D'ençà de fa trenta i molts anys que soc arxivera i remeno, com qui remena macarulles, històries de dolor i tristesa. No voldria pas que el lector pensés que els professionals del meu sector tenim un ofici ple de desànims i abatiments. Passa, però, que en l’arxiu on treballo guardem documents que fan referència a una part de la història que sempre ha estat en minúscula. Guardem els documents que fan referència als nens orfes, abandonats o nascuts a les instal·lacions benèfiques de les antigues diputacions i que ni el pare ni la mare els volien o podien atendre. Aquest tema, de sempre, m’ha commogut per com les persones afectades per aquestes històries s’adreçaven al nostre servei i ens demanaven, com qui demana engrunes d’un pa sec i florit, qualsevol detall que poguéssim tenir dels seus orígens.
Fa mesos, potser més d’un any, l’amiga i escriptora lleidatana Montse Sanjuan em va parlar que estava fent una novel·la en la qual un dels personatges desconeixia els seus orígens biològics, i iniciava un procés de recerca per saber el què i el com de tot plegat. Mentre fèiem un vermut assegudes al sol de primavera, vam estar enraonant de diferents temes relacionats amb els orfenats, les criatures que hi arribaven i, en moltes ocasions, les neguitejades vides dels qui passaven per aquest tràngol. Poc em podia imaginar que la Montse acabaria fent un llibre amb tantes capes de lectura com el que ha acabat fent. Perquè La nosa explica unes històries, i ho dic en plural volgudament, tan dures com alhora emocionants. És una novel·la que fa reflexionar sobre la importància de saber d’on venim i qui som. Però també fa, i de quina manera, barrinar sobre la solitud de les persones que són diferents i també de les que se’n senten. Mostra com la societat no ha entès i encara no entén la diversitat, i en conseqüència l'arracona. I també com, fins i tot, menysté i maltracta la singularitat. En conjunt, el desarrelament plana en cada racó de les vides de les dues principals protagonistes, la Júlia i la Rosa.
La nosa és una novel·la delicada i commovedora que ens endinsa a la societat ponentina —d’alguns pobles i de la mateixa ciutat de Lleida— des de la dècada dels anys trenta fins a la dels vuitanta. Conté una part de misteri, recerca i tensió administrats d’una manera tan precisa i tècnica com gens carregosa. Deu ser que l’autora és especialista, per llegidora i per escriptora, en novel·la negra: La nosa és una novel·la que avança, malgrat la cruesa del que narra, amb la suavitat d’un riu silenciós.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
