De cara a Nadal, us hem preparat una panera de Club Editor que inclou una selecció de la collita que han publicat aquest any: Ocàs i fascinació, d'Eva Baltasar; Edèn, d'Auður Ava Ólafsdóttir; Gossos dempeus, d'Eduard Olesti, i El gran viatge, d'Aina Bonet (publicat a la col·lecció infantil «L'amiga imaginària»).
N'hem rifat tres lots que han guanyat Michaela Klinkert, Alba Clot i Maria Fradera. Us presentem els quatre llibres i us oferim un tast de Gossos dempeus.
Ocàs i fascinació. Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món.
Edèn. L’Alba viatja als quatre racons del món estudiant llengües en perill d’extinció. Però quan torna a Islàndia cultiva el seu edèn particular, un jardí atípic per contrarestar la petjada ecològica que deixa, en un sòl on se suposa que no hi ha de créixer res. Com si la desaparició d’una llengua i la de les condicions que fan possible que visquem a la Terra anessin de la mà. Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958), que vam entrevistar en motiu del llibre La veritat sobre la llum ( «Quan menys t'ho esperes tens un accident o t'enamores»), ha escrit Edèn, una oda al poder infinit de les paraules. El llibre, traduït per Macià Riutort, explora la nostra capacitat de lluitar contra les paradoxes de l’existència i de reinventar-nos.
El gran viatge. ¿Què ens passa durant els nou primers mesos de la nostra vida? ¿Què som i què fem, a la panxa del bou on no hi neva ni hi plou? Les aventures de Zumzum, la protagonista d’aquest àlbum il·lustrat, són la resposta (científicament dubtosa, us avisem) que Aina Bonet ens proposa: un gran viatge, màgic i estrany, a dins de la cova més misteriosa del món.
Gossos dempeus. En la primera novel·la d'Eduard Olesti, un autor que no arriba a la trentena, Barcelona fa d'escenari. Els seus personatges no es preocupen per si seran la primera generació que viu pitjor que la dels pares: els mou la ràbia, la sarna que s’encomanen els uns als altres, i, alhora, tenen l’amistat per bandera. Us n'oferim l'inici:
1
Sigui com sigui, m’agradaria entendre per què els gossos borden quan senten que hi ha algú rere la porta. La meva hipòtesi és que volen expressar de forma estrident el desig i el temor que els provoca l’arribada dels altres. No és una teoria gaire arriscada, però jo ho veig així. Quan piquen al timbre del pis, no faig callar el Miau perquè penso si fa no fa com ell. Quina il·lusió. Quina por. Però hi ha una altra cosa que sento quan algú pica al timbre que els lladrucs d’un gos mai no transmeten: quina mandra.
Sospito que deu ser la Maixa qui ringa perquè sempre fa sanefes amb el so de l’intèrfon. Ve bastant per casa a interrompre les meves sessions d’escoltar música per la pell. Encara que ningú la convidi, sempre troba alguna excusa per venir a veure el Miau. L’última: diu que està reunint els seus poemes i necessita consells literaris per espigolar-los i publicar-los en un poemari autoeditat. Jo li dic u saps que no soc poeta, o pitjor, editor, i dos és complicat reunir els teus poemes si la majoria estan escrits a les parets dels carrers, a les cases dels desconeguts o als lavabos dels bars. Ella em somriu amb aquell cau de polls que té a la boca i diu ja tio ¿però no em diràs que no hi ha una relació molt íntima entre les paraules i les parets?
Obro la porta només fins l’angle que em permet la cadeneta mentre el Miau m’anima a fer-ho i alhora m’adverteix. La Maixa em fa llengotes. Té el costum de llepar-se els llavis perquè de cop se li assequen. Plego subtilment el rostre, la deixo passar i ella crida d’alegria, m’estreny amb força i balla amb el Miau dempeus, que per celebrar la seva arribada ha decidit pixar al voltant de les ampolles buides que he deixat al costat de la porta per escoltar com s’estavellen quan les llenço al contenidor.
—Cèsar, Cèsar, Cèsar, Cèsar, que bo.
La Maixa està tan excitada que em fa por que també es pixi a les rajoles. Es mou pel meu apartament amb total familiaritat. Coses que fa normalment: agafa bocins de menges que tinc escampades per casa i se’ls fot a la boca (a la seva, desdentada, o a la del Miau, dentada), em buida els cendrers, me’ls omple, es llegeix els tiquets de la compra que hi ha al taulell, recita amb una cantarella sarcàstica les anotacions que escric als marges dels llibres, es rasca el cos amb tots els estris de cuina que l’hi permeten.
—Hola, Maixa.
—Escolta, tio. T’he d’explicar una cosa. Buà, que bo, buà, ¿què és això? ¿Què has apuntat aquí? ¿Quants paquets de frànkfurts has comprat en dues setmanes? Ens en anem, Cèsar.
—Maixa, no.
—Doncs ens en hem d’anar! I si no és en bicicleta, cavalcarem el Miau! Arri, arri! Amunt! Mira! Soc el Franco! Al Miau li agrada aquesta broma. És un clàssic, ja.
—Prou, sisplau. Estic trist.
