Redacció
La vetllada nadalenca a casa de les senyoretes Morkan és l'esdeveniment anual per excel·lència. La llar s'omple de riures, música i ball per al gaudi de convidats i amfitriones. Però també del sord silenci dels que ja no hi són. La memòria dels que se n'han anat portarà els personatges d'aquesta història a recórrer camins que s'havien oblidat. Al conte nadalenc Els morts, traduït per Xavier Pàmies i publicat per Univers amb il·lustracions de Sandra Rilova, James Joyce (Dublín, 1882 - Zuric, 1941) va anticipar les tècniques renovadores que faria servir a Retrat de l'artista adolescent i a Ulisses. Us n'oferim l'inici.
La Lily, la filla del porter, anava literalment com una llançadora. Quan tot just havia anat a acompanyar un senyor al petit rebost de darrere de l’oficina de la planta baixa per ajudar-lo a treure’s l’abric, la campaneta esquerdada de la porta de l’entrada tornava a sonar i havia d’afanyar-se a travessar el rebedor auster per fer passar un altre convidat. Per sort per a ella, no havia d’estar també per les senyores. La senyoreta Kate i la senyoreta Julia ho havien tingut en consideració, i havien transformat el bany de dalt en un tocador de senyores. La senyoreta Kate i la senyoreta Julia hi eren, explicant-se xafarderies, rient i anant d’aquí cap allà, seguint-se l’una a l’altra fins al replà de dalt de l’escala, abocant-se a la barana i demanant a la Lily en veu alta qui havia arribat.
El ball anual de les senyoretes Morkan sempre era tot un esdeveniment. Hi acudien totes les seves coneixences: parents, antigues amistats de la família, membres del cor de la Julia, qualsevol alumna de la Kate que tingués prou edat per venir, i fins i tot algunes de les alumnes de la Mary Jane. No havia defraudat mai les expectatives. Feia anys que se celebrava amb tota la pompa, d’ençà que la gent en tenia record; d’ençà que la Kate i la Julia, després de la mort d’en Pat, el seu germà, havien deixat la casa d’Stoney Batter i havien acollit la Mary Jane, l’única neboda que tenien, a la casa fosca i lúgubre d’Usher Island, on havien llogat la part de dalt al senyor Fulham, el tractant de gra de la planta baixa. D’això feia trenta anys ben bé. La Mary Jane, que en aquella època era una nena que anava de curt, era ara el puntal de la casa, perquè era l’organista de Haddington Road. Havia estudiat al conservatori, i cada any oferia un concert de les seves alumnes a la sala de dalt de les Antient Concert Rooms. Moltes de les alumnes que tenia eren de famílies de classe alta que residien vora la línia fèrria que anava de Kingstown a Dalkey. Les seves ties, tot i ser ja grans, tampoc paraven. La Julia era bastant apagada, però seguia sent primera soprano de l’església de la Immaculada Concepció, i la Kate, massa delicada per voltar gaire, donava classes de música per a principiants amb el vell piano de taula a la sala de darrere. La Lily, la filla del porter, els feia de minyona. Feien una vida modesta, però donaven importància a menjar bé, del bo i millor de tot: filet de vedella, te de tres xílings i les millors cerveses negres d’ampolla. Com que la Lily no solia equivocar-se mai en els encàrrecs, estava ben avinguda amb totes tres mestresses. Eren tiquis-miquis, res més. L’única cosa que no toleraven era que se les contestés.
Aquella nit, naturalment, tenien motiu per ser tiquis-miquis. D’altra banda, eren les deu tocades i encara no hi havia notícies d’en Gabriel i la seva dona. I a sobre les angoixava molt que en Freddy Malins pogués arribar borratxo. No volien per res del món que cap de les alumnes de la Mary Jane el pogués veure sota els efectes de l’alcohol; i, quan hi estava, a vegades costava molt tenir-lo a ratlla. En Freddy Malins sempre arribava tard, però no sabien imaginar-se què devia haver retingut en Gabriel; i per això era que a cada moment anaven fins a la barana a demanar a la Lily si en Gabriel o en Freddy havien arribat.
–Bona nit, senyor Conroy! –va dir la Lily a en Gabriel en el moment d’obrir-li la porta–. La senyoreta Kate i la senyoreta Julia ja es pensaven que no vindrien. Bona nit, senyora Conroy.
–M’ho crec perfectament –va dir en Gabriel–; però no han tingut en compte que la meva dona triga tres hores llargues a arreglar-se.
Va quedar-se un moment sobre l’estora per fer-se saltar la neu de les sabates de pluja mentre la Lily acompanyava la seva dona fins al peu de l’escala, on va dir alt:
–Senyoreta Kate, hi ha la senyora Conroy.
La Kate i la Julia van baixar l’escala a l’acte amb pas vaciŀlant. Totes dues van fer un petó a la dona d’en Gabriel, li van dir que segur que estava morta de fred, i li van demanar si havia arribat amb en Gabriel.
–Soc aquí, tia Kate, puntual com un clau! Aneu pujant. Ara vinc –va dir en Gabriel amb veu forta des de la penombra.
Va continuar picant de peus amb energia mentre totes tres dones pujaven al pis de dalt, rient, cap al tocador de senyores. Un polsim de neu li cobria les espatlles de l’abric com si fos una capa, i la part anterior de les sabates de pluja com si fos una puntera; i, mentre s’anava descordant els botons de l’abric, que feien cruixir la roba enrigidida per la neu quan passaven pel trau, dels plecs de dintre en sortia un aire fred i balsàmic.
–Torna a nevar, senyor Conroy? –li va demanar la Lily.
L’havia guiat cap al rebost per ajudar-lo a treure’s l’abric. En Gabriel va somriure de sentir-li dir el cognom amb tres síŀlabes i se la va quedar mirant. Era una noia prima, joveneta, de pell blanca i cabells de color de palla. La claror del llum de gas del rebost la feia semblar més blanca encara. En Gabriel la coneixia de petita, quan seia a l’esglaó de baix de l’escala agombolant una nina de drap.
–Sí, Lily –li va respondre–; i em sembla que en tenim per tota la nit.
Primera edició: novembre del 2022
Títol original: The Dead
© 2022, Xavier Pàmies, per la traducció
© 2022, Univers, per aquesta edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
