Roser Cabré-Verdiell, que a Catorze fa la secció "Turisme d'interior", ha publicat una nova novel·la, Que morin els fills dels altres (Males herbes). Hi trobem la Rebeca, una dona encongida per la por, que s’acaba de traslladar a Ocata amb tota la família. Aviat coneix els veïns de la casa del davant: la Camila, que amaga un secret; en Gregori, que passa les nits fumant al terrat, i la seva filla Flora, que encara no parla. De mica en mica, la relació entre les dues famílies s’anirà enrarint i les pors de la Rebeca prendran formes noves, cada cop més lligades a la geografia del poble, a la màgia dels seus espais sòrdids i als seus habitants, vius i morts. Neguit i desig duran la Rebeca a fer un trajecte que oscil·larà entre la sospita i la paranoia. Que morin els fills dels altres narra una metamorfosi: la d’una dona que comença sent fràgil i acaba assumint un coratge que és ben seu, i que l’uneix a les bruixes de totes les èpoques i de totes les contrades. Però, ¿com va començar la idea d'escriure aquest llibre? En aquest text que us oferim, Roser Cabré-Verdiell ens ho explica. I no només això, quan l'acabeu de llegir, podreu tastar com sona la novel·la:
Primer va ser el desig
Primer va ser el desig. Hi era quan mirava les jardineres ermes i brutes del terrat de la casa del davant. El desig d’entendre si eren fruit de la desídia o de la por. Del viure desterrat o del viure espantat. Em preguntava si, fet i fet, no eren el mateix i les respostes em creixien enredades i escampades, idees disperses al quadern. Maldava per endreçar-les però només aconseguia nodrir el desfici que m’agitava les nits.
Després van venir els malsons. No els meus, no dormia prou per tenir-ne, sinó els dels fills. Tampoc els meus, reposaven aliens a qualsevol sotrac, sinó els de l’amiga que em confessava els terrors que els desvetllaven cada matinada. Em deia, tan lúcida que tallava, que les criatures veien coses que ella era incapaç d’afrontar. També hi havia desig, en la seva admissió. Volia tenir els ulls i la fortalesa dels seus fills.
Així, les jardineres i els malsons es van trobar i se’m van fer dèria. Bregava per trobar una línia de connexió entre la terra erma i els monstres dels nens. Sospitava que hi havia d’haver un punt d’encontre. I la sospita es va confirmar quan la línia va aparèixer poc després, quan vaig descobrir, una mica per casualitat i molt per curiositat, que existia i tenia nom: meridià verd. Passava pel costat de casa. I quan dic casa vull dir Ocata. Un barri del poble on visc, El Masnou, al baix Maresme. El meridià venia del nord i atravessava la carretera i la via per arribar fins a la platja. El vaig anar a trobar just al punt on es llança al mar, a la desembocadura d’una riera eixuta. Allà m’esperava un monument auster, pràcticament desapercebut, i una línia marcada per rajoles mig esborrades per la sorra i la ignorància. Tot plegat, un lloc que, com les jardineres, era sòrdid, i que, com els nens, de nit feia cara de malson.
Aquell indret, deliciós per inhòspit, era tot el que necessitava. La cruïlla on es trobaven, on topaven, tres obsessions: les jardineres negligides, els malsons infantils i una línia imaginària. I com si el tres fos un tret de sortida, el número màgic que em calia, les coses van començar a passar de tres en tres. Primer van arribar, agafats de la mà, Highsmith, Carson i Cioran. Els vaig llegir i rellegir, m’hi vaig abocar i els vaig invocar. Després va venir l’enigma d’una etimologia amb tres possibilitats: un poble, Leucata, un cognom, Laucata, i una divinitat, Hècate. Vaig triar aquesta última perquè també era un tres, una deessa de tres cares i tres atributs: una torxa, una serp i una clau. Amb ella van arribar els trivis, les trifurcacions que duien a tres camins, i els caminava, dia sí i dia també, amb la companyia de tres cançons que repetia sense aturador: Violent Femmes em cantava sobre el desig que no es pot dir, Leonard Cohen em feia ballar fins a la mort de l’amor i Guillermina Motta m’ajudava a conjurar la bruixa que viu en tota mare. Amb la referència a la mare van arribar, inevitablement, els fills. I, oh, sorpresa: eren tres. I com per art de màgia, a aquestes alçades ja hi crec del tot, tres també van ser els mesos que vaig trigar a fer el primer esbós d’aquesta història i tres, els anys que he passat reescrivint-la.
Fins avui. Avui la deixo anar. Amb molt recel i tanta por però també amb il·lusió. És curiós perquè la novel·la va precisament d’això: de la inseguretat i el pànic que ens fa viure perquè el misteri és massa gros per ser dit. I de què passa, qui som i en què ens convertim, quan som capaços de transformar la por en desig. Desig d’entendre, de saber, de viure malgat i per tot. Avui que la deixo anar puc dir que el meu desig no està del tot saciat però que està bé que sigui així. Perquè d’aquesta història de jardineres, de malsons i de línies, l’única cosa que reivindico és que és possible abraçar la incomprensió i convertir-la en acceptació de l’enigma.
L’última paraula de la novel·la és cel. I em sembla que això ja ho diu tot: el misteri persisteix, però triem mirar-lo de cara. L’afrontem cada dia quan alcem els ulls més enllà de tot el que veiem, de tot el que sabem. Primer va ser el desig i després va venir el cel.
Que morin els fills dels altres
Fragment del capítol 5
M’aixeco amb l’empenta de la fúria i m’acosto al fogueró. Agafo una torxa. Foc amunt i que cremi tot. Arriba en Flavi amb l’aigua i em mira desconcertat. Ara és ell, l’espantat. Qui és aquesta dona descabellada, els llavis violats, la cara congestionada pel vi i el plor, la torxa ben amarrada? Soc jo, Flavi, soc jo i soc tota la meva ràbia. Ell es queda quiet, en Bru i la Nit al costat. La petita somica. Vull dir-li que no plori, que ho faig per ella, per tots dos, de veritat. Els llanço un petó i avanço cap al peix, la flama fent-me ombra endimoniada. La Camila camina amb mi. La Flora i en Gregori s’estan palplantats, quatre ulls a la nostra esquena, clavats. «Que vagi bé la vida sense nens, Rebeca.»L’única nena que no vull a la meva vida és la teva, imbècil. Aquest coi de nena. Aquesta nena sense por. La Camila m’agafa la mà. Saltarem plegades, Rebeca, així la Llissa sentirà la nostra energia explosiva, d’amigues que es confessen pors, que comparteixen il·lusions. Tinc la torxa a una mà i la Camila a l’altra. Guio jo. Mano jo. D’acord, Camila: comptem fins a tres i saltem.
Un. Que marxi la por.
Dos. Que arribi el coratge.
Tres. Que morin els fills dels altres.
El salt dura una nit sencera, la mà de la Camila i la meva fermíssimes, obstinades a seguir entrellaçades sota la lluna imponent, sobre el foc ardent, i la Camila riu i jo crido, de mal, de pena, de ràbia, de totes tres coses que m’escanyen, i quan aterrem caiem a la sorra, l’una sobre l’altra, ben mesclades.
Que morin els fills dels altres
© Roser Cabré-Verdiell
Primera edició: març de 2025
© de la il·lustració de la coberta, Stills / Nikolay
© d'aquesta edició, Editorial Males Herbes S. C. P.
