“I és que de fet mai no he estat marica, perquè per ser marica cal creure que només hi ha dos gèneres i que a tu et va el teu mateix gènere, però jo ja he deixat d’explicar-me aquesta història per no dormir que diu que només hi ha dos gèneres, dos rèmores immutables, dos pols oposats que no es poden barrejar. Feu sense mi, ferrerons de l’statu quo!”, ho diu Kim de l'Horizon a llibre de sang. Traduït per Joan Ferrarons i publicat per Club Editor, la veu que travessa aquest llibre és una força entregada incondicionalment a l’exploració. A l’exploració, en primer lloc, del naufragi col·lectiu als “oceans de microplàstics i microagressions”, però sobretot a l’exploració d’una vida i d’un cos, els propis, agafats en tota la seva latitud: des dels arbres que poblaven el jardí de la infància fins als éssers que els omplen al ple de la joventut. Us n'oferim el pròleg, en què s'adreça a la seva àvia.
Cada vegada que ens pensem que produïm records, en realitat ens trobem davant de formes de l’esdevenir.
GILLES DELEUZE & FÉLIX GUATTARI
We’re all born naked and the rest is drag.
RUPAUL
I am rooted, but I flow.
VIRGINIA WOOLF
this is not about my appearance,
this is about my confidence.
you cannot bear to see it:
how I have made home here in your shame.
ALOK VAID-MENON
Per exemple, mai no t’“ho” he dit oficialment. Simplement, un dia que havíem quedat per fer un cafè, em vaig presentar amb la cara maquillada i una capsa de Lindt & Sprüngli (la mitjana, no la petita que et solia dur), o més endavant, en un sopar de Nadal, duent una faldilla. Sabia, o suposava, que la mare t’ho havia dit, “això”. T’“ho” havia hagut de dir ella perquè jo no podia. Era una d’aquelles coses que no es podien dir. Jo “ho” havia dit al pare, el pare “ho” havia dit a la mare i la mare t’“ho” devia haver dit a tu.
Altres coses de què no hem parlat mai: l’enveja enorme que la mare té al dors de la mà esquerra; la pesantor que el pare arrossegava a casa quan tornava de la feina, que arrossegava a casa com un cérvol immens, xop, mort, en descomposició; la manera sorollosa que tens de mastegar el menjar, el teu racisme, la teva tristor quan es va morir l’avi, el teu mal gust pels regals; l’amant de la mare quan jo tenia uns set anys, l’arracada platejada que aquella dona li va regalar a tall de comiat i que li penjava de la polpa de l’orella com una llàgrima llarga que gairebé li arribava a l’ansa del coll, quan encara se la posava per provocar el pare; les hores incomptables que, quan sentia que ningú no em veia, em vaig passar fent lliscar l’arracada d’una mà a l’altra, aguantant-la al sol perquè llancés esclats de llum a les parets, les ganes infinites de posar-me aquella arracada, la imperiosa veu interior que m’ho prohibia, el desig infinit de tenir un cos, el desfici de la mare de veure món. No hem parlat mai de política ni de literatura ni de la societat de classes ni de Foucault ni del fet que la mare va abandonar la idea de fer la selectivitat per a adults quan jo vaig néixer. No hem parlat mai de la barba que et va sortir quan estaves embarassada de la mare, que se’n diu “hirsutisme”; no hem parlat mai de com t’ho feies, si t’afaitaves, et depilaves amb cera o t’arrencaves aquells pèls foscos amb les pinces, si prenies antiandrògens per contrarestar la testosterona que el teu cos “produïa en excés”; i no hem parlat mai de com et miraven, de la vergonya que devies passar; tampoc no hem parlat mai de la vergonya, ni de la mort, ni de la teva mort, ni de la teva desmemòria creixent; hem parlat sovint dels àlbums familiars i de cadascuna de les fotos que hi ha, però no hem parlat mai de la fila tan ridícula que fa l’avi en aquelles fotos de l’associació d’estudiants, de com s’eixancarren i inflen el pit, somrient a la càmera; no hem parlat mai de la nena que fins a una certa edat recorre els àlbums com un fantasma, sovint donant-te la mà a tu, sovint donant-la a algun dels teus cinc germans; no, no hem parlat mai de què se’n va fer, d’aquella germana petita que es deia Irma. No hem parlat mai de si a les altres famílies també els costa tant fer veure que són com les altres famílies; no hem parlat mai de la normalitat ni de l’heteronormativitat ni del fet de ser queer; no hem parlat mai de les classes socials, del “tercer món” ni de les xarxes secretes que formen els bolets, que són molt més grans i fines del que ens imaginem; no hem parlat mai de tots els camins que aquest món depara, que ens depara per desviar-nos de nosaltres mateixes, camins tortuosos, camins a l’ombra dels grans pollancres, camins deserts i infinits que donen voltes a aquest món com els fils d’un cabdell, però sí que hem parlat dels camins que tots junts es diuen “camí de Sant Jaume”.
