«Prescindible és allò que no és important. Un imprescindible, en canvi, és el que no podem ignorar». Oriol Magrinyà és el director de Barcino, l'editorial que va néixer el 1924 amb la voluntat de recuperar, reivindicar i difondre el nostre patrimoni literari. El catàleg és amplíssim. Hi ha la coneguda col·lecció “Els Nostres Clàssics”, que enguany, com l’editorial, compleix cent anys, però també hi ha “Mirades”, on autors actuals entren en diàleg amb la tradició catalana i internacional (hi desfilen noms com Mercè Rodoreda o Virginia Woolf), o col·leccions que apropen el cànon literari català al gran públic, com “Biblioteca Barcino” o “Tast de Clàssics”. O la “Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana”, que proporciona traduccions de referència de clàssics de la literatura universal en edicions facsímils. Davant de tanta oferta, ens concentrem en una de les col·leccions més recents, "Imprescindibles", que tot just ara arriba als deu títols.
“Imprescindibles” va néixer el 2021. Magrinyà em diu: «Hi ha qui ha entès que volia dir els millors, però no és així. No volem fer un top ten de la literatura catalana sinó editar obres que el lector ha de conèixer.» Com “Els Nostres Clàssics”, "Imprescindibles" té voluntat de llarga durada. Vol esdevenir un referent en l’edició de clàssics catalans per al gran públic. S’inspira una mica en la "MOLC - Les millors obres de la literatura catalana", la iniciativa d’Edicions 62 i La Caixa, i en dues altres col·leccions aparentment molt diferents: "Letras Hispánicas" de Cátedra i "La Pléiade" de Gallimard. «"Letras Hispánicas" és format de butxaca, amb un punt potser més acadèmic del que té Imprescindibles. "La Pléiade" seria tota una altra cosa: edicions molt canòniques, no precisament populars. Imprescindibles estaria al mig. Vol agafar el millor de l’una i de l’altra».
Si ens fixem en l’aparença d’Imprescindibles, ràpidament ens cridaran l’atenció els colors llampants de les cobertes o que siguin volums amb tapa dura i punta de tela. Entren pels ulls. Quan els obrim, hi trobem edicions fetes per grans especialistes, amb pròlegs, postfacis i notes que pretenen orientar el lector sense desbordar-lo. Les obres són variades i han estat triades a partir de diversos criteris. El primer té a veure amb el que Magrinyà ens deia del títol de la col·lecció: «En la història de qualsevol literatura hi ha obres de diferent nivell. Algunes estaran entre les millors i d’altres no, però són igualment importants. Són fites que cal conèixer i no sempre són fàcils de trobar. El nostre és un cànon obert, flexible».
Un altre criteri té a veure amb l’accessibilitat, amb omplir buits: en algun moment editaran Mercè Rodoreda però ara mateix no corre pressa perquè es troba fàcilment. En canvi, La punyalada, de Marian Vayreda, estava descatalogada; per això la van recuperar. Les dades corroboren que aquest projecte era necessari: ara arribaran a la tercera edició de La punyalada i n’han fet dues de La fabricanta, de Dolors Monserdà, i Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. La Poesia completade Bartomeu Rosselló-Pòrcel està a punt d’arribar a la segona edició i hauran de reimprimir Tirant lo Blanc aviat. I tot això en menys de tres anys. Fan, de mitjana, 1.400 exemplars. «El públic hi és, el país hi és. El que faltava era l’oferta. El lector de clàssics catalans continua existint», conclou l’editor.
Altres criteris de selecció tenen a veure amb la diversitat de gèneres literaris –hi trobem narrativa, poesia i teatre– i amb donar una visió àmplia dels Països Catalans: “Tenim molt clara aquesta vocació de representar tots els territoris de llengua catalana. Els Països Catalans som una cultura comuna. Els únics que s’ho creuen més que nosaltres, això, són els que ho volen destruir i que per fer-ho diuen que no existeix”. El criteri que menys els interessa és el comercial: «No deixarem de publicar un llibre encara que sapiguem que serà difícil de vendre».
