Donetes

Louisa May Alcott va néixer el 29 de novembre del 1832 a Germantown (Filadèlfia) i va morir el 6 de març del 1888 a Boston. Es va emmirallar en l'experiència de la seva família per escriure Donetes, una novel·la que es convertiria en tot un clàssic. Revivim el món de les quatre germanes March endinsant-nos en l'adaptació, escrita per Àngel Burgas i il·lustrada per Ignasi Blanch, de Donetes (Lumen). Aquest llibre està descatalogat, és per això que ens fa molta il·lusió poder-li donar una vida nova. 

El matí de Nadal, amb la taula parada per a un esmorzar suculent, les quatre germanes March, la Meg, la Jo, la Beth i l’Amy, es delien per obsequiar la mare amb els regals.
 
–La mare ha anat a visitar la vídua Hummel i els seus fills –va explicar la cuinera–, que malviuen en una habitació sense llar de foc ni res...
 
–Potser no calia gastar els diners en regals... –va suggerir la Meg.
 
–Per Cristòfol Colom! Si només és un dòlar! –va protestar la Jo abans que entrés la mare.
 
–Bon Nadal filles meves!
 
–La senyora March va lloar els regals i les va correspondre amb un altre de ben especial.
 
–Carta del pare! –exclamaren totes.
 
–Les encoratjadores paraules del pare, que era al front de guerra, convenceren les noies de portar l’esmorzar a cala vídua perquè el devoressin els seus fills.
 

La Jo s’avorria com una ostra fent companyia a la tia March, una dona seca i malhumorada, però carregada de calés. El que li agradava a la Jo era escriure històries i escenificar-les davant de les amigues. La funció de les germanes per Nadal es va veure recompensada amb un pastís deliciós.
 
–L’ha dut el nostre veí, el senyor Laurence. El seu nét, en Laurie, és un admirador vostre que veu les funcions des de la finestra.
 
El dia de cap d’any, al ball de la senyora Gardiner, la Meg i la Jo van conèixer el jove Laurie.
 
–Sóc orfe. Visc amb l’avi, i rebo classes d’un tutor particular. Que vol ballar, senyoreta Josephine?
 
–És que no puc... Em vaig cremar la part de darrere del vestit i porto un pedaç al cul que fa molt lleig...
 
–No es preocupi. Ballarem al rebedor, sense que ningú ens vegi!
 

La Beth tenia poca salut, i no anava a escola com l’Amy, ni entretenia la tia March com la Jo, ni donava classes particulars com la Meg. La Beth s’encarregava de les feines de la casa i tenia cura dels animals i del jardí.
 
–Ets tu l’enamorada de la música? –li va demanar el senyor Laurence el dia que les germanes anaren a donar-li les gràcies pel pastís– Aquest piano de cua es mor de fàstic! Què et semblaria venir a tocar-lo?
 
El vell Laurence, des del seu despatx, espiava la Beth quan entrava a casa i tocava el piano. Li recordava la seva filla. La noieta, com a agraïment, li va teixir uns peücs. Ell la va correspondre amb un regal magnífic: un piano vertical que aparegué, per sorpresa, al menjador de casa les March.
 

La intrèpida Jo es passava hores i hores escrivint històries a les golfes de casa, on no la molestava ningú i s’evadia de la realitat. A l’Amy, en canvi, li interessava molt la «vida real» i somniava que tenia diners i pertanyia a la classe social de les seves companyes d’escola. A la Meg, més gran i més responsable, això no la preocupava, tot i que sovint sentia comentaris poc afortunats quan la convidaven a casa de la seva amiga Annie Moffat, on tenien molt en compte les aparences. La mare li deia que la felicitat no la feien els diners, sinó l’estima dels altres. En una sortida de joves, va conèixer el tutor d’en Laurie, el senyor Brooke.
 
–Em sembla que l’has deixat bocabadat, Meg! –la va advertir en Laurie.
 

Un matí va arribar un telegrama. «Senyora March, el seu marit està greument ferit. Vingui de seguida».
 
–Laurie –va demanar la dona al jove veí–, passa per casa de la tia March. Digues-li que necessito diners.
 
El senyor Laurence va arribar acompanyat del tutor del seu nét.
 
–En Brooke l’acompanyarà a Washington. Ha de fer uns encàrrecs per a mi i aprofitarà el viatge.
 
–Li agraeixo molt el que farà per la meva mare, senyor Brooke –es va acomiadar la Meg.
 
