romàntiques. Però no és així. Kafka demostra, i aquest nou volum ho certifica, que l’amor s’escriu i, així, s’inventa. Que l’amor, perquè sigui real, primer s’ha d’idear. I que no hi ha amor sense creació. Deu ser per això que la literatura sempre ha anat de bracet de l’amor, amb Safo, Plató, Ausiàs March, Marguerite Duras o Víctor Català, tant és, des dels segles dels segles fins ara, i deu ser per això que mai no podrem pensar bé del tot l’amor si l’allunyem del verb, el vers i la ficció, de la carta que s’adreça a qui sap qui, o del diari que s’escriu imaginant que l’amant se t’acosta per primer cop i et diu: “vine amb mi”.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