Fa unes setmanes, mentre sèiem al sofà, em vas ensenyar un dels àlbums de fotos. Em vaig obligar a fingir el mateix interès que havia mostrat les deu altres vegades que m’havies ensenyat les mateixes fotos fent els mateixos comentaris. Ens vam mirar una foto de ta mare on surt embarassada de tu, una foto que les primeres vegades m’havia sorprès perquè s’hi veu una dona despullada, tot i ser de l’any 1935 i formar part d’un àlbum d’una família petitburgesa. De cop la teva verborrea es va interrompre, em vas mirar i em vas preguntar: “¿Per què no vens mai?”
Soc a Zuric, davant del meu escriptori, tinc vint-i-sis anys, de mica en mica es va fent fosc, és un d’aquells vespres que encara són d’hivern però que ja es flaira un xic la primavera, aquella olor vellutada, de viburns de Bodnant, amb aquelles flors dolçasses i rosa claret, l’olor de la gent que torna a fer fúting i passa suada per uns carrers massa nets. Jo no en faig, de fúting. M’estic aquí, mossegant-me les ungles, tot i que m’hi poso un esmalt amargant; me les mossego fins a la vora blanca i més enllà, empenyo la vora blanca cada cop més enrere. Fa mig any vaig acceptar aquesta feina superavorrida a l’Arxiu Estatal, em passo tot el sant dia entre les lleixes de l’arxiu, un munt de pisos sota terra, catalogant expedients mèdics de pacients que es van morir fa molt de temps, sense parlar amb ningú, però estic contenti, soc invisible, em deixo créixer els cabells, me’n torno a casa i m’assec a l’escriptori, des d’on puc veure el faig del jardí de les veïnes, des d’on em venen els records del faig de sang, el nostre faig de sang, aquell faig gros de fulles vermelles al bell mig del nostre pati. Estic escrivint. Quan la Dina i en Mo m’escriuen, des d’alguna banda: “¿Vens a prendre algo?”, no els contesto. Intento escriure i, quan no puc escriure, quan m’enfonso en les maresmes del passat, em depilo, em dutxo, agafo la bici i vaig als afores de la ciutat —a les faldilles de fora, que en diuen en anglès—, recorro les benzineres i els camps de futbol, patrullo pels gimnasos, el Grindr és la torxa que em guia a través de la nit suburbana, em mostra el camí que em durà als homes que busco, que em calen, que deixo que em facin servir, que deixo que m’arremanguin la faldilla darrere el cobert de les bicis i em penetrin amb moviments ràpids i insensibles, no me’n falten pas, de sentiments, no me’n calen més, el que em cal és que m’empotrin per darrere. M’agermano amb la reixa rovellada d’un gim dels afores, m’hi arrapo, després m’agermano amb la barana de l’escala deserta que duu a la graderia i, last but not least, enganxo la galta a la porta que dona a la zona de descans de Securitas fins que els sentiments se’m tornen a clavar a la carn, llavors me’n torno a casa, amb lefa d’home desconegut dins meu, amb la seva olor enganxada a mi, duent a dins un escalf que omple la meva buidor durant tot el camí de tornada. Un cop a casa vaig al vàter, em torno a depilar (aixelles, cames, entrecuix), m’aterreix la possibilitat de despertar-me de nit i fer olor d’una altra persona, torno a anar al vàter per expulsar la resta de lefa, em dutxo, em passo l’esponja exfoliant i em poso crema. Tinc la pell encetada de tant depilar-me. Llavors torno a l’escriptori, des d’on puc veure el faig, i tot just ara m’adono que m’he passat tota l’estona escrivint-te. I quan no escric llegeixo, o em plantejo la possibilitat d’entregar el meu cos al camí de Sant Jaume, em plantejo la possibilitat de caminar fins que ja no pensi en res més o fins que arribi a Santiago de Compostel·la o al mar, i em plantejo la possibilitat de no fer res de tot això.
