Soc una dona del segle passat. Quan vaig néixer només feia quaranta-cinc anys que s’havia mort Franz Kafka, als quaranta anys, a causa d’una tuberculosi. Soc una dona del segle passat que va passar la postadolescència llegint Kafka. No sé si ell era realment la persona tímida i intel·ligent que sempre em vaig imaginar. Però a diferència d’altres autors que em van captivar en aquell moment, a ell el recordo molt més proper, molt més familiar, i puc dir que no l’he desmitificat com a tots els altres. Encara el recordo com aquell amic que vaig fer a través de la lectura. Algú en qui trobava una mena d’existencialisme de l’absurd que aleshores omplia els meus neguits i que va ajudar a conformar la persona analítica que soc. Quan reivindico la lectura com a imprescindible, penso en la jo adolescent que va trobar confort en els llibres que hi havia a casa i en els que vaig començar a comprar després, ja com a jove treballadora.
Durant el confinament pel covid vaig descobrir que m’havia fet gran perquè em venia molt de gust tornar a veure les mateixes pel·lícules i les mateixes sèries que ja havia vist. Amb Kafka m’està passant el mateix: llegiria una altra vegada totes les seves obres. Tot just he començat a fer-ho. Però ara puc fixar-me més en els detalls d’una narrativa que ha convertit Franz Kafka en un dels grans clàssics de la literatura universal. I un dels que ha copsat d’una manera més especial la psicologia de la modernitat. Potser Kafka va ser la meva primera lectura sociològica.
Kundera va dir a L’art de la novel·la que Kafka tenia la capacitat de definir la condició humana –tal com es manifesta al segle XX– millor que cap reflexió sociològica. En els seus llibres hi trobem atrapada la vivència de la societat moderna de la màquina; de les grans urbs, com deia Simmel; de la societat d’individus anònims que es relacionen en situacions que no controlen, perquè no responen als codis de la tradició. Però la societat moderna és sobretot la societat de la coacció de les grans estructures llunyanes, insensibles i impersonals sobre l’individu. Com diu Walter Benjamin, Kafka hauria pogut definir l’organització com un destí en si mateix.
Kundera deia que la novel·la és un recurs, un refugi, per a èpoques de gran incertesa i confusió. La modernitat ha estat una època d’incertesa per a l’individu i de racionalització i control en mans del gran monstre de l’estat i les seves estructures burocràtiques. La postmodernitat, en canvi, és una època de confusió per a nosaltres, els individus, i d’incertesa per a la política. Per això llegir la complexitat de la vida a través de la literatura segurament ens fa més conscients de com la nostra racionalitat pot ser un refugi. Pensar lliurement, de forma crítica, per adonar-nos d’on som i com ens relacionem amb els altres i amb el món. Un món que pot funcionar al marge de la nostra voluntat i que ens obliga a relativitzar certes concepcions massa categòriques des de la humilitat.
En El llibre del riure i de l’oblit, Kundera torna a Kafka per dir que el temps de la seva novel·la és el temps d’una humanitat que ha oblidat qui és, que ja no sap res, que no recorda res i que viu en ciutats sense nom i en carrers sense nom. La gent que no té passat és una gent que no té nom. Com el protagonista de les novel·les de Kafka, que només és perfilat a través d’una inicial. Tant se val si va néixer en un lloc on en un altre, el que compta és la seva condició, establerta no pas per ell mateix, sinó per l’estructura que funciona al marge d’ell. És un individu sense atributs, com diria Robert Musil. Però a diferència del protagonista de la novel·la de Musil, el protagonista de les novel·les de Kafka pateix o es resigna, però no racionalitza els esdeveniments ni intenta analitzar la societat, només s’hi submergeix. Com ho fan els animals representats en els contes (El top), que obeeixen el seu destí sense protestar. Una forma de resignació que arriba al seu paroxisme amb La metamorfosi.
D’entre les novel·les escrites per Kafka, s’ha parlat molt d’El procés (Proa, 2016), però per a mi la novel·la més interessant de Kafka és El castell, perquè no hi ha en el seu argument ni tan sols aquella sensació d’injustícia contra l’individu que traspua El procés i que el converteix en víctima. A El castell l’agrimensor conviu resignadament amb el funcionament d’un engranatge social que se li imposa i que no pot comprendre. I aquesta constatació és una màxima sociològica de primer ordre (potser hauríem d’iniciar els estudiants a la sociologia a través d’aquesta novel·la).
Però és injust que de l’obra de Franz Kafka n’hagi quedat més l’adjectiu kafkià que no pas el seu art literari. Malgrat el que he dit sobre la mirada sociològica de Kafka, aquest no és pas un valor que estigui per damunt de la seva qualitat literària. Si només li atorgués valor per la interpretació sociològica, fa temps que l’hauria substituït per algun manual acadèmic. En canvi, en la novel·la la qualitat literària ho és tot. La narrativa kafkiana conté un tipus d’imaginaris que combinen una realitat pesada (la burocràcia, la impotència de l’individu) i una gestualitat fluïda que s’escapa del realisme, com va saber descobrir Walter Benjamin en els seus articles sobre Kafka. Un imaginari que l’acosta a la literatura surrealista; no pas estranya a començaments de segle XX. Jo hi afegiria, per comparació, que la seva narrativa té semblances amb el realisme màgic americà; o bé amb El barórampant d’Italo Calvino. La realitat que dibuixa Kafka és estrafeta, plena de gestos inaudits dels seus personatges, i d’actituds imponderables segons els esquemes de la vida quotidiana. Tots els personatges que envolten K. en el seu intent d’itinerari fins al castell tenen un cert component màgic, d’un altre món.
La relectura d’El castell, acompanyada de la lectura de Walter Benjamin, m’ha fet gaudir d’aquesta construcció narrativa singular de Kafka. Una novel·la no és només ni una idea ni una icona com la samarreta desdibuixada pel pas del temps que em va portar la meva mare de Praga amb la imatge del jove i admirat Franz. La qualitat literària de la novel·la és el que ens disposa a interpretar-la de nou a cada lectura, tant si és ara mateix com fa cent anys. És el que li confereix la capacitat de crear un nou món, on la realitat esdevé sempre relativa a la pròpia vida dels personatges. Això és el que ens fa avançar en la lectura, les ganes de descobrir aquest nou món i els personatges que hi anem coneixent. Com un secret guardat en els llibres de Franz Kafka que conservo des de fa tants anys a la meva prestatgeria dels autors preferits.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
