Tots hauríem de portar un llibre a la mà quan fem el turista. Almenys tindríem una manera de satisfer la curiositat que empeny qualsevol forma de viatge. ¿Què vol dir viatjar sinó entrar en un país estrany moguts per la curiositat? I no hi ha res més estrany que el passat, com va explicar David Lowenthal (El pasado es un país extraño, Akal 1998). Fa poc he pogut visitar la part antiga d’una ciutat o descobrir amb l'atenció d’una admiradora de l’arquitectura contemporània el Centro Galego de Arte Contemporánea de la mà del seu director, Santiago Olmo, tot admirant el disseny de l’edifici fet per Álvaro Siza. He fet un recorregut llarg pel passat dels Estats Units d’Amèrica visitant el Museu de la Immigració a Ellis Island, el Museu Nacional dels Indis Americans i el Museu dels xinesos a Amèrica. Tampoc no podria veure Nova York sense pensar en la Trilogia de Paul Auster o el seu Sunset Park. Ni en l’Esmorzar a Tiffany’s de Truman Capote.
La curiositat del viatjant necessita ser satisfeta no només amb la mirada, sinó amb el relat. Per això fa temps que procuro visitar allò que puc comprendre, allò de què puc tenir un bagatge. Abans d’entrar en una catedral o una església penso què hi podré entendre. Darrerament m’agrada escollir els museus que m’expliquen coses, històries, més que no pas aquells que acumulen visitants i obres d’art. Suposo que són manies, o tries, que vas fent quan els anys ja pesen prou. Passejar per una ciutat desconeguda no pot tenir cap més objectiu que fer el badoc. I no ens ho permetem gaire. Volem acumular experiències, però en realitat no fem més que buscar un clixé. Amb les filles ens hem passat una setmana fent “turistades” a Nova York. Quan he tornat a casa, he pogut comprovar a l’Instagram d’una amiga que havíem fet les mateixes visites, o gairebé. Només aquesta mena de dissidència que intento practicar m’ha portat a alimentar amb més satisfacció la meva curiositat en algunes visites no previstes a totes les guies de pocs dies a la ciutat. I gràcies també al sopar amb aquella amiga-coneguda, que ens va dur a un restaurant que nosaltres no haguríem triat. Anar més enllà del clixé requereix un acompanyant.
El relat et fa el viatge, ja sigui perquè l’escrius o perquè el llegeixes. Viatjar literàriament pot voler dir tant una cosa com l’altra. També podem viatjar sense moure’ns físicament de casa. Aquest estiu he viatjat literàriament a Menorca de la mà de Xavier Moret, gràcies al seu llibre Menorca, l’illa somiada (Proa, 2024). Feia temps que volia tornar a Menorca i ho he fet a través d’aquest llibre, que fa recerca sobre el passat de l’illa, parlant amb un i altre. Si jo hagués anat a Menorca uns dies, hauria gaudit del sol, de la platja, dels camins de pedra seca i dels carrers d’algun dels pobles que recordo. Però no hauria pogut comprendre l’illa com ho he pogut fer amb el llibre de Xavier Moret. No hauria tingut gaires evidències de la petja que van deixar-hi els anglesos, ni hauria entès la memòria anglesa que guarda el Castell de Sant Felip o el Fort Marlborough. Xavier Moret ha necessitat uns quants viatges, unes quantes estades més o menys llargues a Menorca per poder recórrer l’illa, informar-se i formar-se sobre la seva història. És així com podem comprendre-la.
Hauria de ser obligatori que a les biblioteques, a la secció de guies de viatge, hi hagués un recull de la literatura que convé que t’acompanyi. I quan dic literatura, hauria d’especificar la històrica. Viatgem sempre al passat. No ens interessa l’Egipte actual, sinó el de les piràmides, ni la Grècia de la crisi econòmica permanent o de l’arribada dels refugiats sirians, sinó la foto del Partenó. Però allà no hi trobarem el relat, sinó només els vestigis d’un passat del qual només podrem observar un símbol i les multituds que l’envolten. El turisme ha esdevingut una activitat de masses i cada vegada em fa més mandra veure en directe la Gioconda envoltada de desenes de telèfons mòbils intentant fer-ne una fotografia. He fugit de les cues interminables per veure les catacumbes o menjar una pizza a Nàpols. Procuro esquivar la dèria de fotografiar la mateixa posta de sol que tots els turistes que em trobo pel camí.
Cada vegada soc més conscient que un viatge d’estiu per conèixer una ciutat, un país, un paisatge... és sempre una fal·làcia. Més que una manera de satisfer-la, cal entendre que viatjar és una manera de despertar la curiositat, d’obrir la mirada cap a noves realitats, de descansar de la rutina diària, de fugir de la nostra pròpia vida buscant imaginaris del passat. Imaginaris que ens porten, doncs, a un món que ja no existeix. Viatgem per sortir de la realitat, per evadir-nos. Per això demanem al viatge que ens procuri una bona dosi de ficció, a través dels símbols i de les imatges icòniques que esdevenen referents comuns. Per això la literatura, sigui novel·la, sigui assaig, sigui literatura de viatge, és el que pot nodrir de contingut l'escapada amb més sinceritat.
Menorca, l'illa somiada
© Primera edició: maig del 2024
© Xavier Moret, 2024
© del mapa: Òscar Sarramia
© Edicions 62, S.A., 2023
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
