«Que el llibre és una exposició amb paraules del tema de l’amor, o un llibre d’erotisme per dir-ho en termes més habituals, això és una cosa que el mateix títol insinua, i que el seu contingut, així com el tractament del llenguatge que s’hi empra, deixa molt clar.»
Ho escriu Jordi Llovet al proemi d'El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida (9 de gener del 1947, Castelló de la Plana), un llibre que va aparèixer per primer cop el 1974 en una edició clandestina. Celebrem l'aniversari de l'escriptor llegint-ne aquest poema.
Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres
oberts, un ram d’octavetes trepitjades.
L’horabaixa i els trinxets sense metralletes.
Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols
regalima un argent malaltís com aquest raig
inefable de suor, tan estantissa, a l’emblanquinat i
a la mirada.
El pare a la feina. La mare a la modista.
¿Qui descobrirà quantes busques aturades duc rere els
llavis?
Tocaren el timbre.
Així de complicat.
En obrir la porta m’envestia aquella ona bruna de pell
i un calfred lluent de pluja.
¿Podré dir el teu nom, al·lot despentinat, que t’abocaves
tot sencer amb frisor inconscient des que els
nostres ulls se toparen?
Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada
dit cercava el seu homòleg entre un aire de
fluixedats als genolls.
Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven
i endevinava els teus batecs desfermats enmig de les
pestanyes tímides i arrissades.
No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà
dreta i la teva mà esquerra que, en agafar una
taronja, s’immobilitzen recíproques molt de temps.
Després fugírem...
Desembotonava, destrossava la llista d’aquella bata de
noi dels encàrrecs.
Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta.
Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops.
Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva
llengua corria els viratges de cada múscul teu,
acaronava les línies dures de la teva llargària,
s’enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll.
I tastava l’obscura fesomia enclavada de besos.
Els teus moviments felins desprenien una boirina
metàl·lica i roent mentre fregaven els pèls de
l’entrecuix.
El tall rosa de la teva boca engolia els testicles...
Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua.
La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els
mugrons, s’hi enfonsava.
La sabonera de la teva saliva esbuca l’esfínter que es
nega sense un crit.
Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les
meves anques, mossegant-les, mentre jo m’agenollava
empès i obligat pel teu desfici i aquest desig
d’esfonsar-te dins el bell forat del meu anus.
Entabanàvem el temps amb la fortor d’un perfum
censurat.
El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava
l’espinada i les teves ungles dibuixaven tremolors a
la cintura.
M’aferrares —posant-te el puny entre els llavis talment
un inèdit Hermes de Praxíteles esbucant de certes
flamarades vells mobles, vells quadres, vells
costums, vella moral, vella família— una grapada
de saliva enmig del cul.
Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de
besades.
Estàvem enmig de la casa, a l’enfront de la porta i els
pares que arribarien potser ara mateix.
M’enculares.
Un agulló de gust avança intensament i m’hauria pogut
morir per sempre més dins la jovenesa d’aquest fris
on els teus moviments i la posició d’amor fossin
l’esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d’esborrar.
Barcelona, abril de 1974
El bell país on només els homes desitgen els homes
© Biel Mesquida
© Edicions 62, 2012
