“D’acord, potser té un tumor al cap i per això ara parla amb un llop. Podria anar al metge, que li ho diagnostiquessin, sostenir la mirada tremolosa de qui li notificarà el sotrac de salut, començar el calvari de quimioteràpies, operacions, pastilles, commiseració de tothom que coneix. No, no és així com vol viure. O com vol morir, si és això el que li ha vingut a dir el llop”.
La reflexió la fa la Sara, la protagonista de la novel·la Un cor de neu, d’Anna Manso, publicada per La Magrana. I aquí, en aquest moment del llibre, encara empatitzem prou amb ella. Fins i tot amb aquest voler no saber. Almenys durant unes hores, durant un espai de temps. L’autoengany no porta enlloc i la felicitat dels ignorants us la regalo sencera, però hi ha coses que és millor assumir-les a poc a poc. Com un diagnòstic de merda.
Al cap d’unes pàgines, la Sara es pregunta si no hauria de demanar hora amb un neuròleg. “No és normal que parli amb un llop. No ho és, i ara la por de morir-se d’un tumor ja no se li presenta amb aquella indiferència amb què s’ho va imaginar fa uns dies”. Però continua sense voler saber. Ara que s’ha retrobat amb el fill, li fa nosa haver d’afrontar el desastre d’una mala notícia mèdica. “I es diu que la companyia de l’animal li fa bé i que no hi vol renunciar”. Fa unes setmanes no podia ni imaginar que tindria un llop a casa i que ella i el Josep tornarien a ser mare i fill.
Voler no saber pot semblar l’opció més pràctica, però rarament és la bona. Tant si parlem d’un tumor maligne com d’una confessió que ens colpeja, ens trasbalsa, ens desfà. Àvia, per què tens la boca tan grossa? Voler no saber és l’opció covarda. I mirar cap a una altra banda ens converteix a l'acte en els dolents del conte.
© 2022, Anna Manso Munné
© 2022, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
