Diana al cor del lector

Amb un to més aviat melancòlic i de penediment, Salter fa un retrat íntim de les relacions i de l’ànima humana però sense caure en la tragèdia. Escorcolla l’amor i el desamor, l’engany i el desengany, la soledat, l’amistat, el matrimoni, la passió o la falta de comunicació amb una naturalitat immensa fruit d’una capacitat d’observació que l’ajuda a acumular matisos deliciosos per crear situacions i personatges. Exquisits són també els diàlegs que brollen de tots aquests éssers sostinguts per la versemblança i l’empatia.

Cada conte de Salter està dissenyat per fer diana al cor del lector, que enganyat per uns arguments aparentment mínims topa de ple amb l’impacte final que li deixa un pòsit difícil d’esborrar. Salter ens interroga a cada història, cerca la nostra complicitat regalant-nos altres històries no visibles d’entrada i que se’ns van revelant a mesura que anem llegint. Ens sedueix amb aquesta interpretació que ens obliga a fer al final de cada conte i de la qual ens va alertant amb precisió, mitjançant la selecció de detalls d’aparença simple però plens d’ambigüitat i altament significatius.

Una advertència: hi ha coses per a les quals no estem mai preparats, i davant de L’Última nit, el darrer conte del recull i el que li dóna nom, quedem completament despullats. Deixeu-lo per al final, tal com està, no planifiqueu massa coses a fer després de la seva lectura, tingueu algú a prop a qui poder explicar el que us acaba de passar, ho necessitareu, i sobretot, no guardeu el llibre a la prestatgeria de seguida... voldreu rellegir-lo de la mateixa manera que ja no en podreu prescindir, ni de L’Última nit ni de la validesa universal de James Salter.