La Jo va arribar amb un feix de bitllets de dòlar.
 
–És pel viatge, mare. M’he venut la trena! –va anunciar tot traient-se el barret i mostrant el nou tall de cabells.
 
–Per Cristòfol Colom! –va exclamar en Laurie en veure-la.
 
–Filles meves: ara toca ser fortes i estar més unides que mai. Que Déu ens beneeixi, a mi i a les meves donetes!
 

Els primers dies sense la mare van ser durs per a les germanes March. S’inicià un intercanvi de cartes emotives, i així van saber de l’evolució del pare. El fill de la família Hummel va morir d’escarlatina als braços de la Beth, i ella es va contagiar. Per evitar que a l’Amy li passés el mateix, la van obligar a anar a viure a casa de la tia March.
 
–Com podré suportar la tia a totes hores?
 
La Beth empitjorà, i la Jo i la Meg es van convertir en dues abnegades infermeres.
 
–Ahir vaig enviar un telegrama a la vostra mare –va anunciar en Laurie–. És millor que torni, no us sembla?
 
Aquell vespre, van pensar que la Beth es moria.
 
–Adéu, germaneta. No sé què farem sense tu...
 
Però de matinada, la careta de la malalta es va tenyir de color, igual que ho feia el paisatge. Endormiscades, la Meg i la Jo van escoltar els crits d’en Laurie.
 
–Ja ha arribat! Ja és aquí!

Un raig de bonança va inundar la casa dels March. La Beth es refeia de mica en mica, i la mare tornava a ser allà per compartir la joia. Problemes «sentimentals» afectaven el cor de la Jo: li dolia comprovar com la Meg s’enamorava d’en Brooke i temia que allò desfés el nus que unia la família. El trapella d’en Laurie va escriure una carta d’amor a la Meg com si fos en Brooke.
 
–I la molt bleda s’ho ha cregut i ha respost! Per Cristòfol Colom! –s’esverava la Jo.
 
El jove Laurie va haver de demanar perdó a la família March, i especialment a la Meg.
 
Però eren temps d’alegries. S’acostava Nadal. La Beth ja s’aixecava del llit i podia seure a prop de la finestra. I quin fou el millor regal de Nadal?
 
–Pare! –van exclamar les quatres germanes alhora en veure entrar el senyor March, ja recuperat, al menjador guarnit de casa.
 

En Brooke havia tingut cura del senyor March a l’hospital de Washington i l’havia portat a casa. Un cop celebrat el retrobament familiar, en Brooke ja va ser en John, i es va atrevir a declarar el seu amor a la Meg.
 
–No consentiré que us prometeu –la va advertir la tia March en una visita a la família–. I si insisteixes en veure aquest infeliç sense ofici ni benefici, estimada Meg, no veuràs ni un dòlar de la meva herència!
 
Tot eren problemes. En John era gran i ella era massa jove; en John no tenia diners ni una feina digna... Però la Meg estava perdudament enamorada. Fins i tot la Jo va acceptar que les coses van com van, i que és llei de vida fer-se gran i obrir el cor a altres persones.
 
–Però jo no em casaré mai! D’això en podeu estar segurs!

Tres anys després, la Meg i en John es van casar. La Jo ja no visitava la tia March: la vella dama s’havia enc ès de fúria amb el casament de la jove March. Després d’una discussió sobre el matrimoni, la Meg havia decidit quedar-se a casa amb el seu marit.
 
La Jo i l’Amy s’havien convertit en dues donetes completament diferents. El que la Jo tenia d’esbojarrada i impulsiva, l’Amy ho tenia de formal i previsora. La mare els va anunciar que la tia Carrol viatjava a Europa i volia...

–Que jo l’acompanyi! És el somni de la meva vida! –es va entusiasmar la Jo.
 
–No. Que l’acompanyi l’Amy.
 
La petita dels March va salpar rumb a Europa i la decebuda Jo es va haver de conformar tot llegint les cartes de l’Amy des de Londres, des de París i des de Suïssa.
 

La Jo va pensar que calia un canvi a la seva vida, i va anar a treballar d’institutriu a Nova York.
 
Diari de la Jo
 
«Estimades mare i Beth: Nova York és fascinant! A casa dels Kirke m’han acollit molt bé i m’ho passo pipa educant les dues nenes malcriades! A la casa hi viuen més hostes i n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. Es tracta d’un alemany, el professor Bhaer, de Berlín, que dóna classes particulars. És un home savi i carregat de paciència. I és tan despistat! Ahir va aparèixer amb un barret de paper al cap.
 
