Darrerament a la Universitat Autònoma de Barcelona han aparegut uns cartells fets a mà amb el títol de “sobreviure a la universitat”, on els estudiants anoten aquelles coses que converteixen la seva estada universitària en una mena de penitència. Sempre he pensat que l’experiència d’estudiar a la universitat és un dels privilegis més grans dels quals pot gaudir una persona jove. Per això crec que hauríem de batejar l’actual generació d’estudiants com “la generació pessimista”. De la mateixa manera que aquesta mena de cartells em produeixen una gran perplexitat, el pessimisme que desprèn el discurs d’aquest jovent, i que potser els hem inculcat els de més edat, em va destarotar del tot el dia que una estudiant de doble grau de ciències polítiques i filosofia em va dir que es veia en el futur treballant de caixera en un supermercat.
Aquesta desesperança contrasta amb les darreres dades d’inserció laboral que ha publicat l’Agència de Qualitat del sistema universitari i que revelen que els que han acabat la universitat treballen, majoritàriament en feines relacionades amb el que van estudiar. És més, les sèries històriques sobre el mercat laboral mostren de forma constant que a més estudis, més feina i millor. No hi ha discussió possible sobre això. I en canvi, hi ha una constant aversió a confiar en el futur. Com dic, segurament la culpa no és només dels més joves.
A l’altra cara de la moneda, si preguntem al professorat sobre la seva situació, segur que trobaran que la paraula supervivència descriu perfectament la relació que tenen amb la universitat. Aquest col·lectiu viu en una mena de Jocs de la Fam permanent per poder assolir l’estabilitat laboral, competint contra tot i tothom.
Sovint no es té en compte el component estressant i cruel de la carrera acadèmica, però n’és un aspecte fonamental. La vida del professor universitari està marcada per la combinació de quatre feines incompatibles: docència, recerca, transferència i burocràcia (perdó, gestió). Ho explica Carles Ramió en el seu darrer llibre: La universitat, a la cruïlla (UPF, 2022).
La distància entre el prestigi universitari i el salari deu ser la més gran que existeix en cap professió de la nostra societat. La capacitat de la universitat per explotar el personal en una dinàmica estressant de deadlines és inversament proporcional a la seva capacitat per oferir una bona remuneració i una estabilitat, que normalment no arriba abans de fer els quaranta anys. Si ho comparem amb qualsevol altre àmbit professional, la universitat no surt gens ben parada.
Malgrat que Carles Ramió intenta suavitzar aquesta realitat, les dades que presenta són molt il·lustratives. Un professor doctor que hagi assolit el primer grau d’estabilitat com a professor lector, per al qual ha hagut de demostrar que pot publicar algun article en revistes de primer nivell internacional, a més de fer estades a l’estranger, participar en recerques finançades en programes competitius, etc., cobra el sou d’un professor de secundària, que ha acabat els estudis universitaris i els ha complementat amb un màster de formació com a docent.
Malgrat això, la passió pel coneixement, per una feina que et deixa una certa llibertat d’horaris (fora de les classes) i que té prestigi social fa que milers de persones vulguin dedicar-s’hi. Però sovint em pregunto quin sentit té aquesta feina, quin és el paper que ha de fer la universitat a la nostra societat. Penso que necessitem la universitat per crear coneixement, per transmetre’l i per fer un servei públic de la millora de la societat. Ara bé: això es pot fer i ja s’està fent a través d’altres canals. I cada vegada serà més així gràcies a la formació on line i a la difusió digital del coneixement que controlen grans multinacionals.
Carles Ramió també es planteja aquest problema, però les propostes que fa apunten molt al curt termini, a millorar els mecanismes de funcionament de la universitat actual. ¿I si en comptes de vetllar perquè les universitats sobrevisquin ens dediquem a plantejar un altre model de recerca i d’educació superior? ¿I si trenquem amb l’actual model de carrera acadèmica i d’estudis universitaris i fem realment de la universitat un sistema interdisciplinar, tal com s’ha predicat des dels anys noranta?
Les universitats del futur haurien de ser matrius de projectes i espais de creació d’idees i conceptes. Haurien de ser institucions que pensessin la transmissió de coneixement no amb una fórmula escolar, sinó pensant en termes de comunicació global, implicant la ciutadania de totes les edats, creant espais de participació i de reflexió col·lectiva i connectats a la presa de decisions en polítiques públiques. I això implica trencar amb l’estructura actual de funcionament i desmuntar absolutament la torre d’ivori.
També caldria trencar amb la idea que el professor universitari ho ha de fer tot: docència, recerca, gestió, etc. En canvi, caldria formar equips de diferents perfils professionals, amb esquemes de funcionament col·lectiu i d’obertura a la ciutadania (investigadors, comunicadors, gestors, representants de la ciutadania...). Per tant, caldria matisar i molt la competència entre individus com a base de la carrera acadèmica.
La universitat hauria de ser, doncs, una àgora d’àmplia base social, ancorada en el seu entorn i alhora connectada al món. Per això la universitat necessita repensar, més que les seves fórmules organitzatives, les seves funcions socials i els seus objectius. El llibre de Ramió aporta un seguit de reflexions i anàlisis que ens pot servir per saber on som, però que no ens indica cap a on anem. La seva recepta consisteix a fer el mateix, però fer-ho millor.
I ara que ja m’he permès donar algunes idees meves sobre aquesta qüestió, només demano poder discutir-les algun dia amb Carles Ramió.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
