Redacció
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres és un dels darrers llibres que publicà en vida Natalia Ginzburg (de fadrina Natalia Levi), el 1989. Dos anys més tard, l’autora ens va deixar. Àtic dels llibres el va traduir al català, en la versió d’Elena Rodríguez, el 2018, el mateix any de l’edició del tan ben acollit Lèxic familiar, la novel·la de memòries sobre la família Levi, traduïda també per Elena Rodríguez, igual que Família (2020) o Les petites virtuts (2015).
Potser ha estat aquesta circumstància –de vegades ocorre que un gran èxit eclipsa una altra obra mestra– allò que ha provocat que Anton Txékhov. Vida a través de les lletres, un assaig breu (tot i que em costa dir-li assaig perquè es llegeix com un novel·la curta o un relat llarg) haja quedat una mica a l’ombra després de l’enlluernament produït per Lèxic familiar.
La pregunta seria: per què Ginzburg va sentir l’impuls, cap al final de la seua vida, d’escriure sobre Anton Txékhov? Quin desig la va dur a aprofundir tan literàriament en la vida de l’escriptor i la seua família? Sens dubte, Ginzburg havia llegit Txékhov amb deler i molta atenció, i havia indagat en cada detall vital i literari de l’escriptor per a (re)construir un relat biogràfic al voltant dels grans fets i de les anècdotes valuosíssimes. Un relat que ressegueix l’aparició i la consolidació progressiva de l’obra de Txékhov, mentre mesura la importància dels seus viatges, desgrana moments familiars i personals, i fins i tot històrics, els quals acompanyen l’aparició dels seus contes i les obres de teatre, els seus èxits, però també els fracassos i les decepcions. De tot hi hagué.
Amb tot, molt més enllà d’una reconstrucció, aquest llibre és la recreació d’una vida contada com si fos un conte més del mateix Thékhov, o un regal que fa Ginzburg a l’autor, una picada d’ull, una mena d’homenatge discret i superb. Diria que immillorable. Ginzburg tracta el personatge de Txékhov amb delicadesa, respecte i admiració. Alhora, la maduresa de l’autora li permet apropar-se a l’autor amb familiaritat, com si s’atorgués el permís d’indagar en el lèxic familiar dels Txékhov que, com tantes famílies, també en tenien. No debades diu Francesc Serés en el pròleg a aquesta edició: “Ginzburg ho tracta amb cura, crec que mira de reüll Txékhov, que pensa en ell com si el tingués assegut a la punta de la ploma”. És una imatge potent i encertada.
Ginzburg hi fa reviure Txékhov, el converteix en el personatge protagonista d’un darrer conte, aquell que narra la seua pròpia vida. L’autora escorcolla i penetra en el paral·lelisme entre la vida de l’escriptor rus, la seua família, els amics, els seus editors, i els personatges dels seus relats o de les peces teatrals (coincidències que li van ocasionar algun disgust i malentès aïllat a Txékhov). Molt audaçment, i amb un toc de comicitat, Ginzburg mostra en aquest treball biogràfic com l'estira-i-arronsa dels problemes familiars i personals i l’experiència humana com a metge de l’autor, ressonen en les històries que ell creava i escrivia, i en ocasions penetra amb molt de tacte en un terreny delicat: l’amor. Un sentiment al voltant del qual Txékhov es mostrava ambigu i secret, almenys, fins l’arribada a la seua vida de l’actriu Olga Knipper –una passió que no va poder ni voler dissimular ni disfressar– amb qui es va casar, ja cap al final de la seua vida.
Recrear una vida amb destresa narrativa, bellesa literària, admiració i justícia històrica. ¿Qui, a banda de Natalita Ginzburg, podria arriscar-se a fer tot això en un relat artístic tan humà, trepidant, i revelador? La pregunta és retòrica. Ginzburg ho fa, i ho fa molt bé perquè havia dedicat gran part de la seua obra a reconstruir vides familiars, històries plenes de personatges, intrigues, decisions vitals, canvis de casa, viatges, petits drames domèstics... N’havia fet ficció, d’això, havia construït tot un cosmos literari al voltant, i una vegada més ho encertarà, tenint ara de fons la vida de Txékhov.
De nou l’espai íntim i familiar, els detalls de les cases, els criats, el contrast entre la vida al camp i la ciutat, els encontres amorosos, l’amistat en totes les seues facetes, els sacrificis per la família, els batecs emocionals. L’univers Ginzburg ressona en aquest relat biogràfic, capaç de convertir una vida real aliena en alguna cosa seua: una gran història.
Com diu Serés, en Txékhov “la distància entre biografia i escriptura tendeix a zero”. I tant és així que en les primeres línies d’Anton Txékhov. Vida a través de les lletres ja has oblidat que estàs llegint una biografia, i la devores com una de les millors novel·les de Ginzburg, o encara més, com un misteri incomprensible, com si el mateix Txékhov hagués eixit de la tomba per a contar-nos la seua vida. Qui és qui i qui conta què? Una simbiosi màgica fa d’aquest text un relat únic, bellíssim, trist i tràgic a estones, esperançador a altres.
Ginzburg –que va ser un testimoni conscient i lúcid de la seua època– fa l’efecte que acompanye ara els Txékhov en vida, i aquesta biografia esdevé alhora història íntima i crònica d’un temps, d’aquella Rússia anterior a la revolució, polvorí de grans canvis, escenari de fam, crims i injustícies. La lucidesa moral que manifestava Ginzburg en la seua obra, dosificada amb sobrietat i delicadesa, és probablement allò que la fa entrar en comunió amb Txékhov de tal manera que copsa l’esperit de l’autor com si, ho diré de nou, “el tingués assegut a la punta de la ploma”.
