Redacció
Vaig començar a escriure Milady dos o tres mesos després de perdre la mare, el novembre de 2021. No record amb precisió com va ser, ni per què. Però, com solia dir-me un vell amic que sap molt de literatura, no cal fer-se aquestes preguntes: «els ocells canten i les escriptores escriuen. Això és tot. És ben fàcil d’entendre», afirmà. Aquesta sentència es convertí en la meva única poètica, i ja mai més m’he tornat a preocupar per aquesta qüestió. Escric, i ja està. Ho he de fer. I és l’única certesa de què dispòs en aquesta estranya vida. Així, doncs, a l’hivern vaig començar a escriure aquells fragments que s’anirien convertint en llibre. Ho feia sense pensar abans en res concret. Anava unint totes aquelles escenes, aquelles anècdotes i aquells records tal com em venien a la ment. No els ordenava ni planificava res. Per això el lector s’adonarà que no hi ha cap fil conductor ni cap estructura traçada premeditadament. Ni tan sols una línia temporal. És així. El principi de l’obra és el passat més immediat, la narració de com varen anar les coses just abans del fatídic moment de la desaparició. No sé per què va ser així. El que sí sé és que escriure em donava una certa pau, com si estigués allargant els darrers instants de la mare en el món. Tal vegada l’acte d’escriure m’ajudava a retenir-la... Però no. Això no es pot fer ni amb imatges ni amb sons ni amb paraules. Ara l’abandó era definitiu.
A la meva edat i, per la meva experiència, puc dir que només hi ha dos fets que et trastoquen completament la vida. I que ho fan per sempre. Són el naixement i la mort. Ara sé que no hi pot haver res que et canviï el món particular dels afectes i les relacions íntimes de la mateixa manera que ho fan l’inici i el final. El naixement de la meva filla ho va fer d’una manera extraordinària. Els fills ens mantenen fermats a la vida. I ara la mort de la mare –i ,un any després, la del pare– ens hi deixen sols, en primera línia davant l’enemic (que pot ser la por a qualsevol esdeveniment). Mai a la vida m’he sentit més sola i desemparada que després de la seva desaparició. És una soledat física, perquè sents un dolor molt intens. I és una soledat espiritual –per anomenar-la d’alguna manera–, perquè ja ningú més tornarà a vetllar tant per tu.
En alguna ocasió havia sentit a dir que fins que no perds els pares no ets del tot lliure. Jo també ho havia pensat. Els pares ens estimen, però també pateixen per nosaltres i també ens jutgen. No els volem defraudar. Ens fa sentir malament saber que els hem decebut. Quan ja no hi són, ets tu contra el món. Bé, doncs ara em caldria confessar que ja no pens que aquesta afirmació sigui tan certa. Aquesta classe de llibertat –encara que t’eximeixi d’una considerable dosi de fingiment, o fins i tot de comèdia– no és real. Jo no em sent més lliure ara que abans. I, en tot cas, encara que fos així, no sé ben bé per què la voldria, aquesta llibertat. Preferesc l’estimació incondicional, l’ajuda, la comprensió, l’alegria i el sofriment compartits... Però tot això havia de passar perquè ho pogués entendre finalment.
© Neus Canyelles, 2023.
© d'aquesta edició: Edicions 62, s.a.
