No em fa res confessar que soc una admiradora d’en Josep Maria Ganyet, un dels meus tecnòlegs de referència. El vaig conèixer en una aventura que volia aplicar la tecnologia a la mobilització del país. Com en tantes aventures semblants d’aquesta dècada històrica, les coses no van sortir prou bé.
El llibre de Ganyet La democràcia mor al núvol (La Magrana, 2023) és tan entenedor que li haurien de donar un premi a la divulgació científica (o tecnològica). No m’estranya gens, sabent que és una persona que es mou fàcilment entre diferents disciplines i registres. Vaja, que sap combinar la tecnologia amb l’art, el bon rotllo i, sobretot, una gran visió de les coses. Que et parlin tan clarament quan es tracta de qüestions que podrien arribar a ser força complicades és un mèrit que no hem de passar per alt.
¿Què seríem avui tots nosaltres sense la tecnologia? Fa anys que vaig aprendre, a còpia de passar un trauma cada vegada que se m’ha espatllat l’ordinador, que en depenc més que de la rentadora o de la nevera. Les meves carpetes d’arxius s’acumulen des d’abans d’aquest segle i m’acompanyen arreu on vaig. Tota la meva vida professional i personal en una màquina absolutament vulnerable. Sort de les còpies de seguretat, si és que són segures.
Ho guardo tot amb el zel de qui guarda casa seva i tanca el pany quan surt. Però és absurd, perquè en realitat m’autoenganyo. Tota la meva activitat ja fa alguns anys que és al núvol, a no sé pas quins servidors que hi ha repartits arreu del món. Ells són els veritables guardes d’una informació que he anat escampant al llarg del temps com qui va deixant anar espores que portava enganxada a la roba mentre camina. I no hi penso. O no gaire. Potser perquè em vaig fer adulta a l'època en què l'ordinador s'anava convertint en un company de feina habitual, a finals dels vuitanta. Jo vaig començar a tenir ordinador al primer curs d’universitat, gràcies a un germà pioner en aquests afers tecnològics. Feia servir un programa anomenat WordStart per escriure els treballs de la facultat, en què havies de posar els accents amb codis que anaves memoritzant com ho fèiem amb els números de telèfon. Els treballs de la facultat es guardaven en discs durs. I si perdies un treball, el perdies per sempre. Ara tot el que fem deixa rastre a internet.
Però penso en l’ordinador i m’oblido del mòbil, que és el veritable espia que portem a sobre i que monitoritza tota la nostra vida quotidiana. No només sap quins usos fem d’internet, sinó també què fem fora del món virtual, allò que anomenem el món físic. On anem, amb qui estem, de què parlem... En el meu cas, no comparteixo la meva vida ni amb una Alexa ni amb una Siri. Prefereixo els gats com a animals de companyia. Però és clar que la IA que intervé en les nostres vides no només ens ajuda en les nostres accions quotidianes, sinó que les condiciona. Alguns mems que circulen per les xarxes sobre la capacitat d’Alexa i de Siri per fer-nos fer algunes coses poden semblar exagerats, però si ho pensem bé, en realitat són algorismes superdotats que ens indiquen el proper pas.
Les grans tecnològiques acumulen tantes dades sobre nosaltres que són capaces de predir el que farem: a quina hora anirem a treballar, amb qui dinarem, què comprarem, quins dubtes tindrem a l’hora d’escollir una pel·lícula, etc. Tot és al núvol en un registre permanent d’activitat. Però no és pas la nostra vida personal, amb noms i cognoms, la que interessa a les grans companyies com Google, Facebook, Amazon o Netflix, sinó justament el registre d’activitat. Nosaltres no som tan interessants ni tan importants com les dades que generem. Les dades que permeten interpretar els perfils de comportament dels 5.000 milions d’humans connectats a internet (un 63% de la població mundial), dels quals un 83% utilitza Google per a fer les seves cerques. Impressiona. I encara impressiona més pensar, com observa Josep Maria Ganyet, que quan diem que la nostra informació és al núvol, volem dir que la tenim a l’ordinador d’algú altre. Els servidors on tenim guardada la nostra informació al núvol estan en algun lloc i són d’alguna empresa, que té una propietat i unes persones al darrere que prenen decisions. “La tecnologia també és política”, diu Ganyet.
Però encara n’hi ha més. No només tot el que fem a internet queda enregistrat per sempre, sinó que podem ser espiats de forma intensiva i arbitrària per qualsevol (especialment els Estats) que disposi del programari adequat. És el que ha passat amb el programa Pegasus que l’empresa israeliana NSO Group ven als governs i que ha comportat que almenys 65 persones de la política i la societat civil catalanes hagin estat espiades. Hi ha un altre programa, Carduni, que a més a més pot manipular els nostres mòbils per enviar missatges que nosaltres no hem escrit.
¿Podem afirmar que som lliures? L’única manera de preservar la nostra intimitat avui és fer com una cosina meva, que mai no ha fet servir cap xarxa social. És a dir, viure com si no hi hagués internet, portar un mòbil del segle passat només per a trucades. De fet, hi ha diversos llibres que ens diuen “desconnecteu-vos”, i no són pas tots d’Edward Snowden. El gran germà ens vigila... i ens manipula, tal com està succeint en les campanyes electorals a través de xarxes com Facebook i Whatsapp, per les quals circulen informacions falses, esbiaixades i que estan orientades a perfils d’usuaris concrets per crear una determinada opinió.
La paradoxa, tal com explica aquest llibre, és que internet ens ha donat moltes eines per ser lliures, per informar-nos, per aprendre més enllà del programa definit per les institucions, per relacionar-nos amb persones d’arreu del món. I alhora, internet s’ha convertit en una mena de panòptic que ens vigila, ens estimula a prendre certes decisions sotmetent-nos a un impacte constant de propaganda i d’informació que ni tan sols ens interessa. Ens enganxa amb múltiples estímuls que sabem que són clarament addictius, però dels quals no podem prescindir. “Fugiu d’Instagram! Només distribueix infelicitat!”, ens criden alguns. Però és on fem bona part de la nostra vida social.Arribats a aquest punt, ja no sé si té gaire sentit que continuem distingint entre la vida humana i la vida artificial (el que ara en diem ara IA). Nosaltres som totes dues coses alhora: uns éssers connectats, uns emissors de dades amb cos humà, uns cibernautes acumuladors de diòptries, uns perns de satèl·lit que transiten pel paisatge terrestre.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
