Joan Francesc Mira ha fet 85 anys aquest desembre del 2024. La seva producció d’assaig, de traducció, de narrativa i d’articles d’opinió ha configurat una de les trajectòries més rellevants de la literatura catalana i de les ciències socials dels Països Catalans des del final de la Guerra Civil. No en va és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Si hagués d’escollir una de les seves obres, ho tindria difícil, perquè entre la narrativa i l’assaig he gaudit molt i molt llegint-lo. És un dels autors més innovadors de la nostra literatura, a l’altura d'un Jaume Cabré, amb qui comparteix la condició d’escriptor multipremiat, tant per les traduccions com per l’obra de narrativa i d’assaig. I malgrat que Mira és un dels grans traductors al català, ell mateix no ha estat gaire traduït a altres llengües.
Un dels llibres que més em va impactar durant la meva joventut és Els treballs perduts (1989), un exercici literari extraordinari i un recorregut per la ciutat de València ple d’exquisides referències, de fantasia i d’una ironia que em va enamorar. La simulada autobiografia de Borja Papa (1997) concentra tota la capacitat d’un gran investigador dels clàssics i la creativitat d’un narrador de primer ordre. Gràcies a ell, podem llegir Evangelis (2004), la Divina Comèdia (2009) i Odissea (2011), traduccions que marquen un cànon i que aporten aclariments i comentaris al text que són fonamentals avui per comprendre les obres originals.
Mira és sens dubte un dels hel·lenistes més valuosos dels nostres temps, a més d’antropòleg, sociòleg i escriptor de ficció. No em quedo curta si afirmo que Joan Francesc Mira ha fet créixer la literatura catalana en molts aspectes. I alhora ha proporcionat algunes de les obres imprescindibles i cabdals de les ciències socials als Països Catalans.
Aquest any ha fet quaranta anys que es va publicar la Crítica de la nació pura (1984). M’estranya que no se n’hagi parlat a la premsa, o que no s’hagin organitzat jornades o taules rodones en les institucions culturals i acadèmiques del país. A mi em sembla que podem considerar la Crítica de la nació pura el text fundacional dels estudis contemporanis sobre la qüestió nacional en l’àmbit català. I podríem dir que és un dels pioners en l’àmbit europeu, al costat del llibre de Benedict Anderson Imagined Communities (1983). Els assaigs de Mira i d’Anderson tenen en comú la mirada sobre els símbols com a eines de construcció de la col·lectivitat, més encara si es tracta de la nació, perquè el fet nacional només pot ser expressat a través dels símbols, de les referencialitats abstractes. Malgrat l’artifici de l’entramat simbòlic nacional, Joan Francesc Mira va saber veure que els símbols son fonamentals en l’acció social: produeixen les emocions, fan possible els vincles i relacions, estableixen diferències i formes de control. I sobretot, construeixen comunitats imaginades.
Els estudis sobre la qüestió nacional van prendre rellevància en l’àmbit de les ciències socials sobretot a partir dels anys noranta del segle passat, amb obres com la de Michael Billig –Nacionalisme banal (1995)– o de Liah Greenfeld –Nationalism: Five Roads to Modernity (1992). A Catalunya, en sociologia només hi havia el llibre de Montserrat Treserra i Antoni Estradé: Catalunya independent? (1990). Però aquests estudis es van anar desenvolupant als Països Catalans a partir dels anys dos mil, amb autors com Joan Ramon Resina, Montserrat Guibernau, (i més endavant) Jordi Muñoz, Ivan Serrano, Vicent Flor...).
En tant que precedent dels treballs posteriors, la Crítica de la nació pura ha envellit notablement bé com a marc de referència per comprendre el sorgiment del fet nacional en el context de la modernitat, tal com han fet també els treballs de Billig, Anderson i Greenfeld en el context internacional. Per això em pregunto per què no s’ha traduït mai aquesta obra de Mira, per què no se l’ha convertit en un referent als Països Catalans. Com és possible que no n’haguem fet una obra de culte. ¿Potser perquè les nostres universitats i les nostres institucions arrosseguen massa tabús per investigar sobre la nostra qüestió nacional, mentre passem per alt que es tracta d’un fenomen universal? ¿Potser perquè no hem sabut mirar més enllà dels tres assaigs clàssics del fet nacional de Vicens Vives, Ferrater Mora i Joan Fuster? Al costat d’aquests tres clàssics que van néixer de la necessitat de tenir un relat sobre una nació que aspirava a sobreviure malgrat la dictadura franquista, l’obra de Joan Francesc Mira ens va ensenyar a mirar-nos des d’una perspectiva molt més completa, objectiva i comprensiva el fet nacional a escala internacional.
De moment, em resigno a no poder celebrar com cal aquests quaranta anys. Esperaré a veure què passa quan arribi als cinquanta.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
