L’any 2005 David Foster Wallace, l’iconoclasta escriptor nord-americà que acabaria amb la seva vida uns anys més tard, va llegir un parlament als estudiants d’Humanitats que es graduaven al Kenyon College. Aquest parlament universitari va estar curosament transformat en aquest llibre després que l’inspirador vídeo de l’acte rebés milions de visualitzacions al youtube.
Edicions del Periscopi el publica sota un format petit, ni tan sols pesa, i se m’acut que potser ho fa amb el pensament que tots i cadascú de nosaltres l’hauria de poder portar a sobre còmodament de la mateixa manera que arrosseguem a diari un carnet d’identitat. El disseny interior del llibre, a més, amb un parell de frases per pàgina, a vegades menys i tot, convida a aturar-nos, pensar, subratllar i memoritzar.
No et preocupis si desconeixes l’obra literària de David Foster Wallace, que no t’angoixi la força del seu nom i tot el que arrossega de clarividència i ment privilegiada, l'única cosa que has de fer és lliurar-te a les seves paraules i tenir-les sempre a mà.
Ara més que mai, urgeixen ments obertes que brillin per sobre el tracte infantil que ens brinden governants, polítics i dirigents socials. La llibertat, que deu ser allò que alguns anomenen felicitat, rau a saber pensar. Provocador, punyent i alhora amb un humor àcid, les reflexions que David Foster Wallace va exposar davant d’un grapat d’alumnes que possiblement no l’escoltaren prou, són una caixa d’eines per trobar el sentit vertader de viure.
A través d’exemples de ficció i altres de molt reals, Wallace argumenta que l’objectiu d’una educació de qualitat hauria de raure en la capacitat d'escollir què pensar i com percebre, juntament amb la capacitat de fugir de les respostes automàtiques a les nostres misèries quotidianes. Hem de despertar. Despertem-nos d’una vegada!
La saviesa de David Foster Wallace, que no es va voler quedar entre nosaltres perquè ja en va tenir prou, és una arma poderosa contra la hipocresia del món actual. Que ell ja no sigui aquí, i que s’acabés disparant un tret al cap, fa que paratges com aquest renguin una dimensió extraordinària que ens hauria de fer estar molt atents: “Això no va de moral, religió, dogma ni de les grans preguntes sofisticades sobre la vida després de la mort. La Veritat amb majúscula parla de la vida abans de la mort. Parla de com arribar als trenta, o potser fins i tot als cinquanta, sense tenir ganes de clavar-te un tret al cap.”
El discurs de Wallace manté un to insistent, incisiu diria jo, una voluntat forassenyada de voler-nos fer entendre que ens podem salvar, que podem canviar, que hi som a temps.
El que converteix les seves paraules en dogma, malgrat que ell digui que no ho pretén, és la descripció crua i repelada de les petites frustracions de la vida adulta i com d’aparentment fàcil podria ser evitar caure en aquest buit del desengany.
Llegeix-lo perquè la saviesa d’aquest llibre també va per tu, que penses que, malauradament, ja està tot perdut.
*La cirereta:“I em permeto suggerir que, collonades a banda, el valor real de la vostra educació humanística té a veure amb això: com evitar passar la vostra còmoda, pròspera i respectable vida adulta morts, inconscients, esclaus del vostre cap i de la vostra disposició natural a estar sols d’una manera única, completa i imperial, un dia sí i l’altre també.”
Títol: L’aigua és això
Autor: David Foster Wallace
Editorial: Edicions del persicopi
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 152
Primera edició: novembre 2014
Preu: 9,90 €
David Foster Wallace (1962-2008).
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
