Deu dies amb la senyora Dalloway

La Raquel podria inventar-se una vida cada dia

Deu dies amb la senyora Dalloway (Edicions 62), la nova novel·la de Sandra Freijomil, ens explica la història de la Raquel, una dona de quaranta-nou anys que té un matrimoni estable i un fill adolescent. Treballa en una agència de publicitat, una feina creativa que fa temps que no la satisfà. Quan descobreix que el seu marit manté una vida paral·lela, té un daltabaix sentimental. Per sobreposar-se, viatja sola fins a Anglaterra. Mentre intenta decidir què ha de fer amb la seva vida segueix el rastre de l’escriptora Virginia Woolf per la campanya anglesa. I en aquest viatge coneix la Lea, una noia jove que viu com una nòmada i que li mostra que es pot viure d’una altra manera.

Sandra Freijomil ens explica com la va crear: "Primer va ser el tema, reflexionar sobre les vides no viscudes, les que ja no viurem mai i les que encara som a temps de tastar. D'aquí va néixer la Raquel. Aleshores, immersa com estava en la lectura de Virginia Woolf, vaig viatjar a Sussex, Anglaterra. Vaig descobrir Monk's House, la casa on els Woolf passaven llargues temporades, i Charleston Farmhouse, la preciosa granja de Vanessa Bell, germana de Virginia, i Duncan Grant. Em van enamorar totes dues cases, l'espai, l'entorn, la sensació de transportar-me a l'època victoriana. En tornar, sabia que la Raquel, la meva protagonista, també hi havia d'anar. D'aquí va néixer Deu dies amb la senyora Dalloway, d'un neguit i d'una fascinació." Us n'oferim un tast:

Deu dies amb la senyora Dalloway

La Daisy assenteix per cortesia i fa cara de no entendre un borrall de què diu la dona a qui han convidat al taxi, com tampoc no comprèn la Lili. Somriu, beu, suca una darrera patata a la maionesa i al quètxup i dona una ullada al John, que endrapa impertorbable. La Raquel s’atura i fa una bona glopada de cervesa. Com ha estat capaç de mentir tant?, es pregunta. Li ha sortit així, una tirallonga de mentides que tan bon punt verbalitza li semblen ben certes. Se les creu. I el pitjor del cas és que mentir li agrada, li està agradant força.

—Quan siguis vella com jo potser voldràs companyia?

La Raquel actriu pensa, algú com el John? Un espantall que vagi darrere meu com un gos sense qüestionar-se res?

—Ho dubto. I si la vull ja la buscaré.

—Els vells no podem anar a tot arreu, o no sempre que volem. Passem moltes hores a casa. El John llegeix molt i mirem pel·lícules a les tardes. Els divendres mengem gelat de vainilla amb xocolata desfeta per berenar.

—Tot són vides —fa la Raquel taxativa, mentre els imagina en una casa fosca, de fusta i moqueta verda, el John llegint el diari, la Daisy xerrotejant tota sola a la cuina, sense obtenir cap mena de resposta. Assaborir tots dos una copa de gelat en silenci, només per saber que si en qualsevol moment un dels dos cau rodó, l’altre hi serà per recollir-lo. O per telefonar a una ambulància. Això és tot, constata la Raquel, però ho calla.

—La Lili pensa com tu i quan l’hi retrec, em diu que amb ella no hi comptem, que anem errats si pensem que la vam tenir per fer-nos de mainadera. El John i jo tenim cura l’un de l’altre.

—Jo em cuido sola.

—Sou valentes.

Raquel, mentidera, que no ets capaç de telefonar al lampista o el fuster quan s’ha d’arreglar alguna cosa de casa. Que ho consensues tot amb l’Àlex, perquè sense el seu assentiment et sembla que no en sabràs prou o que no faràs ben fet. Què fas tota sola que no sigui banal i funcional? Ai, Raquel.

—Jo no soc valenta.

—Sí que ho sou, sí, i feu les coses millor que nosaltres. I si us equivoqueu, almenys teniu l’opció de recular. La Lili ha canviat quatre vegades de feina i cinc de parella, que li coneguem, almenys. Sou allò... com en diuen? Dones poderases, dones... com era, John, allò que diu la Lili sovint?

—Empoderades —fa la Raquel mentre busca el seu poder amagat en alguna butxaca de la jaqueta.

La Raquel podria inventar-se una vida cada dia. Asseure’s en un pub, encetar una conversa amb qualsevol desconegut, escoltar i esperar que li facin preguntes. Aleshores, segons l’humor, mentir. Descaradament. No tinc fills. Tinc sis fills. Estic embarassada, aquells embarassos menopàusics, sí. Escric. Canto. Soc actriu de cinema. No treballo. Soc una dona malalta. Visc sola. M’estic amb els pares vells i dependents. Convisc amb dos homes en una relació poliamorosa. Fujo. Soc una assassina en sèrie perseguida per la policia. Soc una mestressa de casa avorrida que va calar foc a la cuina. Soc una executiva que viatja per feina, de congrés en congrés. Soc una dona en ple procés de divorci. Soc una caçafortunes. Soc una mentidera. Inventar totes les vides que ja no viurà.