La Joana té l’estímul i la incertesa d’un càrrec nou com a responsable de la restauració i conservació de les obres d’art del MNAC, dos fills adolescents que comencen a fer la seva i, anys després de la separació, la petició de divorci de l’exmarit, que vol casar-se amb una dona de qui espera una criatura. Introvertida i observadora, la Joana s’esforça per desxifrar els canvis i alguns fets inquietants del seu entorn que debiliten l’equilibri que li procura la vida. Mentre s’ocupa de les obres d’art que el temps ha malmès, li revé a la memòria un home amb qui va passar dues nits ja fa anys, però que no ha oblidat mai malgrat la distància geogràfica que els separa.
L'escriptora Marta Orriols (que a Catorze és autora de la secció "De cara a la galeria") ha publicat la seva quarta novel·la, A l'altra banda de la por, en què explora els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat i les renúncies, mentre traça una reflexió sobre el pes del passat. Us n'oferim l'inici:
A l'altra banda de la por
L’havien trobat esquarterat dins un contenidor. Les xarxes n’anaven plenes. Deien que al cadàver li faltaven el cap i les extremitats. El cap. Es va estremir com si fos un secret només seu. Es va exposar a imaginar-s’ho per un moment. Al pensament, li arribaven a doll imatges terribles que la van obligar a retirar molt lentament la tassa d’un cafè americà que encara fumejava. Va fer lliscar el dit per la pantalla per intentar omplir-se els sentits amb qualsevol altra informació, la que fos: propostes culturals, fils insalvables amb opinions que ningú demanava, política sense estratègia, ressentiment, crits d’atenció disfressats de queixa llançats des de la solitud d’un dispositiu, desitjos de bona sort en el canvi d’etapa d’algú que deixava un diari després d’haver-hi treballat deu anys. Una estudiant havia perdut el portàtil amb la tesina a l’autobús V15 de la línia de la Barceloneta i demanava entre els seguidors que l’aplicació fes la seva màgia. Era això el que sempre la salvava, que malgrat les tribulacions d’aquesta massa incorpòria de la qual voldria no sentir-se part, algú, de tant en tant, invoqués rituals que requerien plena confiança en la humanitat. Va procurar afinar en la idea del portàtil perdut, estudiar a fons la possibilitat de fer córrer el requeriment entre els seus seguidors per tal d’apartar l’atenció del cos mutilat, però va topar de nou amb els rumors no contrastats que minuts més tard ja eren imparables: «Parla l’home que ha trobat el cadàver de l’Eixample: “Em pensava que era un maniquí”».
Es va posar la mà al pit amb esglai quan el cambrer va fer caure el marro del cafè. Van ser els cops del portafiltres contra el cantell de la galleda de les escombraries el que la va espantar. Ja feia anys que no duia l’aliança però, en situacions com aquella, encara la buscava instintivament amb el polze sobre la part interna del dit anular. Tindria petits ensurts com aquell fins ben entrada la nit. Tornant de dinar, va comentar el succés amb les companyes de restauració. Algunes ja n’estaven al cas, les que no van fer ganyotes de fàstic; amb la reunió i la intensitat de la feina se’n va acabar oblidant. De tornada a casa, durant el trajecte amb autobús, va pensar en el paisatge del Camí del Calvari de Hans van Wechelen i la necessitat d’intervenir-lo. Pensaven que l’acusat aspecte groguenc podia tenir origen en l’oxidació d’una gruixuda capa de vernís que devien haver aplicat sobre l’oli en alguna restauració antiga. Amb la vista perduda, intentava pressupostar el cost de les opcions que tenien per consolidar la policromia per tal que en destaquessin els tons ocres de l’arbre que apareix en primer pla a la pintura de l’artista flamenc. Ella ho veia plausible. L’endemà ho consensuaria amb la coordinadora de la col·lecció i, si Direcció també hi estava d’acord, ho tirarien endavant. Donar llum verda als projectes del museu la satisfeia enormement.