No hem parlat mai d’aquella tarda que no vas ser capaç de trobar el camí cap a casa i la mare va rebre una trucada de la policia. No hem parlat mai de ficar-te en una residència i, quan el mes passat vas tenir una crisi i et vas despertar al centre de rehabilitació i vas preguntar on havia anat a parar el balcó amb vistes sobre Berna, la mare va dir: “Però si el van treure, que ja no era segur.” I tu vas dir: “Ai sí, és veritat”, i et vas riure de tu mateixa una mica massa fort i et vas posar a parlar dels geranis del balcó. Jo em vaig enrabiar amb la mare, perquè no va tenir la valentia de dir-te la veritat, primer em vaig enfadar i després em va commoure més del que hauria volgut la seva preocupació sobtada per tu. De cop ella és la caring daughter, però jo no, vaig pensar, de mi no en faràs pas una caring daughter, marona, i li vaig dir adeu amb més fredor que mai. No parlem de l’elevada probabilitat que al llarg dels propers sis mesos facis una altra crisi (“farà una crisi”, diuen les metgesses, com si fos una acció conscient), i tampoc no parlem de l’elevada probabilitat que aquesta propera crisi liquidi la memòria que encara et queda.
Ara és de nit i m’imagino que també t’estàs a la finestra de la teva habitació del centre, mirant la nit de cara. Noto com vas desapareixent de mica en mica. Estimada àvia, m’agradaria continuar-te escrivint abans no desapareguis del tot del teu cos o deixis de tenir accés als teus records.
M’agradaria ser capaç de dir-te que et tinc por, que vaig ser jo, per exemple, que vaig trencar el pot de melmelada de gerds que acabaves de fer i que tu et vas pensar que havia trencat la mare, i que llavors la mare em va defensar, en va assumir la culpa i tu li vas dir el nom del porc. Encara avui em fa tenir mala consciència davant de vosaltres dues. M’agradaria saber què se’n va fer de l’Irma, la meva tia àvia, què se’n va fer de la nena que travessa l’àlbum familiar donant-te la mà fins que desapareix de cop. M’agradaria entendre com era ser tu: una dona normal i corrent de classe mitjana-baixa de la Suïssa del segle XX. M’agradaria entendre per què pràcticament no tinc records de la meva infància i per què els pocs que tinc són de tu. M’agradaria trobar una llengua en què et pugui preguntar: “¿On és la gent com jo?” M’agradaria saber com se’ns fica tota aquesta merda a les venes.
Eres massa cridanera, massa manaire, massa grollera, no escoltaves mai, m’enviaves diners amb aquesta frase: “Ja saps que em pots venir a veure sempre que vulguis.” Em sap greu ser tan mali neti. Soc massa delicadi.
Estimada àvia: quan penso en tu penso en totes les coses que no ens hem pogut dir mai i que no ens podrem dir mai. Recordo que sempre has fet servir orgullosa les paraules que el dialecte de Berna ha agafat del francès. Puc comprendre l’orgull, però també se’m fa molt incòmode, perquè el francès ens el va dur Napoleó, era la llengua de l’ocupant, la llengua dels joves combatents, cultes però salvatges. Napoleó ens va dur aquesta llengua i un grapat de lleis, i a canvi va robar el tresor de Berna, famós arreu d’Europa. En francs suïssos actuals (sí, francs!) serien uns quants centenars de milers de milions. Amb aquell tresor Napoleó va pagar els deutes que tenia i va finançar la campanya d’Egipte. Sé que ploro llagrimetes de privilegiadi i que des de finals del segle XIX a Suïssa som campiones mundials del lladronici financer. Però a principis del segle XIX la ràtzia napoleònica va convertir Suïssa en un país amb una taxa d’emigració altíssima que va tenir efectes fiscals fins ben entrat el segle XX, perquè abans la població de Berna no pagava impostos. Per això se’m fa estrany que llueixis amb orgull les romanalles d’un home que en part és culpable de la teva pobresa.
