Redacció
Us oferim una de les cançons emblemàtiques de Mishima comentada pel seu autor. Un exemple del que trobareu en el llibre «La forma d'un sentit».
Foto: trvlto
CERT, CLAR I BREU
Tan cert com que tu i jo som altres.
Tan cert com que no hi ha res més.
Tan clar com que la nit ens espera.
Tan clar com que no ho fa per tothom.
Tan breu com qui no espera resposta.
Tan breu com qui sap el que diu.
Ara i aquí,
t’estimo.
Potser tenen raó el Frank i la Nancy i és estúpid dir «t’estimo». En tot cas és molt difícil que soni creïble, tant a la vida com en una cançó. Si no ho dius com i quan toca, quedes com un imbècil. Després hi ha un perill molt pitjor encara. És molt fàcil quedar com un bavós.
¿Per què dimoni, doncs, em vaig ficar en aquest embolic? No en tinc ni idea. Estava enamorat. ¿Però no hauria estat precisament aquesta la millor raó per no fer-ho?
Després de la mort del meu pare vaig perdre una mica els papers. Però també vaig consolidar algunes apostes. Escriure cançons es va convertir en alguna cosa més que un passatemps. Em va ajudar a superar el dol. Vull dir que vaig quedar més íntimament compromès amb l’exercici de compondre. Les cançons em començaven a cantar més elles a mi que no pas jo a elles. Em sentia més despullat, més fràgil, i a la vegada més fort, cada vegada que convertia en cant qualsevol dubte, incertesa o sentiment, per inconfessable que fos. De sobte, si em centrava en l’harmonia, el ritme, l’estructura i les paraules, podia fer surf sobre l’onada d’emocions que m’havien estat ofegant. Ja no em calia fugir-ne espaordit. ¿Per què, doncs, no podia començar pel principi, amb un parell de collons, amb un «t’estimo»?
No recordo com se’m va ocórrer la idea que, en comptes de cantar jo la lletra de principi a fi, la dictaria, verset a verset, amb to casi marcial, perquè la cantés tot seguit la meva nòvia. Probablement era una estratègia per camuflar el meu «t’estimo» sota la forma d’una ordre. O sigui que de collons, els justos! La Flora, que a casa havia cantat amb tanta seguretat la lletra, a l’estudi es va fer petita. Li vaig demanar al Jordi Colomer, que ens estava gravant l’àlbum a l’estudi que s’havia anat muntant al garatge dels pares, que m’indiqués com enregistrar les veus i que ens deixés sols. Després de no sé quantes preses, nervis, insults de la Flora, amenaces meves i esclats de rialles, vam dir al Jordi que ja podia tornar, perquè en teníem una de bona.
Manel versiona «Cert, clar i breu»:
Aquí podeu llegir les Notes per a la introducció de «La forma d'un sentit»