Distreta, observava el cel a través de les finestres de l’autobús i, amb una sensació resignada, es va fer a la idea de l’absència dels senyals inequívocs que solien marcar els canvis d’estació no feia tants anys: els dos impermeables grocs dels nens, de quan eren petits, comprats en aquell viatge a Suècia i que acostumaven a estar penjats al rebedor en aquella època de l’any, les tronades i els xàfecs de tarda a les acaballes de l’estiu, i el primer fred, que tampoc es deixava sentir aquell capvespre encara xafogós. Després va intentar recordar si el fill gran li havia dit que vindria a casa sortint de la facultat, o si era aquella nit quan tenia el sopar amb els amics. Hauria de cuinar alguna cosa per al petit, de totes maneres. Es va obligar a pensar en menjars agradables. No tenia ganes de complicar-se amb receptes sofisticades. Des que només cuinava per a ella i els nens, havia anat arraconant l’estona a la cuina que tant l’abstreia de tota la resta. Feia temps havia volgut entendre el fet d’aprendre a cuinar com un acte d’amor: rescatar el llibre de receptes de la mare poques setmanes després que traspassés, i buscar el temps i les habilitats per fer ressuscitar sabors que l’acostaven a ella. Registrar-la a la memòria a través del gust, de les olors, de la seva cal·ligrafia i els dibuixos als marges de la llibreta. La recordava sempre a la cuina. Si li parlaves mentre cuinava, et mirava des d’una distància marcada per la consideració amb allò que tenia entre mans, i si la Joana s’hagués pogut veure a través dels ulls d’algú altre, hauria trobat que, encarada al marbre de la cuina, agafava la mateixa expressió concentrada que la dona que l’havia portat al món. En el gest senzill de recollir-se els cabells, en el davantal que li atorgava una categoria nova, les mànigues de la camisa arromangades, els anells sobre la cafetera, al costat de les pastilles de vitamina D. Traces en la seva manera de fer que responien a un aprenentatge instintiu adquirit des de l’enlluernament que li generava la mare. A vegades, quan era a la cuina amb la llum tènue, si traginava el menjar o treballava la farina, es penedia de no haver-ho fet abans, no em refereixo a posar-se a cuinar, sinó a haver compartit més temps amb ells. La conservació preventiva es trobava al nucli de la seva feina; feia anys que, entre moltes altres coses, s’encarregava de supervisar l’entorn de les obres del museu per frenar el seu envelliment, per mantenir-les vives. Era bona fent-ho i, no obstant, sentia que amb els seus pares no havia sabut detectar-ne els senyals. S’havia adonat massa tard que el seu envelliment podia accelerar-se cap a la malaltia i cap a la mort. Per què no se les va enginyar per acomplir alguna cosa més autèntica amb els pares? Quan era una nena, s’avergonyia de tenir uns pares grans. L’havien tingut passats els quaranta anys. Mentre eren vius i independents, sempre li semblava que podia ajornar una mica més allò que era de vital importància, presa com estava en el seu dia a dia per l’energia imperant de la feina i la família que penjava d’ella. Tampoc exigien res, ells. Eren uns avis discrets. S’havien endolcit amb els nets. Es veien cada dos o tres caps de setmana. Els nens eren petits, aleshores. Ella i el Biel arribaven al final del dia amb la llengua fora. Era capaç de mentir-se, d’empassar-se el seu propi convenciment que els pares hi serien en tot el temps a venir. Una mena de tòtem immutable. Sempre li somreien. Encara la feien sentir el seu centre, tot i que aquell centre ja no era per a cap dels tres un lloc de trobada, sinó més aviat un record on aferrar-se per no deixar-se endur pels embats del temps. No parava atenció al que els sentiments li feien intuir, sinó al que els pensaments li feien creure. La veritat, però, no es pot prendre mai a la lleugera. Després vindrien, tot d’una i imparables, les proves mèdiques, el cansament extrem, els diagnòstics de l’un i de l’altra, les mirades apagades, febrils. Primer va ser el pare. Al cap de divuit mesos, la mare. Amb una sola urpada de la vida havien desaparegut tots dos. No els va deixar d’acompanyar ni una sola vegada durant aquell descens, però es castigaria pensant que hi podria haver estat més mentre tot anava bé. No era tant una qüestió de temps sinó més aviat de distinció, de prerrogativa. D’haver hagut de donar-los prioritat durant els anys en què ella era filla i també adulta, i ells encara amatents amb tot el que passava al seu voltant. Ara ja no hi havia res a fer, més enllà de quedar exposada com una tija fràgil al vent i d’haver de considerar els seus pares com dues pèrdues irreparables i sobre les quals sentia que no tenia cap control.
