Memòries

Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
Hi ha massa món darrere cada signe
i poc espai per encabir-hi els fràgils
mecanismes insòlits del desig
que reclamen un lloc de privilegi.
Amb tot, més val no perdre l'esperança,
si més no perquè els anys només importen
per tot allò que cadascú assumeix
com a vida viscuda, el referent
que interroga i sorprèn, però acompanya.
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.