Foto: Miguel Bruna
Que difícil parlar de llibres, quan al pensament només hi tinc injustícia i repressió. I, alhora, com d'imperatiu m'és, passejar-me per la lleixa i anar trobant llibres perquè em facin companyia aquests dies i anar-los amuntegant al braç del sofà. Alguns ja hi viuen, com el Llibre del desassossec (Quaderns Crema, 2018). M'agrada obrir-lo a l'atzar i llegir-ne una entrada, que mai puc evitar relacionar amb allò que estic vivint. D'altres els he anat agafant des del dilluns de la sentència, com Tu, calla!, sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació (Raig Verd, 2018) de Laura Huerga i Blanca Busquets, un llibre d'urgència davant l'escalada repressiva dels darrers anys. Me'n vaig directa a les darreres pàgines: "S'està donant una situació surrealista on els ciutadans no poden exercir la seva llibertat d'expressió amb total llibertat, on no poden ni manifestar-se pacíficament i on la llibertat de premsa queda en entredit". Quan escrivien això, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ja portaven 1 any en presó preventiva. Des de dilluns passat, la sentència és ferma: 9 anys de presó per manifestar-se. Tu calla ja advertia aleshores dels perills d’aquesta deriva i les conseqüències que podia portar per la totalitat de la població –també per als de signe contrari, encara que alguns d'ells es neguin a veure-ho- i és una lectura que, si voleu, us pot fer companyia. També us posarà de mala llet, no us vull enganyar, però com que la ràbia empeny i aquests dies ens cal, ja va bé.
També Fatxa (Blackie Books, 2019), de Jason Stanley, posa de mala llet. El vaig agafar el dia que una concentració d'ultres va baixar tranquil·lament des de la plaça d'Artós a apallissar gent de manera salvatge. Posa de mala llet i esfereeix veure tantes similituds amb democràcies que es diuen plenes. Tot i que el llibre de Stanley mira sobretot cap a les polítiques de Trump, hi ha diverses estratègies –tant de control ideològic com efectiu– amb què no costa gaire trobar-s'hi. Stanley parla, per exemple, de com les manifestacions pacífiques de la comunitat negra en defensa dels drets civils van ser qualificades de disturbis, fal·làcia que va permetre Nixon guanyar les eleccions de 1968 –és impossible no veure-hi similituds– i van tornar-ho a fer el 2015, després de les protestes contra la brutalitat policial a causa de la mort de Freddy Gray a mans de la policia de Baltimore.
També hi tinc poesia, a la pila. A La nit que és dins el dia de Silvie Rothkovic (LaBreu, 2018), un vers, ell tot sol, omple la pàgina sencera "No et preguntis allà on vas, sinó d'on és que vas escapar". Em fa pensar, precisament, que del que volem escapar aquests dies és de tot això que expliquen els llibres de Huerga i Busquets i el de Stanley. Mentre les marxes entren dins la ciutat, em ve al cap un vers d'Antònia Vicens: "No coneixes la veu que imperiosa a l'alba et diu camina. Camines" és del poema "Ressorgir", inclòs a Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner Editor, 2015). Instintivament, agafo l'antologia Assumiràs la Veu (Terrícola, 2014) i em sembla que els cinc anys que han passat des que en Joan Duran i l'Esteve Plantada, editors, ens van demanar un poema que parlés del dret a decidir, són una eternitat.
A la pila també hi tinc el Quanta, quanta guerra!, que acaba de reeditar Club Editor, amb un magnífic postfaci de Jaume Coll; El dolorde Marguerite Duras, traduït per Blanca Llum Vidal i Arnau Pons, el Calígula de Camus i l'Antígona de Sòfocles. Tots m'acompanyen i m'ajuden a comprendre coses. També a constatar que la injustícia i els abusos de poder no són nous d'ara.
I n'hi ha un de ben especial que em vaig trobar l'altre dia a la bústia, dedicat. M'agrada, la lletra manuscrita. Aquella tinta, que queda impresa per sempre, conté la distància curta entre la mà i el full, el pensament de qui l'ha escrit. El record i la presència. El llibre era Ho tornarem a fer, d'en Jordi Cuixart (Ara Llibres, 2019) i la seva lletra, com sempre que me l'he trobada a la bústia em va fer somriure, en sentir-lo a prop, en aquella tinta blava i em va entristir en constatar que hi ha un home innocent i bo tancat a la presó injustament, des de fa dos anys. En Jordi tanca el seu llibre amb una frase de la Clara Alzina: "l'important de debò no és el nosaltres que érem, sinó el nosaltres que serem". I torno al vers de la Silvie Rothkovic.
I m'aixeco del sofà, que ara cal carrer.
Llibre del desassossec
© Fernando Pessoa
© de la traducció: Gabriel Sampol i Nicolau Dols.
© Quaderns Crema, 2018.
Tu, calla!
© Laura Huerga i Blanca Busquets.
© Raig Verd Editorial, 2018.
Fatxa
© Jason Stanley.
© de la traducció: Lucía Giordano
© Blackie Books, 2019.
La nit que és dins el dia
© Silvie Rothkovic.
© LaBreu Edicions, 2018.
Sota el paraigua el crit
© Antònia Vicens.
© Lleonard Muntaner, 2015.
Assumiràs la veu
© Diversos autors.
©Terrícola, 2014.
Quanta, quanta guerra...
© 2019 Institut d'Estudis Catalans, pel text de la novel·la
© d'aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
El dolor
© Marguerite Duras
© de la traducció: Blanca Llum Vidal i Arnau Pons.
© LaBreu Edicions.
Calígula
© Albert Camus
© de la traducció:
© Editorial Proa / Edicions 62.
Antígona
© de la traducció: Joan Castellanos Vila.
© RBA Libros, S.A., 2012.
Ho tornarem a fer
© Jordi Cuixart.
© Ara Llibres.
"La principal" és una secció de Míriam Cano que recrea aquell bar on tothom sap el teu nom, on et trobes amb els amics per conversar davant d'una cervesa i unes braves i arreglar el món.