—No fotis! Quina estranyitat! Sa Majestat Cèsar López el Nostàlgic ha de passar-se el dia fumant cigarros fuma que fuma i mirant pel balcó mira que mira, ¿oi? Escoltant ¿què?, gravacions de música clàssica en directe, d’aquelles que quan s’acaben sents els aplaudiments d’un públic empolainadet i somrius, eh, Senyoret, imaginant-te que t’aplaudeixen a tu. Au va, Cèsar. Al Cel! ¿És pels calerons, oi? Ja et convido jo.
—Deixa’m en pau, per favor, m’afuselles els nervis, parla més fluix.
—Doncs espera que et digui que sé on és l’Altort.
—¿Com?
—Ahà! Mira quina cara que fas. Bé, estaquirot, m’han dit on és. M’han dit que hi seria.
—¿On?
—Al Cel! ¿Creus que podríem endur-nos el Miau? Mentre faig equilibris per posar-me uns pantalons i saltirono cap a la porta, veig com la Maixa escriu això a la paret del menjador:
SI TOT ESTÀ ESCRIT, ¿QUÈ ME’N DIUS D’AQUESTA PARAULA:
« » ?
2
Sentim els lladrucs de comiat del Miau que ens diuen quina il·lusió i quina por que marxeu. Ja ni recullo els objectes que llença per terra perquè sé que els tornarà a tombar. Un gos tan gros equival a problemes en un pis tan petit i més si la meitat de l’espai està tancat amb pany i clau. El so de les nostres passes dibuixa la forma de les escales. La Maixa les salta de set en set. ¿M’hauria d’haver posat calçotets?
Ravalegem. Ella m’inunda amb una vèrbola que no segueixo perquè no té res a veure amb l’Altort. Miro el terra amb les mans a les butxaques i proposo un ritme de gambada més aviat accelerat. La Maixa té ulls de gatet i els cabells li cauen a grapats. Mai m’ha confessat quants anys carrega a l’esquena, un interrogant que es mou entre els catorze i els quaranta, depenent de la llum. De vegades m’agradaria dir-li prou, Maixa, em drenes l’energia, necessito estar tranquil i pensar en el meu art. Però a tots ens agrada tenir cossos a la vora, sobretot si de sobte aquell cos et diu que sap alguna cosa de l’Altort, esclar, perquè jo estic assedegat d’Altort i el desitjo com es desitja un ganivet.
—I és per tots aquests motius que em sembla ètic fer l’amor amb animals.
—D’acord, Maixa, però ¿què farem?, ¿què direm?
—Mala cara quan morirem.
—Sí, però ¿on hem d’anar?
—La festa és al Cel.
—¿Qui t’ha dit que hi serà l’Altort? Farà tres anys que no res.
—L’Olga. Jo estava aquest matí al balcó del pis del Porres, passant revista als cotxes que fan cua. N’hi havia tants que els caminants caminaven més ràpid que ells. Un era la meva germana, que m’ha vist de baix i m’ha cridat:
”—Maixa!
”—Olga, tia, que bo! ¿Què dius?
”—¿Què fots a cal Porres?
”—Tirar-me’l per la guarda i la rereguarda! ¿Vols pujar?
”—Vaig al Cel! ¿Que no veniu?
”—¿Al Cel?
”—Sí! Hi serà tothom. Reunió de la Totalitària. Podries mirar el mòbil de tant en tant. Ens ha convocat l’Altort!
”—¿L’Altort?
”—Sí, sembla que ha tornat.
”—¿El Cèsar ja ho sap?
”—Que li tallin el coll amb una serralada, al Cèsar.
—I per això he vingut corrents a avisar-te.
—No ho entenc. ¿El molt cràpula desapareix i ara torna per fer una festa? ¿En un bar? És estrany. Ell odiava les festes, odiava els bars.
—Sí, que bo, ell ho odiava tot.
—Però per amor. Ell odiava per amor.
—Hem d’agafar el metro.
—No suporto el metro.
—Jo tampoc i no em queixo, Senyoret.
—És com entrar als intestins de la ciutat. Sempre m’imagino que tot hi col·lapsa.
—Mola.
—La boca del metro m’ha tret la llengua.
—Bon vers. Decasíl·lab.
—¿Què deu voler dir l’Altort amb una festa? ¿Per què reunir-nos de nou? És estrany. ¿Per què no m’ha convidat?
—Tio, no ho sé. Tot l’Altort sempre ha sigut estrany. La seva llengua té forma de pètal. Però, com deia l’Alexei, només hi ha una manera d’explicar el món: entaforant-hi el cos!
Això últim ho diu mentre assenyala amb el dit i estira les costelles com qui passeja un gos carnut que tiba amb força.
Coses que veiem de camí al metro:
una gavina recelosa que esbudella un colom mentre les seves companyes gavines riuen (o ploren) al seu voltant,
una rajola esberlada amb fluids marronosos a dins,
un cotxe que fa sonar un clàxon de color vermell accident,
una dona que pitja amb insistència el botó d’una font d’on l’aigua no surt mai,
un comensal que esclafa una cuca amb el cul d’una ampolla,
una noia amb un quadro sota el braç en què un rellotge cava una tomba amb el pèndol,
un home vell que crida que s’acosta el feixisme i la gent mirant-se’l com es mira els esguerrats,
una panerola amb disfòria,
un grapat d’opinions flotant a les terrasses dels bars
i una nena amb un vestit de flors que, d’amagatotis, tira ampolles d’alcohol buides al contenidor de paper.
—Merda, m’he oblidat de baixar la brossa.
—Decasíl·lab!
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
