Redacció
Nelson Mandela (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 - Johannesburg, 5 de desembre de 2013) va passar 27 anys en diverses presons des de la seva detenció, l'any 1962, per les seves accions contra l'apartheid. Durant els seus 10.052 dies d'empresonament el futur líder de Sud-àfrica va escriure incomptables cartes a les autoritats i a polítics, a companys de lluita i, és clar, a la seva esposa Winnie i als seus cinc fills. A Cartes des de la presó (Angle Editorial) hi ha 255 cartes publicades –la majoria inèdites– que mostren com, malgrat l'empresonament, va saber mantenir els lligams familiars, les conviccions i el compromís amb la lluita contra l'apartheid.
A Zenani i Zindzi Mandela, la seva filla mitjana i la més jove
23.6.69
Estimades,
Una altra vegada, la nostra estimada Mama ha estat arrestada i ara ella i el Papa es troben tots dos a la presó. El meu cor sagna mentre penso en ella asseguda en alguna cel·la de la policia ben lluny de casa, potser sola i sense ningú amb qui parlar, i sense res per llegir. Les vint-i-quatre hores del dia sospirant per ella, petites. Pot ser que passin molts mesos, o fins i tot anys, abans que la torneu a veure. Durant força temps pot ser que visqueu com òrfenes, sense casa vostra i sense els pares, sense l’amor, l’afecte i la protecció que la Mama solia donar-vos. Ara no tindreu festes d’aniversari o de Nadal, ni regals, ni vestits nous, ni sabates ni joguines. Han desaparegut aquells dies en què, després d’un bany calent al vespre, us assèieu a taula amb la Mama i gaudíeu del seu menjar bo i senzill. Han marxat els llits confortables, les flassades calentones i els llençols nets que ella us posava. Ella no hi serà per fer que els amics us portin al cinema, als concerts o al teatre, o per explicar-vos boniques històries a la nit, ajudar-vos a llegir llibres difícils i contestar les moltíssimes preguntes que li volguéssiu fer. No podrà oferir-vos l’ajuda i els consells que necessiteu mentre us feu grans i apareixen nous problemes. Podria ser que la Mama i el Papa no tornin mai amb vosaltres a la casa núm. 8115 d’Orlando West, l’únic lloc en tot el món que tots estimem de tot cor.
No és la primera vegada que la Mama va a la presó. L’octubre del 1958, només quatre mesos després que ens caséssim, va ser arrestada amb 2.000 dones més mentre protestaven contra els passis a Johannesburg i es va passar dues setmanes detinguda. L’any passat la van tancar durant quatre dies, però ara hi ha hagut de tornar i no us puc dir quant de temps serà fora aquesta vegada. Però el que desitjo que tingueu sempre al cap és que tenim una Mama valenta i decidida, que s’estima els seus amb tot el cor. Ella renuncia al seu plaer i a la seva comoditat per una vida plena de privacions i de desgràcia a causa de l’amor immens que té per la seva gent i pel seu país. Quan us feu adultes, i penseu amb cura en les experiències desagradables per les quals ha hagut de passar, i la tossuderia amb la qual es manté fidel a les seves creences, començareu a comprendre la importància de la seva contribució a la batalla per la veritat i per la justícia i fins a quin punt ha sacrificat els seus interessos personals i la seva felicitat.
La Mama ve d'una família rica i respectada. És una treballadora social qualificada i quan ens vam casar, el juny del 1958, tenia una feina bona i còmoda a l’Hospital Baragwanath. Quan la van arrestar per primera vegada, hi estava treballant, i a finals del 1958 va perdre la feina. Més tard va treballar a la ciutat per a la Societat per al Benestar dels Infants, una feina que li agradava molt. Va ser mentre hi treballava que el Govern li va ordenar que no abandonés Johannesburg, que es quedés a casa des de la de la tarda fins a les 6 del matí i que no assistís a mítings, ni entrés en cap hospital, escola, universitat, tribunal, recinte tancat o hotel, o es desplacés a qualsevol zona urbana negra, tret d’Orlando, on vivia. Aquestes ordres li van complicar la vida per continuar amb la seva feina a la Societat per al Benestar dels Infants i també va perdre aquest lloc de treball.
Des d’aleshores la Mama ha viscut una vida dolorosa i ha hagut de mirar de tirar endavant una llar sense uns ingressos fixos. Tot i així, s’ho ha manegat com ha pogut per comprar-vos menjar i roba, pagar les vostres taxes escolars i el lloguer de la casa i per enviar-me diners amb regularitat.
Jo vaig faltar de casa l’abril del 1961, quan la Zeni tenia dos anys i la Zindzi tres mesos. Al començament de gener del 1962 vaig viatjar per l’Àfrica i vaig visitar Londres durant deu dies, i vaig tornar a Sud-àfrica cap a finals de juliol del mateix any. Quan em vaig retrobar amb la Mama em vaig quedar molt trasbalsat. L’havia deixada amb bona salut i amb molta carn i molt de color. Però havia perdut pes de sobte i era només una ombra del que havia estat. De cop i volta vaig ser conscient de la tensió nerviosa que li havia causat la meva absència. I esperava amb il·lusió un altre moment en què li pogués explicar el meu viatge, els països que havia visitat i la gent que havia conegut. Però el meu arrest del 5 d’agost va posar fi a aquell somni.
Quan van arrestar la Mama el 1958, jo la visitava cada dia i li portava aliments i fruites. Me’n sentia orgullós, especialment perquè la decisió de manifestar-se contra els passis juntament amb la resta de dones l’havia pres ella mateixa lliurement, sense que jo li suggerís res. Però la seva actitud cap a la meva detenció em va fer conèixer la Mama millor i més a fons. Immediatament després que m’arrestessin, els nostres amics d’aquí i de l’estranger li van oferir beques i li van suggerir que abandonés el país per estudiar a Europa. Jo vaig donar suport a aquests suggeriments, ja que tenia la sensació que els estudis la mantindrien mentalment allunyada dels seus problemes. I ho vaig discutir amb ella quan em va visitar a la presó de Pretòria l’octubre del 1962. Ella em va dir que, encara que el més probable era que fos arrestada i que l’enviessin a la presó, com pot esperar qualsevol polític que lluita per la llibertat, no obstant això, ella es quedaria al país i patiria amb el seu poble. Us adoneu de quina Mama més valenta tenim?
No us amoïneu, boniques, que tenim molts amics; ells tindran cura de vosaltres, i un dia la Mama i el Papa tornaran i deixareu de ser unes òrfenes sense llar. I aleshores podrem viure feliços i en pau com fan totes les famílies normals. Mentrestant, cal que estudieu molt i que aproveu els exàmens, i que us comporteu com unes bones noies. La Mama i jo us escriurem moltes cartes. Espero que rebéssiu la felicitació de Nadal que us vaig enviar el desembre i la carta que us vaig escriure a les dues el 4 de febrer d’enguany.
Amb tones i tones d’amor i un milió de petons.
Afectuosament,
Papa
Cartes des de la presó
© Nelson Mandela
© del text, Nelson Mandela
© de la traducció, Ricard Vela i Carles Miró
© de l'edició, Angle Editorial, 2018
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
