Il·lustració: Claudia Carieri
Els reis han portat a les meves filles un llibre meravellós que es diu Contes de bona nit per a nenes rebels, escrit per Elena Favilli i Francesca Cavallo, amb il·lustracions de 60 artistes i publicat en català per Estrella Polar i en castellà per Destino. El llibre és un fenomen editorial a tot el món i segur que n’heu sentit a parlar: explica les vides de 100 dones que van canviar el món, faraones, científiques, esportistes, pirates, filòsofes, artistes... Les nenes estan entusiasmades amb les històries i han conegut –i jo amb elles– vides que d’altra manera els haurien passat desapercebudes. Vaig demanar a la petita si creia que els contes tenien alguna cosa en comú i va dir, sense pensar: “Totes les històries són tristes”. I sí, en molts casos, les dones dels contes van haver de de lluitar contra grans obstacles per poder “fer història”, vulgui dir el que vulgui dir això. Però des que la peque em va dir això arrossego una tristor diferent: si n’hi tantes que han fet tantes coses i que no coneixia, quantes n’hi ha que no coneixeré mai, engolides per la testosterona de la història? I pitjor: quantes n’hi ha que haurien pogut fer coses meravelloses i no van poder pel simple fet d’haver nascut dones? Resumit en una idea simple: quant temps perdut.
O no és temps perdut, haver ignorat les aportacions del 50 per cent de la humanitat durant milers d’anys, haver emmordassat els cervells de les dones amb davantals de cuina i bolquers?
Què hauria passat si no haguéssim impedit que les dones haguessin tingut un paper actiu i igual en el desenvolupament social, tecnològic, científic, mèdic, literari… en el progrés, en definitiva, de la humanitat? L’altre dia passejava per l’Eixample i pensava que si haguéssim sumat potser ara hi hauria, no sé, cotxes flotants, energia de fusió, democràcia real, igualtat social o una solució contra el càncer.
No entro en el debat sobre com serien les aportacions de les dones ni en si les dones fan les coses diferent dels homes (que sí). Però sí puc dir, sense cap mena de dubte, que ignorar durant milers d’anys les aportacions de la meitat de la humanitat ha estat una idea funesta, es miri com es miri. A mi em van ensenyar que dos caps pensen millor que un i mai ningú va especificar que aquests caps haguessin de compartir gènere, ètnia o orientació sexual. No és un tema ideològic, no cal ser especialment sensible amb el moviment feminista, només cal saber sumar per adonar-se’n. Saps sumar?
La majoria de les dones del llibre van haver de lluitar contra els prejudicis i els obstacles i se’n van sortir i, a sobre, van fer aportacions brillants: coratge i energia infinites en estat pur. M’agradaria saber quant aguantarien aquests homes que defensen sense cap mena de pudor ni vergonya intel·lectual que si les dones no han destacat al llarg de la història és, simplement, perquè no eren brillants. De fet, si molts homes han pogut arribar on han arribat –i no dic tots, que no se m’enfadin els de sempre, que us l’agafeu amb paper de fumar– és perquè una dona els proporcionava les condicions ideals: els alimentava, els cuidava les criatures, els vestia, s’encarregava d’anar a comprar i de l’economia domèstica perquè el senyor de la casa es pogués tancar al seu Sancta Sanctorum –digues-li el despatx, digues-li laboratori, el que sigui– per poder canviar el món. I, a sobre, s’apropiaven sense complexos de les idees que sortien dels cervells de les seves dones (penso en Mileva Marić, la primera dona d’Einstein, però d’exemples n’hi ha a cabassos).
Contemplem el món, les desigualtats, el progrés, les injustícies, la violència. Sabem una cosa del cert: que és el món que ha fet només la meitat de la humanitat. Què hauria passat si l’altra meitat hi hagués participat? Seria millor? No podem saber-ho, però jo crec honestament que sí, encara que sigui només perquè hauria estat un món més just. Quant temps perdut.
