Ara que s'acosta Sant Jordi, sortegem 4 exemplars (amb 4 llibretes a mida) de Nusos entre els dits, l'òpera prima de Leila Kasra (Teheran, 1976), que ha editat per Raig Verd. Hi podeu participar a través d'aquest post d'Instagram, Facebook, Twitter i Bluesky. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possibilitats tindreu de guanyar. El 17 d'abril n'anunciarem els guanyadors.
Al llibre trobem l’Anais, que rep una carta que marcarà la seva existència: l’expulsen del país. L’imminent retorn forçat a l’Iran trasbalsa tots els futurs imaginats. Per evitar-ho, accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Així comença i transita per fronteres geogràfiques i temporals per interrogar sobre la identitat i la condició humanes. Leila Kasra construeix una novel·la intensa i reflexiva sobre les contradiccions de l’Occident i l’Orient, així com les dificultats d’un món tan globalitzat com fragmentat. Us n'oferim l'inici:
Mala educació
Es diu Anahid Teymoori i, per un temps, voldria ser només Anais. Té els ulls blau fosc del pare, els cabells curts, à la garçonne, un cos que porta a confusió. Estirada sobre la catifa, l’auricular del telèfon atrapat entre l’espatlla i la galta dreta, examina la pila de cartes de dies anteriors, encara per obrir. Amb un dit persegueix les paraules alineades sobre el sobre blanc:
Madame Anahid Teymoori
Rue de l’Épée 7
Genève 1201
La veu de la mare li arriba d’un altre món:
—Els nòmades ja no volen ser nòmades. I és culpa de les dones, les molt senyoretes volen viure en cases amb parets dures, com les dones de ciutat. D’aquí uns anys haurem d’anar als museus amb els teus fills, si un dia en tens, de fills, per veure una escena de les seves vides. Representaran les dones amb nines de cera, assegudes a terra. Una abraçarà un ninot, enganxat al pit d’aspecte carnós i color de neu. Una altra prepararà el pa, i imaginarem com donava volta i volta a la massa tova. I una tercera farà l’ofici de top model guerrera exposant el seu vestuari acolorit, una armilla negra i mirallets, una faldilla voluminosa damunt d’uns pantalons bufats, una escopeta a la mà. Que bonic! Però ja no correran per les planes extenses del nostre país, es concentraran a les megalòpolis fent de minyones per a les petites burgeses que som nosaltres. I jo, per què vaig estudiar? Per a res. Llicenciada en Antropologia per la Lliure, vaig sacrificar la meva vida vivint entre ells perquè poguessin aprendre a llegir i escriure, i et vaig portar a tu allà, quin error, o no, no ho sé. Però una cosa és segura, les universitats d’avui dia no són el que eren abans, no sé les estrangeres, tu ho deus saber millor, oi, Anahid?
—Sí, mare, sí.
El bram del timbre la xucla de l’altre món per tornar-la a posar a la Rue de l’Épée 7 sota un cel carregat de cúmulus a punt de rebentar.
—Mare, espera que truquen a la porta.
El telèfon en una mà, obre la porta amb l’altra. És la treballadora de la Poste, la dona que reparteix els sobres els dilluns, dimecres i divendres als matins, aquest tros de seca. Li ensenya una carta, però abans ha de firmar a la casella. L’Anais firma sense resistència. La seca se’n va.
—Qui és?
—Una carta certificada, mare. —S’eixuga les gotes que se li van formant sobre el llavi superior.
—Una multa? Ja saps conduir? Bé, ja la llegiràs. Escolta’m. Escolta’m que és important. Tornem a les dones de les tribus kashkai, bakhtiari, shahsavan, i tantes d’altres, i dels seus afanys per viure en una casa amb quatre parets de totxo com les famílies civilitzades amb taules i cadires. Et dic que les dones ens queixem de la nostra situació i provoquem els canvis, i els homes ens segueixen i inflen el pit. Per què deia tot això? Anahid, m’escoltes?
—Sí que t’escolto, mare, t’escolto. —El sobre tancat a la mà.
—De veritat que m’escoltes? M’estic fent gran i necessito una mica d’ajuda. No em refereixo a aquesta ajuda en què segur que estàs pensant. No, una ajuda física. M’entens, oi? Sempre m’he resistit a tenir una d’aquestes «noies» que et fan de tot a casa, des dels lavabos fins a la manicura, perquè sabia que la tractaria com una inferior, jo no seria una excepció. Els occidentals amb els seus drets humans, què es pensen, que han inventat la roda? Tu que vols treballar a les Nacions Unides, doncs ves a veure de prop el cilindre de Cir. Els grecs per aquí, els grecs per allà! Els grecs sempre han estat un poble molt més proper al nostre que els ostrogots, visigots, germànics i altres nòrdics! No, no vull enfadar-me, el que necessito és ajuda, perquè em faig gran, i en vaig demanar a una de les meves amigues, la Mitra, saps qui és la Mitra?
—No, crec que no. —Es mira el sobre entre els dits tensos.
—No? Vaja, com que no? Sí, segur que ho saps; doncs la Mitra em va proposar una dona que va venir ahir a la tarda perquè li fes una prova. Em va explicar, la dona, amb uns ulls verd-groc de rapaç, sempre tenen aquesta mirada, oi? No, millor que no te’n recordis. Em va dir que necessitava aquesta feina perquè s’havien venut totes les seves pertinences: les catifes que ella mateixa havia teixit, el ramat de xais i cabres, la tenda, els cavalls i l’escopeta. Les dones de ciutat tenen prohibit muntar en bicicleta, imagina’t si poden muntar un cavall amb una escopeta a la mà i els cabells a l’aire. Quin riure! S’ha venut la llibertat, no, més ben dit la dignitat, perquè jo l’esbronqui per com s’han de netejar els cristalls de Bohèmia. Quina imbècil de dona! Anahid, Anahid, digue’m alguna cosa, que t’has quedat muda?
—Potser els universitaris, els experts antropòlegs, els professors, l’elit, els suposats intel·lectuals, vaja, van provocar el seu exili, Daria. Escolta, t’haig de deixar.
—Ets una idealista i de passada vols ferir-me. Penses, tu i els altres que pensen com tu, que la situació actual del país va ser culpa nostra. Ja ho sé. A veure si ho feu millor tu i la teva generació. Però tu has marxat, oi? Has trobat una feina? No, segurament no, perquè no me n’has dit res. Et trucaré demà passat.
—N’he demanat a molts llocs, ja t’informaré. Adeu, mare. —Sense esperar la resposta penja, amb un gust culpable i la ment, lluny, sobre les vastes planes d’allà.
L’Anais obre el sobre, i llegeix.
L’expulsen del país.
Nusos entre els dits
© Leila Kasra, 2025
© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2025
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
