Em pregunto si hi ha gaires trobades d’escriptores. Al Maresme se’n fa una que ja porta nou edicions, però no sé si n’hi ha més de semblants. Em pregunto si cal que es trobin les escriptores. O si cal que reivindiquem l’escriptura com activitat “femenina”. Potser m’estimaria més que no es reivindiqués com a tal, però en canvi m’agradaria que hi haguessin moltes més trobades d’escriptores. Que les dones escriguin no hauria de determinar pas com ha de ser la seva forma o el contingut de la seva escriptura. Però en canvi, el fet que siguin dones i que escriguin hauria de ser prou motiu per voler trobar-se i dir en veu alta que tenen el dret d’escriure i de ser llegides.
A l’Estat espanyol les dones llegeixen més que els homes. És un fet. Un 68,6% les dones i un 59,3% els homes. Però entre els 25 i els 34 anys, aquestes xifres guanyen distància: el 73,4% de les dones joves llegeixen, mentre que ho fan el 55,9% dels homes de la mateixa edat. Però és sabut que les obres de dones es llegeixen menys que les d'homes. Que els homes en general no llegeixen llibres d'autores.
Per tant, per a les dones, escriure és un acte d’afirmació. Tant li fa el gènere literari, l’extensió del llibre, el nombre de llibres publicats. Escriure és un acte de llibertat. De valentia. D’atreviment. Com atrevir-se a “córrer amb el cor descalç per l’herba humida”, com diu la poeta maresmenca Lali Ribera. Com atrevir-se a no deixar-se el nom al rebedor, com diu un altre poema seu. Sovint relacionem la literatura amb un acte d’intimitat, d’introspecció, de sensibilitat. Però les dones no ens hem de deixar atrapar per un discurs que relaciona la literatura amb una mena de sensibilitat especial de les dones.
Les dones poden escriure sobre el que vulguin. Ni tan sols quan fan poesia no ho fan per abocar-se a alguna mena de sensibilitat femenina. El que fan és afirmar el seu subjecte, el seu jo. Certifiquen que existeixen, que són algú que té veu. No és només pel cos de la dona que escriuen les poetes o que relaten les novel·listes. No és per això que les dones escrivim, per aquesta “breu coincidència entre la vida i el cos” de què parla Felícia Fuster en un dels seus poemes.
Pensava en tot això mentre prenia entre les mans la magnífica antologia elaborada per Mireia Vidal-Conte, Com elles (Their kind). Una antologia de poetes occidentals del segle XX, que l’editorial Lleonard Muntaner va publicar el 2017. Com a frontispici, una reflexió de Virginia Woolf, un dels tòtems de Vidal-Conte, extret d’Una cambra pròpia: «[…] l’error més gruixut que pot cometre qualsevol persona que es proposi escriure és pensar en el seu sexe. És fatal ser només home o només dona, ras i curt; cal ser dona masculina o bé home femení. És fatal que una dona es repengi en cap mena de greuge […] Abans d’executar qualsevol acte creador, cal que a la ment es produeixi una certa col·laboració entre l’home i la dona. S’ha d’haver produït un cert maridatge de contraris.»
Escriure és un acte de llibertat. Un acte per poder dir sí a la feminitat o a la masculinitat. Per poder dir (torno a Felícia Fuster) “paraules sense capa”. És posar al davant el propi subjecte, la pròpia veu. A Com elles de Vidal-Conte, podem trobar-hi uns quants poemes dedicats a aquesta reivindicació del jo que escriu perquè vol ser. Blanca Varela proclama “soy un animal que no se resigna a morir”. Com també deia Dulce Chacón, “la renuncia es una forma de morir”. Escriure és no renunciar a viure per escriure. O escriure per viure. O sobreviure. Nicole Brossard ens ho diu ben clar en un poema titulat Sociologia, tan curt i tan intens, que en només dos versos concentra tota una teoria social:
Yet women have always survived
dans une autre langue.
Les dones sempre han sobreviscut
en una altra llengua.
Escriure és un acte de poder.
Estamos solas
y nos pertenecemos
En nosotras está el poder
(Chantal Maillard)
Escriure és assumir el poder de fer-ho. I per això reivindico sovint les dones en l’assaig, perquè és el gènere dedicat exclusivament a interpretar el món, la humanitat, la societat, la natura, tot el que forma part de l’existència. Però en tots els altres gèneres hi ha una veu, una visió, una teoria del món. Escriure és atorgar-se el poder de prendre la paraula. De dir coses. De fer-nos sentir.
Escriure és un ofici al qual rarament les dones s’han atrevit a adherir-se. Soc escriptora és una afirmació de poder. Deia Anne Sexton: “La meva feina són les paraules”. Per això és important que les dones escriptores es trobin, es reafirmin en el seu ofici i es convencin que tenen dret a ser escoltades. Trobar-se i donar-se força mútuament els permetrà cridar, com fa Ingeborg Bachmann: “Vosaltres, paraules, amunt, seguiu-me!”.
Com elles
© Lleonard Muntaner Editor, S.L
© Edició a cura de Mireia Vidal-Conte.
© Pròleg de Marc Romera.
© Epíleg d’Odile Arqué.
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
