Sigrid Nunez, que va néixer a Nova York el 22 de març de 1951, és una escriptora nord-americana coneguda per les seves novel·les reflexives sobre la vida, la mort, la pèrdua i les relacions humanes. Nascuda a Nova York el 1951, va començar la carrera literària com a escriptora freelance i professora d'escriptura. Una de les seves obres més destacades és L'amic (2018), que va guanyar el National Book Award. Pel que fa a la seva novel·la més recent, Els vulnerables, publicada per L'Altra Editorial, la història segueix una escriptora durant els primers dies de la pandèmia de la COVID-19 a Nova York. Es troba cuidant un lloro en una casa aliena, fet que la porta a reflexionar de nou sobre la vida i la mort i la fragilitat humana en moments de crisi. La novel·la també explora una relació intergeneracional amb un estudiant universitari, i barreja dolor i humor per mostrar com les persones afronten la vulnerabilitat. A continuació citem 14 frases de Sígrid Nunez precisament sobre la vida, la mort i les relacions humanes:
1. Si llegir realment augmenta l'empatia, com constantment se'ns diu que fa, sembla que escriure en resta una mica.
2. Li vaig dir al terapeuta: No em faria gens feliç deixar d'enyorar-lo. No es pot accelerar l'amor, com diu la cançó. Tampoc es pot accelerar el dol.
3. La gentilesa és important, perquè tothom amb qui et trobes està passant per una lluita.
4. Davant de l'home, el bosc; al darrere, el desert.
5. La mort resideix en el condicional, temps de l'irreal. Però també existeix una mena de sensació extraordinària que t'has tornat omniscient, que res del que fem o pensem o sentim se't pot amagar. La sensació extraordinària que estàs llegint aquestes paraules, que saps el que diuen fins i tot abans que les escrigui.
6. El que enyorem —el que perdem i el que plorem— ¿no és, potser, el que ens fa ser qui, en el fons, realment som? Per no parlar del que volíem a la vida, però mai hem aconseguit.
7. No és estrany desitjar haver conegut com era una persona que has arribat a estimar abans de conèixer-la. Fa mal, gairebé, no haver sabut com era l'estimat de petit.
8. He conegut moltes dones que es preparen cada vegada que surten de casa, fins i tot algunes que intenten evitar sortir-ne. Només cal que una dona arribi a certa edat, quan es torna invisible, i problema resolt.
9. En un llibre que estic llegint, l'autor parla de persones de paraules i persones de punys. Com si les paraules no poguessin també ser punys. ¿No ho són sovint, punys?
10. No vull parlar de tu, ni sentir altres parlar de tu. És un clixé, és clar: parlem dels morts per recordar-los, per mantenir-los, de l'única manera que podem, vius. Però he descobert que com més gent parla de tu, per exemple, aquells que van parlar al memorial —persones que t'estimaven, persones que et coneixien bé, persones que eren molt hàbils amb les paraules— més sembla que t'allunyes, més semblant a un holograma et tornes.
11. Crec que em desfaria veure alguna peça de roba teva familiar, o un llibre o fotografia en particular, o sentir de passada la teva olor. I no vull desfer-me així, Déu meu, no amb la teva vídua al costat.
12. L'única cosa més difícil que veure't envellir a tu mateixa és veure envellir les persones que has estimat.
13. Crec que tots hem de conservar, durant tota la vida, un record poderós dels primers moments de vida, una època en què érem tant animals com humans, quan sentíem una indefensió i vulnerabilitat aclaparadora, i aquella por muda, i el desig de protecció que el nostre instint ens deia que existia, si poguéssim plorar prou fort. La innocència és una cosa per la qual els humans passem i deixem enrere, sense poder tornar-hi. Però els animals viuen i moren en aquest estat, i veure la innocència violada en forma de crueltat cap a un simple ànec pot semblar l'acte més bàrbar del món.
14. Morir és un paper que interpretem com qualsevol altre paper a la vida: és un pensament inquietant. Mai ets realment tu mateix, excepte quan estàs sol, però ¿qui vol estar sol, morint-se?"