Petjades de Napoleó que encara avui es troben en la teva parla:
dr Nöwö, de neveu – nebot
ds Fiseli, de fils – fillet
dr Potschamber, de pot de chambre – orinal
ds Gloschli, de cloche, rellotge – enagos acampanats
dr Gaschpo, de cache-pot – cobretestos
ds Lawettli, de laver, rentar – baieta
Una vegada em vas parlar de Madame DeMeurron, aquell personatge popular de Berna: la primera dona suïssa que va conduir un cotxe, una patrícia que pràcticament només s’expressava en gal·licismes per mostrar fins a quin punt era aristocràtica. Tampoc no pronunciava la erra vibrant, com els adobers del barri baix de Matte, sinó ben endarrere, à la française. “¿Encaga tgaballeu o ja sou algú?”, vas dir citant-la, pronunciant la erra ben endarrere, ben exagerada, i vas esclafir a riure ensenyant les dents. No vaig entendre la sentència. ¿Com s’ascendeix socialment si no és treballant? (En aquella època encara em creia el cuento de fer-se milionària rentant plats, un romanço que de petites ens fan empassar amb les cullerades de Nestlé; no havia entès que les fortunes no es guanyen sinó que s’hereten.) Comences a oblidar tot el que ha passat després del teu cinquantè aniversari. Estàs desapareixent. El francès, però, continua dins teu. Penso en com de prop teu em sento quan t’escric i en com de lluny teu em sento quan et veig. En com dius que un dia aniràs a peu a Santiago de Compostel·la, que la teva mare i la de Déu se n’alegraran tantíssim, parles de la felicitat amb què, després de recórrer aquest camí tan i tan llarg, saltaràs a l’Atlàntic, vestida i tot. Penso en la manera que tens de parlar, ininterrompudament, del que sigui, dels descomptes del Migros, dels dies que pots acumular el doble de punts. En la por que et fa el silenci. Recordo com em vas protegir de la mort de l’avi per no haver d’acceptar la pèrdua. Dic mentida. No soc jo qui se’n recorda. És un record de la mare.
En la llengua que he heretat de tu, en la meva llengua materna, doncs, “mare” es diu MER. Es diu la MER o MA MER, copiat del francès. Per dir “pare”, PER. Per dir “àvia”, GRANMER. Les dones de la meva infància són un element, un oceà. Recordo les cames de la mare, recordo que les hi abraçava, aixecava els ulls i deia: ETS MA MER. Recordo la sensació de ser a casa i la sensació d’agombol. L’amor de les mers era tan gran que era impossible escapar-se’n, és impossible escapar-se’n, caldria nedar tota una vida per sortir d’aquests mers.
En la llengua que he heretat de tu, en la meva llengua materna, doncs, només hi ha dues maneres de ser un cos. Créixer al paladar de la llengua alemanya m’obligava en tot moment a posar-me en aquesta fila de dos de parvulari.
En la llengua que he heretat de tu, en la meva MOTHER TONGUE, no sé com escriure sobre mi. Dins seu hi ha la llengua de la mare, i els teus ulls, i jo, els meus... vull dir el meu cos, els meus cossos, la meva corporalitat? També hi ha aquest jo que escriu, i llavors hi ha la criatura que jo era, que es trobava davant la fila de dos obligatòria on s’havia d’entaforar. I estic imbuïdi d’aquella criatura, igual com la terra reté la lluna sense agafar-la, però quan escric haig de distingir entre nosaltres, perquè si no, la infància, perquè si no, el cos d’aquella criatura, perquè si no, la torrentada del passat se m’enduu.
Però tampoc no és tan senzill: la llengua de la mer té petites distorsions o, més ben dit, desviacions: les dones, per exemple, eren coses. Per parlar d’una MER, els grans —fins i tot les mares— feien servir l’article neutre das, el de les coses: das Mami, das Mueti, das Grossmami, das Grosi. Però no eren només les mares, totes les dones eren com coses: das Anneli, das Lisbeth, das Regini. I la mainada també eren coses, dolces i menudes com culleretes de cafè: das Mineli, das Hänneli, das Hansli. Recordo que aquella cosificació em treia de polleguera. No volia ser cap cosa, volia ser una persona, una persona gran, i ser gran volia dir tenir un sexe, un sexe masculí. Si eres una dona corries el risc de continuar sent una cosa o de convertir-te en un oceà. I això no ho volia, jo.
Quan penso en tu, granmer, penso en el restaurant del Migros on em duies sempre que em volies convidar a un “restaurant”; penso en la mar primigènia on van sorgir els primers bacteris, que també estava a uns trenta-set graus Celsius; penso en la mer i en la vida que va sacrificar per mi i en la vida que tu vas sacrificar per ella; penso que t’acaben de donar l’alta del centre de rehabilitació, que deus tornar a ser al balcó de casa teva, mirant enrabiada els geranis mig eixarreïts; i penso en tots els textos que no t’he escrit mai. Un d’ells va d’una senyora barbuda que fa tot el camí d’Ostermundigen a Santiago de Compostel·la. A mig camí es troba una persona jove, també barbuda, ampla d’espatlles, de veu greu, amb faldilles i els ulls perfilats, i no es diuen res, caminen en silenci, l’una al costat de l’altra, en direcció al mar, i entre elles dues hi sura matèria flotant, dos rastres llargs com vestigis en la penombra.
Blutbuch
1a edició: octubre de 2023
© 2022, DuMont Buchverlag, Köln
© 2023, Joan Ferrarons i Llagostera, per la traducció
© 2023, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
