Si creus que hi soc és el títol de l'antologia de la poeta Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1974). Publicada per Pagès Editors, recull poemes seus del 1989 fins al 2021 que parlen de la magnitud de l'experiència humana (aquí en podeu llegir un). Us n'oferim l'epíleg escrit per Sònia Moll.
De la butxaca a la passera
Si un llibre de poemes sovint tanca una etapa vital i literària de la persona que l’ha escrit, un epíleg tanca una primera etapa de la persona que l’ha llegit. És el moment de deixar-nos sentir l’impacte (intel·lectual, emocional, espiritual) d’unes pàgines que ja mai més llegirem per primera vegada, i d’intentar posar-hi paraules. Encara vindran més etapes, després, que ens faran recórrer camins insospitats de la mà del rastre poètic, dels versos que se’ns aniran apareixent sense avisar, com una flor rara, en les clivelles de la quotidianitat.
Sembla que ha de venir gros, doncs, escriure l’epíleg d’una antologia, que és un viatge per totes les etapes vitals i literàries fins al moment present. I més si és l’antologia d’una poeta que no solament admiro i reconec com a mestra literària, sinó que, sense que ella ho sabés, les seves lletres em van acompanyar episodis de vida quan encara no ens coneixíem. El bloqueig el salven els poemes que ella ha escollit: els que li han saltat, com ens diu al pròleg, pels forats de les butxaques. Se m’afiguren com una passera de pedres que travessen un riu. Cada pedra, un poema, un tast d’un poemari, independents però interrelacionats els uns amb els altres, imprescindible cadascun per permetre’m el pas des de la riba d’uns inicis poètics que desconeixia fins al present encara continu d’aquesta veu poètica admirable, autèntica i insubstituïble. I l’aigua que mulla una pedra és l’aigua que les mulla totes, el contínuum poètic, la respiració del silenci necessari entre llibre i llibre, entre vida i vida de totes les que caben en la que ens veu néixer i morir.
No m’ha estranyat trobar, ja en els poemes dels seus primers llibres, la poètica lliure, aguda i única de la Cèlia. La capacitat de fer poesia d’una vivència quotidiana més aviat grisa (“Un dia al departament d’identificació policíaca”), el diàleg metapoètic i metalingüístic confegit amb elements de l’entorn (la llengua, “una cala petita (...) terrible i temptadorament fotogènica / des del poema”), o la precisa, íntima i plàstica poesia descriptiva del poema Les cases de les llums, que no seria el mateix sense la magnífica coda final: aquest “Quedeu en pau” que dedica a qualsevol de les persones anònimes que habiten les cases on, diu, “mai no viuré ni he viscut”.
La de la Cèlia, des dels inicis i fins al present, és una veu poètica que observa i s’observa a la distància justa en què la subjectivitat s’enlaira fins a convertir-se en universalitat literària. Les escenes de la vida petita esdevenen, amb les seves paraules, immenses i eternes. I us diria que no ens agafa de la mà en el moment del salt; de fet, no ens avisa: dels lladrucs que acompanyen els amants després d’haver-se estimat, ens aboca en el poema següent a un llampec de vertigen arran de l’abisme de la mort, que demana el mateix temps per morir que el que vam tenir per néixer. O dins d’un mateix poema, transforma de cop “l’ombra que ens aplega / camí del parc” en el pes del temps a l’esquena, sempre vigilant (o protegint?) els anys que “ens fan d’escorta, parc amunt”.
També, diríeu en tancar aquest llibre, és una veu poètica que ben aviat es llença de cap en els estanys trencadissos del dol. I en el dol, Déu, i des del dol, jocs de mots per allunyar-lo i apropar-lo al mateix temps. En el seu quart poemari s’obren ja les taques, forats negres que van de les estovalles a l’Univers, al “cos d’un déu / que viu en el replec / d’una altra taca / d’un altre déu / de llet, de fang o de carmí“. Unes taques que retrobarem més endavant, a La gota negra, com els forats per on ens aboquem a la mort que també és l’origen: “I aquella gota de cafè caurà sobre la neu / i un blanc trencat exhumarà els colors / que vestiran el buit d’abans de ser-hi”. Quin traç més viu, més poderós, del més concret i tangible al més desconegut i intocable. És el camí mateix de les formigues del poema de Walt Whitman Cant de mi mateix: “Crec que un bri d’herba no és menys / que el camí que recorren les estrelles”. La taca que deforma les persones que poblen els carrers perquè no, no, no, cap d’elles no és l’estimat absent. Les taques que són els poemes que ara mateix llegim i que ens han dut, gairebé sense que ens n’adonéssim, fins al dins més endins i de tornada enfora, a mirar-nos-les des de dalt, com qui s’aboca a un pou o a un volcà.