–Per què em mira així, senyoreta March? Què li fa gràcia?
 
–No s’ha adonat que du un paper al cap, professor?
 
L’home es va avergonyir. Se l’havia posat per acontentar els seus alumnes més petits i s’havia oblidat de treure-se’l!»
 

El mes de juny següent, la Jo va tornar a casa. Li va doldre deixar la família Kirke, i especialment separar-se del seu nou amic, el senyor Bhaer. En Laurie s’havia graduat a la universitat, i el seu avi li proposava fer un viatge per Europa abans d’encarar el seu futur.
 
–Em fa il·lusió, Jo, és clar. Però encara me’n faria més marxar junts tu i jo, com a parella.
 
Ella se l’estimava com a amic, o com a germà. En Laurie va insistir, sense èxit. Aquells dies confosos, la Jo va portar la malaltissa Beth a passar uns dies a la platja.
 
–La meva vida s’acaba. Mai no podré ser feliç com vosaltres...
 
De tornada a casa, la Beth s’anà apagant com una flor marcida, envoltada de les coses i les persones que més estimava, i va deixar de respirar agafada de les mans dels seus pares.
 
–Bon viatge, reina meva –es va acomiadar la Jo.

L’Amy va rebre a Suïssa la carta de la família on se li comunicava la mort de la Beth. No l’havien advertit abans, perquè no volien que tornés precipitadament quan jo no hi havia res a fer. En Laurie, que era a Alemanya i havia rebut també la notícia, va anar corrent i de pressa a trobar-se amb ella.
 
–Oh, Laurie! Que bé que hagis vingut! Tenia tantes ganes de parlar de la Beth amb algú de la família!
 
Foren dies plens de llàgrimes, però també d’un apropament tendre entre els dos joves. Una tarda, dins d’un bot en un llac a prop de Lausana, l’Amy li va proposar remar junts una estona.
 
–Què et semblaria remar sempre junts a partir d’aquest moment? –se li va declarar el noi.
 

–Jo, per què no tornes a escriure? –li va proposar la Meg, feliç mare de dos nens. La idea va ser acceptada i una de les revistes més importants del país li va publicar els seus relats.
 
El dia que l’Amy i en Laurie van tornar a casa, i mentre rebien les abraçades i felicitacions de tothom, algú va picar a la porta i la Jo anà a obrir. Es va quedar glaçada, com si hagués vist un fantasma.
 
–Senyor Baher! Per Cristòf... Què hi fa aquí? Passi, Fritz. Vull que conegui la meva família!
 
Pocs dies després, passejant sota un paraigües, la Jo es va posar a plorar.
 
–Ploro perquè se’n va, Fritz. Perquè sé que l’enyoraré.
 
–La veritat és que he vingut per dir-li que l’estimo, Jo, i per preguntar-li si m’esperarà.
 
–I tant que ho faré, professor!
 

Encara avui, si aneu a la població de Concord, a l’estat de Massachussets als Estats Units, podeu visitar «Orchard House». És a la Lexington Road 399. En aquesta casa hi va viure Louisa May Alcott (1832-1888) amb la seva família. Allí l’autora va escriure Little Women (Donetes) l’any 1868. La realitat i la ficció es barregen, com sol passar en la literatura. La Louisa tenia tres germanes, i la relació entre elles, i amb la família, i amb els veïns, la va convertir en una novel·la sobre la qual se n’han fet moltes adaptacions cinematogràfiques. La Louisa, de ben joveneta i educada pel seu pare més que per l’escola, escrivia històries que publicava primer als diaris (Athlantic Monthly) i després en forma de llibre sota el pseudònim de AM Barnard (A long fatal love chase, entre altres). La difícil situació econòmica la va obligar a treballar com a auxiliar domèstica, professora i infermera. Dona lliberal, va apostar pel feminisme (lluità per aconseguir que les dones podessin votar a les eleccions) i es declarava abolicionista (contra la llei de l’esclavisme). A la seva novel·la Little Women, ella és el personatge de Jo, Josephine March, la segona de les quatre filles de la família March, una noia valenta, espontània, progressista, una mica masculina i que també escrivia. Alcott va publicar moltes altres novel·les seguint la trama de Donetes, com ara Little men (1871), Aunt Jo’s Scrap Bag (1871-1879) o Jo’s Boys (1886).
 

Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.