''L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.''
Jacint Verdaguer
No sé si l’univers és infinit. Tampoc no ho saben els cosmòlegs. Però si ens referim només a la Terra, com va dir el poeta Paul Éluard: “hi ha molts mons, però són en aquest”. I també ho deia Jacint Verdaguer, traslladant la seva mística a la imatge de la immensitat de la natura. Una imatge que he trobat, concretada i explicada científicament, en el llibre de Cal Flyn, Illes de l’abandonament (Saldonar, 2023).
Tinc un record que guardo com un petit tresor d’infància, una visita a les ruïnes d’Ullastret amb el pare, perquè és dels pocs records que tinc amb ell. Em va ensenyar la plana que envolta les ruïnes i em va dir “això fa milers d’anys era tot mar”. Aquesta imatge prehistòrica que el pare introduïa en la meva imaginació d’infant em resultava fascinant. No sé si el pare l’encertava, però sé que l’Empordà s’ha format en bona mesura gràcies a la sedimentació creada pels rius que hi conflueixen, el Fluvià (que en la meva infància era el Fuvlià), el Ter i la Muga.
La Terra passa per infinites mutacions, les de fa milions d’anys com la transformació de l’Empordà, de fa cinquanta o de fa uns pocs mesos. Com les que explica Cal Flyn a propòsit de les seves visites per indrets que han estat abandonats per un motiu o un altre: “Una terra de ningú entre barreres de filferro espinós amb avions de passatgers rovellats sobre la pista d’enlairament després de quatre dècades d’oblit. Una clariana enmig d’un bosc tan emmetzinat amb arsènic que no hi poden créixer els arbres. Una zona d’exclusió devastada al voltant de la ruïna ardent d’un reactor nuclear. Un mar minvant a la costa desèrtica del qual s’ha format una platja amb els esquelets dels peixos que un dia van nedar a les seves aigües”. Flyn explora llocs que han estat degradats, gairebé morts, per la intervenció humana, o bé que han estat profundament alterats. M’ha impressionat especialment la gravíssima contaminació del riu Passaic, entre Paterson i Nova Jersey, als Estats Units. Una contaminació que impedeix que els habitants de les viles properes hi puguin fer res. I malgrat tot, s’hi han trobat uns peixos que han après a sobreviure a l’arsènic i a diversos contaminants que matarien qualsevol altra espècie.
M’ha sorprès descobrir com la natura reneix, amb mutacions inevitables, a redós de la malaurada central nuclear de Txernòbil. O bé com el borrissol del bosc es fa un lloc en un clot on van enterrar totes les armes químiques de la Primera Guerra Mundial, malgrat que semblava que no hi podia créixer res. Tots els casos que explica Flyn tenen alguna cosa d’inaudita, de sorprenent, i alhora de desolació i de dol pel maltractament que som capaços d’infligir a la natura. Com diu el poeta Hilari de Cara en el seu primer poema de Via Bàltica, “s’acosta una ombra / llarga i du botes de ferro”.
Si històricament havíem concebut la natura com un medi hostil, avui sabem que nosaltres som els botxins i la natura, la víctima de les nostres formes de depredació. Tanmateix, no hem deixat d’humanitzar-la, pensant que per deixar de ser la nostra víctima necessita que la rescatem. Avui dediquem milions d’euros, milers d’equips de científics i de projectes a la conservació d’espais naturals. I tanmateix, com vam poder comprovar durant el període del confinament pel Covid, la natura tota sola pot refer-se, reconquerir els espais que li hem pres i colonitzar allò que fins fa poc era part d’un entorn urbà, d’una mina d’extracció de minerals o d’un espai de guerra.
Quan començava a fer de sociòloga, em van encarregar analitzar els usos socials del Carrascar de la Font Roja, entre Alcoi i Ibi. Un alzinar que va ser declarat Parc Natural l’any 1987 i avui és la zona d’esbarjo de les poblacions properes. Hi ha una zona d’acampada, una zona per fer-hi brasa (“els paellers”), un centre d’interpretació, un santuari i alguns pous de glaç antics restaurats. Recordo que em va impressionar una fotografia dels anys cinquanta, on es podia veure tota la muntanya completament pelada. Ni un arbre. Res. Allò era un desert. Quaranta anys després mostrava un entorn boscós, amb una flora i fauna prou riques. No parlem, és clar, del que anomenem un bosc “madur”. Però un parc natural difícilment serà mai un bosc madur, perquè la denominació “parc natural” és sinònim d’activitat humana.
Com diu Cal Flyn, “gestionem la Terra com si fos un immens jardí botànic que haguéssim de cuidar, jutjant les espècies, jugant a ser Déu”. Però el que més ràpidament permet renéixer un entorn natural, per molt que hagi estat maltractat, és precisament que no hi hagi presència humana. Allà on això s’ha produït, els resultats són realment espectaculars. L’abandonament, causat sovint perquè l’entorn ha estat massa degradat, és el que fa que aquest entorn es pugui refer. Així podem trobar que un estancament militar, o una zona fronterera on no hi pot transitar ningú, pot acabar essent el lloc per al retorn de la vida salvatge, de manera que en alguns casos hi creixen espècies que només trobaríem en els boscos madurs o antics. ¿Quins efectes pot tenir això? De moment sabem que l’abandonament de terres de conreu ha fet créixer els boscos de manera exponencial a Europa, refugi per a la fauna salvatge (el linx, l’os bru, l’àguila imperial...). “Una anàlisi d’imatges de satèl·lit del 2015 va estimar que només a l’Europa de l’Est i la Rússia europea s’ha produït una regeneració forestal d’almenys deu milions d’hectàrees”. I també sabem que això és un dipòsit que absorbeix una gran quantitat de diòxid de carboni, revertint en part la nostra capacitat per generar CO₂ i el seu efecte d’hivernacle.
Hem de començar a pensar que intervenir no és necessàriament la manera de preservar la seva riquesa natural. Que siguem la causa del problema no vol dir que ens en puguem atribuir la solució.
Illes de l’abandonament
© del text: Cal Flyn, 2021
© de la traducció: Octavi Gil Pujol, 2023
© de la fotografia de la coberta: Greg Fitzgerald, 2023
© de la fotografia de l’autora: Nancy MacDonald, 2023
© d’aquesta edició: Edicions Saldonar, 2023
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