I sí, des de les taques de finals dels noranta, la passera poètica ens fa trontollar per les pedres del dubte, de la pèrdua, del buit: el cicle menstrual que torna a fer present el moment mateix de la mort, mentre que, en els dies entre cicles, “l’enyor simula que obeeix les lleis del temps”; la veritat oculta que milers d’esperits —potser els nostres morts?— ens revelen (“que no hi ha porta”) –i aquest contínuum que uneix vida i mort, de què està fet?...–; i la necessitat de mantenir viu el record, que dona a llum un dels versos que haurien de ser estendard de la poesia catalana no solament contemporània, sinó de tots els temps: “Aviciats com els tinc, / qui es desviurà, quan jo no hi sigui, / pels meus morts?”.
Però el dol, en la poètica de la nostra autora, té molts més prismes. És un fer lloc a la mort a dins de la vida perquè no ens acabi ofegant l’existència, perquè no acabem convertint nosaltres l’absència en una altra gran taca, la de l’oblit, per l’esforç d’amagar-la en la llàgrima que s’escapa en el riure col·lectiu, la gota negra que ningú no sabrà mai si és de felicitat o de tristesa. És no deixar de creure mai en el dia que arribarà “la festa de debò”, aquella en què el plor de felicitat no sigui mentida. O el dia en què es reivindicarà el dolor darrere del riure: “Perquè ja, tan aviat, / puc riure / dius que el dol m’és lleuger. / Què en saps tu, de les rialles, / del torrent on s’originen, / de l’embat que les empeny als llavis, / de com es fan amigues del dolor / perquè el dolor no rigui l’últim”. És asseure’s “a la taula del mig”, des d’on es veu tot, i convidar “déus i amants” a casa, una casa on, “de tots els que ens hi estem, alguns som vius, d’altres no”. Convertir-se en el gos que alerta Déu quan és a punt de caure, el gos que duu la cadena feta de baules que “entrelliguen els éssers”. És posar nom a déu per donar-li existència i més endavant, donar-se existència a una mateixa a partir d’aquesta mateixa mena de fe: “Si crec que hi soc, m’hi trobaré, / abans que els lladres ensopeguin amb la meva absència”. És prometre a la mare absent “de seguida estaré habitable per a tu” tot i que abans calgui fer reparacions en aquesta casa que és ella mateixa i en la qual el plor, l’angoixa i la fatiga han fet estralls. És també, al fons de tot i sobretot, una celebració de l’existència de la persona absent i un homenatge i un reconeixement al vincle, a la intersecció en la qual s’han trobat en aquest món terrenal dues ànimes que ja es coneixien de segles enllà.
És per això que la poètica del dol que hem viscut en aquestes pàgines i que viureu si llegiu tota l’obra de la Cèlia és una poètica de l’amor, que parteix d’aquesta mirada des del centre de l’estança per no perdre’s cap detall del que la vida dels altres, els que ja no hi són però també els que encara hi són, han deixat en la seva. És l’amor que els troba en els doblecs triangulars de les pàgines d’un llibre (i descobreix, potser, que nosaltres també hauríem marcat les mateixes pàgines), l’amor que no pot donar l’esquena al dolor mentre salta de pedra en pedra per creuar el riu, perquè té instal·lada una alarma que pot sonar en qualsevol moment: “el dolor és com un nen / quan ja fa estona que no se’l sent; / Quina una en deu estar fent? (...) Demà, m’ho veig a venir, / em trobaré la casa enaiguada d’enyor”. És un amor-dolor que troba en la paraula l’alegria de reconèixer-hi la vivència, la certesa que sí, que es pot ser una mica més feliç que abans un cop has trobat el mot que et diu.
Acabada l’antologia i desplegat gairebé del tot l’epíleg, intueixo els camins que transitaré a partir d’ara, transformada per tants versos que ja no deixaran d’acompanyar-me. La poesia de la Cèlia, que insisteixo a definir com a lliure, és també desvetlladora i desveladora: desvetlladora, perquè ens desvetlla, ens desperta de l’estat letàrgic de no voler endinsar-nos gaire en tot allò de la vida que ens ve gran (la mort, l’angoixa, l’absència, l’oblit, la ràbia…); i desveladora, perquè aparta el vel que no ens permetia veure l’amor, la mort, el desig, el dol i l’absència des d’altres llocs, des d’altres miradors. Cadascun dels poemes d’aquesta antologia formen un ventall de prismes diferents que ens il·luminen, en el sentit epifànic del terme, perquè ens revelen aspectes de l’experiència humana als quals no havíem pogut accedir abans.
Si heu arribat fins aquí, sabreu que aquests mots de cloenda ja van néixer insuficients i incapaços d’abastar la vivència poètica. Perquè res no pot revelar el misteri que viu dins del poema si no és un altre poema. Així ens ho diu la poeta mateixa, i ho rebla afegint: seria “com delatar un amic / i suïcidarse”. Seguiu, doncs, la passera de versos que obre el camí cap a l’altra banda, i deixeu que la vida i el silenci us mulli els peus mentre la paraula, gairebé sense que us n’adoneu, us salva.
Si creus que hi soc
© dels textos i del pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich, 2024
© de les il·lustracions: Joan Raven, 2024
© de l’epíleg: Sònia Moll Gamboa, 2024
© de la fotografia de la coberta: Florenci Salesas Pla, 2024
© d’aquesta edició: Pagès Editors, S L, 2024
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
