Corrien els primers mesos de confinament quan varen començar aquells episodis: descuits i badades innocents que, malgrat tot, vaticinaven que el temps amb ella se’ns acabava. Els darrers mesos, repetia les mateixes preguntes: què estudies, nena? Encara vius a Barcelona? Llavors li explicava que havia estudiat lletres i art i que sí, que seguia vivint a la ciutat. I sempre repetia, com un mantra, que “sempre en falten, d’artistes, al món”.
Vàrem buscar, incansables, ponts i dreceres, per salvar el vast penya-segat que havia aparegut en la memòria de l’àvia. Dia rere dia, temptejàvem noves passarel·les per infiltrar-nos entre el teixit de connexions disfuncionals. Les fotografies dels àlbums de casa que tant li agradaven, eren una bona manera d’encetar converses. També ho era la música popular. Poques coses recordo tan clarament com la lucidesa que inundava els seus ulls quan sonava La Santa Espina. Aquella sardana, prohibida durant el franquisme, que el meu besavi escoltava amagat en un soterrani a ràdio La Pirenaica, havia quedat gravada a foc en algun punt del seu subconscient.
També havia quedat enregistrat tot el que hi guardava relació: el caràcter tossut del besavi, les formes variadíssimes dels càntirs de ceràmica que venien a la botiga de la família o les tardes que l’àvia passava asseguda a la seva falda, veient com treballava. Jo posava la sardana a YouTube, ella se sorprenia (no recordava que l’havíem escoltat la tarda anterior), em deia que “aquests aparells els ha fet el dimoni” i, tot seguit, l’escoltava explicar totes les anècdotes que li venien al cap. En fèiem broma i berenàvem.
L’àvia mai recordava quin any s’havien casat amb l’avi, però, el dia que anàvem a veure ballar sardanes, movia els peus com si encara les ballés amb ell. Tap-tap, tap-tap-tap. No es descomptava mai, l’àvia, mentre em deia que el meu avi era el millor sardanista del poble i ell, fent-se l’orni, menjava una magdalena al nostre costat. Sembla haver-hi cert acord que la cultura es defineix, entre d’altres, com allò que funda la vida en comú: els sistemes de valors, les maneres de viure, les tradicions… Esdevenint així un vincle amb un mateix (amb la pròpia identitat) i amb el món. Vaig haver d’estudiar la de l’àvia, tot allò que va definir i fundar la seva identitat durant els anys d’infantesa i joventut, per poder apropar-me als pocs records immaculats que retenia, i poder compartir les seves anècdotes.
Avui, Joan Carles García, diputat de cultura, l’ha definit com “una eina fonamental de la societat”. Ho ha dit a l’Institut del Teatre, en la presentació del projecte CulturaMent, un dels vint-i-un projectes transformadors que la Diputació de Barcelona planteja en el mandat 2020-2023. A través d’activitats culturals destinades a persones grans amb demència i als familiars i persones que en tenen cura, es proposa fer servir la cultura com a eina de transformació i inclusió social. Un instrument especialment útil en els últims anys per contrarestar l’aïllament social derivat de la crisi sanitària de la Covid-19.
Les accions del CulturaMent es duran a terme de manera deslocalitzada, amb la participació de dotze ajuntaments de la demarcació, que programaran activitats en diferents àmbits durant quinze dies. Des de fotografia a circ, passant per dansa o cinema, d’entre altres, les activitats tindran lloc en museus, teatres o escoles. S’espera que aquests projectes, que cada ajuntament ha plantejat responent a les necessitats particulars que ha detectat en el seu municipi, puguin integrar-se en l’oferta cultural del municipi, per fer-la més inclusiva.
Es diu que, per ressorgir, cal haver tocat fons, i potser aquesta pandèmia, així com el període de confinament, han estat la pedra de toc per dur a primer pla un debat urgent: la necessitat de garantir la salut mental. A més, ha esperonat la demanda, per part de la societat, d’un benestar mental que passa per un augment en la qualitat de vida. L’OMS estima que, en un 80% dels casos de demència, és la família que assumeix les cures del malalt, quelcom que pot minvar aquest benestar emocional i psíquic. Pels familiars dels malalts, la cura d’un mateix pot esdevenir complicada, quan s’ha de dedicar el temps propi i, sovint, involucrar el cos, en la cura d’un altre. Un dels objectius del CulturaMent és augmentar la qualitat de vida de les persones grans amb Alzheimer o demència, així com la d’aquells qui vetllen pel seu benestar.
Per tal de representar els familiars i cuidadors de persones malaltes, han intervingut en la presentació Teresa Pérez, psiquiatre i gestora cultural, i Mònica Suris, també gestora cultural, que han compartit la seva experiència cuidant mares amb Alzheimer. Elles han remarcat la rellevància d’aquestes activitats, més enllà de ser un estímul per a les funcions cognitives dels malalts. El fet d’assistir a aquests tallers, activitats o recorreguts, incentiva que malalts i acompanyants surtin de casa i facin quelcom diferent. Es tracta d’un al·licient per a la salut mental d’aquestes famílies, que acostumen a seguir rutines estrictes que garanteixen l’estabilitat i orientació del malalt.
Les activitats de la Quinzena CulturaMent no difereixen massa, pel que fa al contingut, d’aquelles que els diferents espais programarien de manera habitual, però prenen una forma ben diferent. És a partir del fet cultural que es crea un lligam o una connexió amb el malalt, o amb qui l’acompanyi. Es tracta d’oferir indrets segurs i confortables per a pacients i famílies, on puguin fundar records i compartir anècdotes, sentir-se acompanyats i, especialment, protagonistes.
Mentre ho escoltava pensava en l’àvia, en les sardanes, i que tant de bo hagués tingut més maneres d’acostar-m’hi. O més temps.