Amb perspicàcia i ironia, Natalia Ginzburg viatja en el temps imaginari i es mescla amb Txékhov i els amics que la família va tractar, passeja per les cases on van viure, i esdevé testimoni de les seues dificultats i les seues alegries. Observadora delicada i minuciosa, no se li escapa detall, i per això ella és capaç de dibuixar aquesta biografia meravellosa, breu i intensa, plena de ritme i tensió, de moments àlgids, de derrotes fugaces i d’escenes divertides. Amb tot, un relat curull d’humanitat perquè tant Ginzburg com Txékhov escrivien amb humanitat i sobre la humanitat de les persones. És un tret comú en tots dos, un tret que em sembla admirable. Sempre m’ha intrigat aquest debat inacabable sobre si la vida d’un escriptor, els seus actes i els seus principis morals, ens condicionen o no a l’hora de llegir la seua obra. Jo crec que, una mica, sí.
Tant Ginzburg com Txékhov van dedicar part de la seua vida a explicar i entendre l’ànima humana, i tots dos es van col·locar en diverses ocasions al costat dels desfavorits. Txékhov –que va haver de prendre les regnes de la seua família des de molt jove, davant d’un pare alcoholitzat, arruïnat i absent– era un ésser humà generós i altruista, i així el descriu Natalia. Aquesta personalitat, sense dubte, fascinaren l’autora italiana. Txékhov recaptava i donava diners per crear una escola o un centre per a tuberculosos, ajudava la seua família i eixia en plena nit a curar un malalt camperol a canvi de res (Ginzburg traçaria en la seua novel·la Valentino un personatge metge semblant). Era una ànima generosa i l’autor de contes i peces teatrals on, com insinuava Serés, hi havia poca distància entre biografia i escriptura.
Txékhov era metge de vocació i una ètica exigent el menava a exercir la professió amb un esperit poc habitual, però duia la literatura tan endins com la medicina i maldava per fer-los lloc a totes dues. Durant molts anys ni tan sols volgué signar amb el seu nom i va utilitzar diversos pseudònims. Dividit entre dues grans passions, el deler que l’abocava a la literatura li plantejava dilemes morals: ¿més metge que escriptor o viceversa? ¿Com fer conviure els dos Txékhov sense cap conflicte? El temps va anar fent el seu camí, i el Txékhov creador, viatger, literari i dramaturg, acabà imposant-se i consolidant qualsevol dubte. Ironies de la vida: “la literatura li havia donat la vida, i la medicina, que li havia de donar la seguretat, no va ser capaç de curar-lo de la tuberculosi que acabà esdevenint fatal”.
En tractar d’esbrinar les raons que van dur l’autora italiana a escriure aquest llibre, una de les més decisives trobe que és, sens dubte, la manera com Natalia Ginzburg havia begut de Thékhov. L’havia llegit i assimilat, el duia a la pell, l’admirava, havia treballat el relat i la novel·la curta amb tanta intensitat com ell, i a més, coneixia la vida de l’autor. Era conscient de la gran humanitat que hi havia en l’ànima de l’escriptor rus, i això probablement la captivava, com també se sentia seduïda per la força de la família Txékhov, sobre la qual Anton va exercir una influència important, car el pare va estar majorment absent, abduït per l’alcohol i les seues quimeres.
Per raons òbvies, Ginzburg i Txékov no es van poder conèixer mai. Cadascú forma part d’un espai i un moment vital diferent. I tanmateix, apareixen misteriosament units. Per sobre del temps i la geografia, tant Ginzburg com Txékhov estaven àvids d’històries i personatges, i com escriu Serés: “En Txékov el que és superficial esdevé profund i el que queda més ocult tot sovint apareix tan a prop nostre que no som capaços d’enfocar els ulls. Potser sigui el tret més destacat que comparteix amb Ginzburg”.
El relat d’Anton Txékhov. Vida a través de les lletres creix paral·lel a l’existència de l’escriptor, amb pujades i baixades, pèrdues i èxits puntuals, projectes, mudances, i una certa tranquil·litat i reconeixement que arribaren en els darrers anys de la seua vida. Quasi diria que recorda la vida de Ginzburg! En tots dos la família va tenir un pes important i, si “totes les famílies dissortades tenen una manera tolstoiana, txekhoviana o ginzburgiana de ser-ho –com escriu Frances Serés–, Txékhov sempre deixa una porta oberta, sempre hi ha alguna esperança. El retrat dels seus personatges està sotmès a unes regles que no poden ser rígides ni determinants, estan agafats a la seva història com Ginzburg agafa la de Txékhov”.
Natalia Ginzburg va saber copsar aquestes regles i el personatge real i literari de Txékhov amb el seu do per a recompondre els universos familiars, resseguir les vides i donar-los un sentit, unides a les vicissituds, als ambients, les cases, als llibres escrits i llegits, als espais coneguts, als amics que ens marquen, a les dificultats. Ho va fer en la seua literatura autobiogràfica, i ho va aconseguir de nou en apropar-se a un dels seus escriptors favorits: Anton Txékhov.
Després de Shakesperare, l’escriptor rus va ser un geni capaç d’explicar en la seua literatura la diversitat de caràcters i destins dels homes com ben pocs. Recórrer ara la seua vida i obra de la mà de Ginzburg ens du una passa més enllà. Jo soc la primera a dir que per conèixer un autor cal anar directament al text, però aquesta vegada bé que paga la pena fer-ne l’excepció i deixar-nos dur per Ginzburg al text des de fora del text. És un exercici de sensibilitat i destresa literàries.
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres
© Natalia Ginzburg.
© Traducció: Elena Rodríguez.
© Àtic dels llibres, 2018.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