Encara dins l’autobús, travessant la ciutat enmig del trànsit feixuc de quarts de sis de la tarda, es va aclarir una mica la gola i va obrir la nota al mòbil que portava per nom bosses nens. La nota ja tenia gairebé sis anys d’antiguitat. L’havia creat el primer cap de setmana que els nens marxaven amb el seu pare després de la separació. N’esborrava el contingut i n’escrivia de nou gairebé setmanalment. Al principi era imprescindible. La feia patir el caràcter despistat del Biel. Però amb el temps ja només hi llistava les coses que se li podrien oblidar fins i tot a ella, les canyelleres de futbol del gran, l’autorització de la sortida escolar al Laberint d’Horta del petit.
Una hora més tard, a la piscina, mentre es col·locava el casquet de natació de silicona, procurant que no s’escapolissin els cabells, va palpar la forma arrodonida i compacta del seu propi cap i va evocar, una vegada més, la dada anatòmica dels rumors del cos esquarterat. Va sentir una agitació nerviosa per dins, i tot seguit va fer un gest de negació i es va ajustar les gomes de les ulleres amb determinació. Va començar a nedar amb un impuls excessiu que pretenia deixar tot el dia enrere. Feia braçades curtes i, al cap d’uns tres quarts d’hora, que equivalen a un bon grapat de piscines per a algú amb un passat esportiu, es va aturar, va recolzar les mans a la vora i va fer força contra el terra empenyent el cos cap amunt. Un cop asseguda, va mirar al seu voltant, satisfeta. Panteixava una mica, amb les cames en remull, les ulleres sobre el cap. Les faccions més relaxades. L’aigua feia canviar la direcció del so de les veus i dels riures dels altres usuaris. En el tercer carrer s’hi duia a terme una activitat dirigida. Les ordres de la monitora s’enlairaven sostre amunt. Se sentia reconfortada, a la piscina; en general s’hi sentia en els espais on hi ha un règim intern amb obligacions i recomanacions. On s’obliga a un mínim de civisme. La vigilància del socorrista, els senyals de seguretat. Sempre hi havia algú que no nedava per la dreta del carrer o que no feia ús de les sabatilles de bany, però generalment hi havia un ordre que li feia recuperar certa condició natural. No sempre havia estat així. De fet, la imatge de la dona actual que sentia que representava no casava gens amb la noia que era als anys noranta i principis dels dos mil. Aleshores s’hauria descrit com una persona agosarada, aventurera, i amb la necessitat de córrer sempre a camp obert. Contra tot pronòstic, havia esdevingut una dona ordenada, separada i amb dos fills adolescents que tenia temps de reflexionar sobre si mateixa. Bona amiga de l’exmarit, amb una feina estable en una institució pública, un nou càrrec que aleshores encara la descol·locava a estones, una agenda rigorosa, un vibrador que més que plaer sexual li feia prendre consciència de la seva soledat, i un grup d’amistats prou sòlid. Les despeses dels estudis dels fills, els seus petits capricis tecnològics que els sadollaven tot de necessitats imposades, les extraescolars, l’ortodòncia de l’un i, uns anys més tard, la de l’altre. Amb una mica d’estalvi acabava podent amb tot. Comprava peix fresc un cop per setmana i a la nevera sempre hi tenia una ampolla de vi blanc. Era generosa amb els regals d’aniversari, gaudia de les festes de Nadal. Hi ajudava ser propietària d’un pis sense hipoteca heretat dels pares. Els pares que ja no hi eren. Hi ajudava molt, de fet. Quina ferida estranya, però. Sovint aquesta llar li despertava un sentiment de culpa. D’alguna manera que no havia explicat mai a ningú, s’avergonyia de viure dignament. No era una mica insultant poder-ho fer avui en dia, en un món que semblava que s’esfondrava? El dret a un habitatge digne. El gran neguit de la població. Mal que bé, sovint aconseguia acomodar-s’hi sense buscar gaires explicacions. També es pot viure només fregant la superfície. I pel que fa als pares, quin altre propòsit podia acomplir amb ella mateixa respecte a aquesta ferida estranya tants anys després sense ells en aquest món? No deixar morir les receptes de la mare va ser, durant un temps, una manera de redimir-se. No hi pensava gaire, en les raons d’haver començat a cuinar com la mare, però quan ho feia, s’adonava de la frontera difusa entre la culpa i l’enyor. Haver perdut anys bons amb els pares li semblava un crim difícil d’acceptar.
A l'altra banda de la por
© Marta Orriols
© Edicions Proa, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
