Al segon fragment de Les ciutats invisibles dedicat a “Les ciutats i els signes”, el Marco Polo d’Italo Calvino parla de Zirma. “Els viatgers en tornen amb records ben clars”. Descriu al Gran Khan, l’emperador, tot un seguit de detalls que criden l’atenció dels viatgers, d’entre la multitud. “La ciutat és redundant: es repeteix perquè alguna cosa arribi a fixar-se a la ment”. Però Marco Polo, que també torna d’aquesta ciutat, s’ha fixat en uns altres detalls. En lloc de la “noia que es passeja amb un puma lligat amb una corretja”, el seu record encercla els “dirigibles que volen en tots els sentits a l’altura de les finestres”. Els seus companys de viatge, en canvi, de dirigibles només en van veure un, i tota la resta de coses que per a Marco Polo tenien una condició universal, per a ells eren anecdòtiques. El fragment conclou: “La ciutat és redundant: repeteix els signes perquè la ciutat comenci a existir”.
Així és com Calvino fa maniobrar la mirada: amb delicadesa narrativa exercita la perspectiva, el sentit i el significat, la distància i el poder del mirall sobre la realitat i sobre l’escriptura. I sobre com llegim i entenem el que veiem, sobre com ho recordem i com ho transformem. Calvino narra i multiplica operacions del present i llançades al futur: realitat que relatem a retalls i realitat que imaginem com era i com serà. Tot això fa feix i és un mateix a Les ciutats invisibles, que convida a aturar-se en els cantells, les arestes i les paradoxes amb les quals entrebanquem. A vegades pensem que ens entrebanquen, però potser és que les hem de mirar d’una altra manera: entendre-les com topades fructíferes per redundar en sentits que no sabíem.
Tenia els signes calvinians ben frescos l’altre dia, quan vaig agafar un taxi amb l’escriptora Cristina Masanés, cap a plaça de Catalunya. Veníem de parlar al programa Ciutat Maragda del seu Marxarons, un llibre hipnòtic i formidable, on reconstrueix un viatge als confins del llenguatge: els cims que van circumval·lar amb el seu pare, arran del vessament cerebral que li va fer perdre la parla. El llibre i la conversa que se’n deriva conviden a la reflexió sobre el llenguatge compartit, la possibilitat de la comunicació, els signes que deixem i com els interpretem. Potser per aquesta raó, de primer, no em va estranyar que el taxista es posés a la nostra conversa.
Amb la Cristina Masanés estàvem parlant dels respectius pobles on vivim, de les amenaces destructives en forma de metrallades urbanístiques que s’imposen com inevitables. Li vaig confiar un pensament d’aquell matí: la sensació que vinc del futur, d’un poble com Montmeló, per saber què li tocarà a un poble prou bonic, prou verd (sic!) com la Garriga, on visc, a partir del desdoblament de la línia del tren –trinxada al canto– i d’una edificació de pisos i de preus que ara ja està desbocada.
Aquests dies han aparegut unes dades reveladores, tot i la reacció entre nul·la i inexistent que han provocat: Granollers i Mollet són dues de les ciutats d’Espanya amb més partícules en suspensió. Tripliquen les xifres recomanades per l’Organització Mundial de la Salut. Montmeló és al mig de les dues, en una plana atapeïda d’indústria, on sempre s’ha fet com si fos el més natural del món, aquest entatxonament, com si no pogués ser –no és pogués ni recordar ni imaginar, per fer-ho calvinià– d’una altra manera. La conclusió, per tant, és que vinc d’un lloc irrespirable.
Parlàvem de tot això quan el taxista va aprofitar una aturada en un semàfor per dir-nos: “Si em permeteu, he sentit del que parlàveu i voldria informar-vos d’una cosa que us pot interessar...”. La interpel·lació, educada i primmirada, ens agafa per sorpresa. “Tot això que parleu passa perquè... ¿Sabeu que ara hi ha avions que volen més baix? Ens fumiguen. Volen més baix del que està permès per fumigar-nos...”. Jo, de primer, quedo divertida i malfixada, pensant que es refereix als camps i a l’excés de fumigacions. Però no, parla de la ciutat –ciutat imperfecta i estranya– i ara menciona no sé què de la condensació de l’aire i que els avions comencen a fumigar de Sicília cap aquí, que a Toro TV ho expliquen molt bé...