Algunes obres s’han escollit tenint en compte la perspectiva de gènere i, encara avui, aquest fet ha resultat controvertit. «No volíem provocar polèmiques, però sí sacsejar el cànon». A "Imprescindibles" hi ha els Clixés de Carme Karr, que són una sèrie de narracions, i, com dèiem, La fabricanta. Algú ha considerat que no eren comparables a altres clàssics de la col·lecció. «Potser certes obres com La fabricanta no tenen el mateix nivell que Vida privada. Però molts altres llibres no tenen el mateix nivell que Vida privada i els qüestionem menys. Curiosament han estat escrits per homes. A vegades apliquem a les dones uns filtres molt més estrictes. És indiscutible que Monserdà és una figura important, que obre camins, i per això creiem que se l’ha de conèixer.»
L’edició de La fabricanta inclou, en apèndix, unes il·lustracions fetes per Enric Monserdà, germà de l’autora, que encapçalaven cada capítol quan la novel·la va ser publicada el 1908. L’existència d’aquestes làmines en sèpia era coneguda. La sorpresa va arribar quan van demanar un exemplar de La fabricanta a la Biblioteca de Catalunya i van veure que, en realitat, les làmines eren en color. Es devia tractar d’una edició de tiratge limitat. Aquesta és la versió que ha estat reproduïda a "Imprescindibles" i que suscita, per part del públic, el que Magrinyà anomena efecte oh!: «Durant Sant Jordi o La Setmana del Llibre en Català, a la parada, la gent que fulleja La fabricanta no sol arribar a aquest apèndix. Sempre que puc, els dic: mireu aquí. Davant de les il·lustracions, tothom reacciona igual: oh!»
A "Imprescindibles" també hi trobem un coetani de Monserdà, Narcís Oller, i la seva novel·la més ambiciosa, La febre d’or. Si anem enrere en el temps, descobrim autors i obres de l’era moderna, com el barroc Francesc Fontanella o l’il·lustrat Joan Ramis. Magrinyà aconsella al lector que es llanci directament a llegir Ramis, perquè el seu estil és clar i ordenat, però, amb Fontanella, val més que, abans, comenci coneixent-ne la figura i la biografia. És un autor exigent, que demana esforç. «T. S. Eliot deia que la poesia produeix aquell plaer que no es pot explicar però que només produeix ella. Qualsevol lector ho entén de seguida. Si fas l’esforç i hi connectes, l’experiència és molt bona. I si no hi connectes, no passa res. L’important és saber que aquests clàssics existeixen. A partir d’aquí, cadascú fa el seu cànon personal. Al costat de Fontanella hi pots tenir Blackwater.»
Un autor encara anterior a Fontanella i Ramis és Bernat Metge, de qui se n’editen l'Obra completa. És un volum poc gruixut –no arriba a les quatre-centes pàgines– que inclou un pròleg i notes de Lola Badia. «Lo somni és l’obra més important de Metge, però hi havia textos, com el Llibre de Fortuna i Prudència, que costaven de trobar, o el Sermó, molt breu i divertit, que dona una imatge de l’autor que trenca amb certs esquemes». Amb Bernat Metge, la col·lecció arriba a la desena de llibres.
Fa mesos, coneixíem la notícia que les lectures prescriptives desapareixien del nou currículum del batxillerat. Tot i que "Imprescindibles" no es dirigeix al públic escolar, podríem sentir curiositat per l’opinió que li mereixi aquest fet a l’editor, que ens anima a obrir el focus: «La manca de cultura literària catalana va més enllà de l’escola. És un canvi social. Qualsevol persona culta té més o menys un imaginari propi i un imaginari col·lectiu. Ens sonen Cervantes, Lorca, Flaubert, Joyce o Proust. El problema és quan ens sonen tots aquests, potser sense haver-los llegit, però, en canvi, no ens sonen –o directament ens semblen de segona categoria– autors com Metge o Rosselló-Pòrcel. ¿Quants dels que s’han apropat a Pérez Galdós no s’han apropat a Oller per prejudicis?»
"Imprescindibles" vol fer front a aquest descrèdit –o, si més no, desconeixement– de la literatura catalana. De cara al futur, continuaran editant a un ritme pausat però constant d’uns tres o quatre volums a l’any. «Som optimistes. El país és fidel a la col·lecció. Hi ha qui inclús diu: "Me’ls compro tots, sigui el que sigui, perquè sé que val la pena". Aquest és una mica l’objectiu.»