Anna Moner
La publicació d'una nova novel·la sempre em genera una excitació estranya, més encara quan he d'explicar què m’ha fet construir aquest artefacte literari i despertar la curiositat lectora. Provaré de fer-ho.
La por de la Bèstiaproposa una lectura freda i preventiva de la llegenda ancestral del depredador i la víctima penetrant directament en la ment purulenta dels psicòpates. Tanmateix, la novel·la no mostra el patró habitual de l'assassí en sèrie que s'ha generalitzat els darrers anys.
El Minotaure, el criminal que protagonitza La por de la Bèstia, beu directament de les memòries que Pierre-François Lacenaire, el poeta assassí guillotinat el 1836, va escriure a la presó mentre esperava el dia de la seua execució. Lacenaire no era un assassí vulgar, sinó un assassí il·lustrat que va inspirar, literàriament i artísticament, Stendhal, Baudelaire, Jacques Prévert, André Breton o Dostoievski. La por de la Bèstia posa el focus en la part més fosca de l'ésser humà, en els “Raskólnikovs il·lustrats" que poblen el món, lliures, això sí, del sentiment de culpa que l'escriptor rus va inocular al cervell del seu "particular Lacenaire" de Crim i càstig.
He de confessar que m'he divertit força escrivint-la. Un procés llarg, instructiu i reparador, en el qual he fet ús d'un reguitzell de referents literaris, cinematogràfics, musicals, artístics o científics que atresore i m'han servit per teixir la trama. Peces delicades que formen part de la meua col·lecció privada de rareses, com ara: la tèrbola relació entre René Descartes, un dels filòsofs més racionals de la història, i Francine, una nina de grandària natural que duia el nom de la filla morta i a qui tractava com a una xiqueta viva; el terror desbridat que sentia Emily Dickinson, que no podia explicar a ningú i que l'obligava a cantar com una nena a la porta d'un cementeri; la poesia que destil·la cadascuna de les seixanta-sis pàgines de l'herbari que la poeta estatunidenca va elaborar durant la seua adolescència, a la ciutat d'Amherst; l'exquisidesa amb què Thomas de Quincey va descriure a L'assassinat entès com una de les Belles Arts els brutals crims de John Williams, l'individu que va aterrir la ciutat de Londres l'any 1812; la torturada lucidesa d'Ivan Ilitx; el xiulet amenaçador de Robert Mitchum en La nit del caçador, el retorçut i hipnòtic conte de por dirigit per Charles Laugthon el 1955; els espectacles d'ombres xineses de Caran d'Ache i Henri Rivière a Le Chat Noir, el cèlebre cabaret de París de finals del segle XIX; la cadira de potes serrades que usava l'excèntric pianista Glenn Gould en els seus concerts i que l'obligava a tocar encorbat, adoptant postures impossibles; la textura vellutada i la precisió mil·limètrica de l'ària da capo de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach; la fascinació malaltissa de Guy de Maupassant pels subtils matisos que vinculen la por feral amb la bogeria; la maldat que supuren les pupil·les clares dels nens en La cinta blanca, la pel·lícula de Michael Haneke; la fixació de Virginia Woolf pels detalls; el talent visionari de William Shakespeare, que demostra que no hi ha criatura més temible i terrible que l'ésser humà; la saviesa irreverent de Joan Fuster; la sensibilitat lluminosa d'Edgar Allan Poe; la sinceritat càustica de Jean Lorrain, el bevedor d'èter; la indiferència estremidora de James Fallon, el brillant neuròleg de la Universitat de Califòrnia amb cervell d'assassí en sèrie; l'obsessió mòrbida pels insectes de Pierre Mégnin, l'entomòleg del segle XIX que va escriure La faune des cadavres; els inspiradors retrats renaixentistes femenins de Pisanello, Piero di Cosimo, Bartolomeo Veneto i Leonardo da Vinci, o la naturalesa ambigua i tètrica dels titelles.
Des del primer moment, vaig tenir clar que si pretenia tractar les psicopaties més violentes i atroces, havia d'agafar la destral i arribar fins al moll de l'os. Per això, animada pel consell de Joan Fuster, que afirmava al poemari Ofici de Difunt (1950) amb la contundència provocadora que el caracteritzava que "un vers ha de comptar-se a mossos / i ha de cantar-se a colps de rella i núvol / la resta són gargalls de damisel·la”, he intentat jugar amb els límits, treballar les perversions refinades i convidar els lectors a vorejar l'abisme. Espere que La por de la Bèstia us resulte horrorosament agradable.