La Cristina Masanés reacciona més ràpid que jo: “¿I per què ho haurien de fer, això?” “Perquè no plogui”, respon el taxista amb avidesa i alhora amb el to de veu més baix, com qui confia un secret d’Estat. “Ho fan per crear necessitats alimentàries i...”. Anem per pagar, quan ell ja ha decidit virar cap a l’aigua de mar i no sé què d’una farmacèutica.
Baixem del taxi atordides.
“L’ull no veu coses, sinó figures de coses que signifiquen altres coses”, diuen Les ciutats invisibles. Ens mirem amb la Cristina per com ho hem d’interpretar, això que acabem d’escoltar. “Hem topat amb un conspiranoic, oi?!”, faig. A l’inici de la Rambla la glopada d’adolescents en viatge d’institut –tampoc ho sé del cert, com a mínim, ho semblen– no ajuda a rebaixar els nostres índexs d’atribolament. L’altre dia vaig parlar amb una noia que em va sortir amb la mateixa, diu la Cristina Masanés. Em va dir exactament el mateix.
Esbossem dues idees apressades sobre aquesta escena: la gent –¿qui és la gent?– necessita creure en alguna cosa com més grans són les incerteses, creure en un pla perfectament traçat. I fixa’t que la culpa sempre és de l’altre, la responsabilitat és de l’altre. Ens acomiadem desitjant-nos bona sort per la resta del dia.
A la tarda en parlo amb la mare, de la creença en fumigacions perquè no plogui i que el canvi climàtic és inventat. Quan sento la seva resposta se m’esborra el rastre de record divertit que me n’havia quedat: “Oh, ara hi ha tot de gent que ho diu, això, l’altre dia també m’ho van dir la teva tia i la perruquera. El mateix.” ¿Quanta més gent, quan veu un avió al cel, troba que vola massa baix i està convençuda que ens estan fumigant? ¿Com és que un signe, un avió al cel, ara dispara sentits tan dispars i tan sense sentit? ¿Quina conversa és possible quan l’imaginari compartit s’esberla d’aquesta manera? ¿Què podem dir-hi?
Aquests dies que repasso Les ciutats invisibles per a la conversa que tindrem al CCCB el 15 d’abril, el petit de casa s’ha enamorat de la portada. Els colors vermell i blau de l’edició de butxaca en català li criden l’atenció. S’hi ha aficionat tant, a tocar les pàgines, que avui n’ha engrapat una, d’una revolada, i l’ha mig estripat. Rellegeixo el fragment ajuntat amb celo. “Allò que fa Àrgia diferent de les altres ciutats és que en lloc d’aire té terra”. I just a les dues erres de la paraula s’hi troba la marca de l’estrip, com un terratrèmol a la pàgina. ¿No són terratrèmols sobre la percepció de la realitat, el que vivim ara? ¿No estem sotmesos a una espècie d’electroxocs que, amb el pretext d’eixamplar-nos les visions, de multiplicar-les, en realitat fan l’efecte contrari? És a dir, ¿xarxes i mitjans-continguts escombraria ens impacten limitant la capacitat de comprensió dels signes? Seguint l’esperit i la imaginació voladissa de Les ciutats invisibles, no sé si Marco Polo o el Gran Khan ens parlarien d’una ciutat on això ja hi tenia lloc, on aquesta sensació ja va ser inventada. O, fins i tot, on algú es va formular unes preguntes iguals que només trobaven resposta en forma d’unes altres preguntes en una altra ciutat. També pot ser que aquesta altra ciutat tan sols conegui partences i no retorns, com li passa a una ciutat somiada pel Gran Khan.
I per això, al CCCB, ens ho tornarem a preguntar, en la conversa amb el Toni Pou i la Tina Vallès, guiats pel professor i gran especialista en Calvino, Francesco Ardolino. Potser ens empararem en el final del fragment d’Àrgia que, bo i reconstruït amb celo i amb zel en la meva versió refeta pel petit, diu: “De nits si acostem l’orella al terra de vegades se sent una porta que bat”.
* Podeu gaudir d'aquest acte que es farà al CCCB comprant-ne les entrades aquí.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
