Vaig arribar a Monk’s House sense cap mena de preparació. Podria atribuir-ho a l’atzar, però qualsevol que hi hagi estat sap que allà no s’hi arriba si no és volent-hi. La casa dels Woolf s’enclota al bell mig dels camps del Sud d’Anglaterra, mal comunicada per autobusos que només passen un parell o tres de vegades al dia, en un poble del qual ningú no en recordaria el nom, si no fos perquè ells van decidir comprar-hi una casa.
Vaig recórrer Monk’s House amb prudència i enduta per la màgia del mite. ¿Un cas flagrant de veneració o un intent ridícul de contagiar-me d’aquella ploma sublim? El cas és que vaig trepitjar les llambordes boterudes d’un saló ensotat i humit, pintat de verd, i vaig avançar pel camí enjardinat fins al cobert; la famosa i inevitable cambra pròpia. Damunt la taula encara hi reposa una ploma; ¿deu ser realment la seva? Em vaig abocar als vidres, procurant retenir l’escena d’aquell espai tantes vegades imaginat abans de recular i entrar a l’habitació on ella dormia, tota sola. Emocionada, malgrat la contradicció que suposava impregnar-me d’aquella essència quan només havia llegit La senyora Dalloway,Una cambra pròpia, Orlando i un intent frustrat de Les ones.
En tornar, m’aboco als Diarisacabats de publicar en català. M’absorbeixen del tot. Una immersió absoluta en aquest món woolfià tan detallat i des de la veu més personal de la Virginia. Uns dietaris que ofereixen la imatge de la persona, més enllà de l’escriptora —tot i que també —, i de la seva literatura. Tinc els llibres subratllats a tort i a dret, però, de totes, hi ha una frase que se’m fica endins, com una anguila.
«No seré mai capaç de tornar-lo a llegir. Arribarà el moment en què podré suportar llegir imprès el que he escrit sense enrojolar-me, tremolar i desitjar fondre’m?»
Jo tampoc. Salvant totes les distàncies, insalvables i fondes, que hi ha i que hi haurà sempre entre la seva ploma magistral i la meva, m’hi reconec. En aquesta basarda de rellegir el que un dia vaig escriure i vaig donar per bo. El que, esgarrapant hores d’aquí i d’allà, em va semblar imprescindible, vigorós i necessari de ser escrit. Després, el temps, com una bufada d’aire que escampa les fulles de tardor pels carrers asfaltats, amplia la distància i la lectura se m’ennuega.
Rellegir-se i pensar que no, que allò s’hauria de cremar, esborrar o llençar a la paperera. En diran esculls de l’ego, de l’autoestima i potser sí. La barreja d’instants, de veus, de formes per dir allò que vols dir i l’abisme que provoca treure el cap enfora i exclamar tímidament, ep, soc aquí i he escrit això, paralitzen. Trontollo jo i trontollava ella.
Vaig viatjar a Monk’s House quan encara no sabia que a Virginia Woolf li costava retrobar-se amb el full escrit i publicat. L’exposició despullada davant l’altre. Cada vegada que algun text meu ha de veure la llum penso en ella, en aquella casa enclotada, en el cobert que li feia de cambra pròpia, en la pluja fina que regalimava pels vidres i en la incomoditat de rellegir-se.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
