Laura Calçada
«Fem mal per por. Un bloc enganxifós de culpa i vergonya, massa sovint invisible. Fucking New York, man. Van ser uns anys d’aventures majúscules, que són les que ens expliquen». A Fucking New York. Història dels meus límits Laura Calçada explica la seva fugida a Nova York per retrobar el seu lloc al món. Us n'oferim un fragment:
Casa de la Mercedes
Casa de la Mercedes
417 Sterling Place. Brooklyn, NY 11238.
Estats Units d’Amèrica
Del límit de l’òvul al de l’urna i la terra. Durant els primers deu anys de vida els extrems van ser els braços de la mare i la moto del pare. La manera de reposar les seves absències, escapar-me amb la bicicleta per anar a llegir sota l’arbre del parc de Santa Amèlia. La meva idea de llibertat, córrer per la gespa que hi havia davant l’Hôtel du Palais a Biarritz. A Nova York també hi vaig arribar fugint, amb la soledat i la riquesa de les quals havia estat expulsada com a únics records.
Quan el pare em va fer fora vaig descobrir la por. L’obsessió per recuperar un lloc que no existia va fer que em posés malalta. Llavors fugia de la ferida, i de Barcelona, pensant que així la tancava. Una princesa viu al marge de la realitat perquè és la primera, la que inicia tot el que encara no s’ha vist. Quan ho fa destralerament i descalça, el pànic la pot atrapar i empènyer escales avall. I és llavors quan ens evadim de les estones de supervivència que de vegades exigeix la vida per no sentir-les. Els atacs d’angoixa són aquesta cursa.
Des que es va esberlar el somni que feia tants anys que assajava només em vaig dedicar a buscar-lo. Una família. El llegat. La vida va començar a anar de debò quan als vint-i-dos anys vaig descobrir que en aquell àtic del passeig de Gràcia no hi havia res del que havia dibuixat. Però per retrobar-nos amb el somni i poder-lo fer realitat no ens n’hem d’escapar. Fugint no coneixem el límit.
Setembre 2013 – Novembre 2013
Al 417 de Sterling Place, al barri de Prospect Heights, hi viuen la Mercedes, en William i els seus dos fills, en Nacho i en Zacarías. Ella és una senyora de Madrid i ell un americà espigat i tranquil que va néixer a l’estat de Texas, on encara viuen els seus pares. Es van conèixer estudiant dret a la Universitat Metodista del Sud i ara la Mercedes guanya més quartos que el seu marit perquè es dedica a gestionar fusions empresarials en un important bufet d’advocats. Sembla que ell treballa per a la Seguretat Social, a mitja jornada, pinta quadres i veu una mica més sovint els fills a qui he vingut a fer d’institutriu. Tindré room & board més un estipendi de 125 dòlars setmanals. La casa té quatre plantes, alguna escultura i quadres ben repartits. Al menjador les butaques són de tons clars i la catifa blanca et fa pessigolles i t’amaga els peus quan la trepitges descalça. Una dona ve un parell de cops a la setmana a rentar i cuinar. És una casa amb l’espai i la llum dels rics. La meva habitació és la de convidats; s’hi accedeix per la porta principal i baixant unes escales o per una entrada independent sota l’escala de pedra de fora la casa. És al pis on hi ha la sala de jocs dels nens i un sofà gegant davant una pantalla de televisió.
El primer matí em llevo amb molt mal de cap. Faig caca, em prenc la pastilleta de fluoxetina i un ibuprofèn, ordeno la roba d’una de les dues maletes a l’armari i m’haig de tornar a estirar. Sento la fusta cruixir i els nens xiuxiuejar curiosos. Al cap d’una estona marxen i tot torna a quedar en silenci. La finestra de la meva habitació dóna al pati. És petit, hi ha herbotes altes i un banc de fusta. Del llit estant miro com un esquirol s’enfila pel tronc d’un dels arbres. A la televisió fan l’anunci dels mobles adotzenats i els sofàs amb estampat de flors de Raymour & Flanigan. En Nacho i en Zacarías són uns nens molt guapos. El lloc té la seguretat del luxe, que em transporta al meu bressol. A més a més, és plàcid. Em sento afortunada i se m’endú l’optimisme temerari perquè tinc vint-i-cinc anys, cap expectativa i tot em sorprèn.
Sortim a passejar direcció Prospect Park amb la Mercedes i els nens. A la banda on viu la família no hi ha negres, però a l’altra sí. El contrast és claríssim la primera vegada. Washington fa d’avinguda separadora. La Mercedes m’explica que són membres del jardí botànic, que és dins el parc, i que si hi vull anar només haig d’agafar la targeta que és al primer calaix del moble de la cuina. El mateix per entrar a la biblioteca de Brooklyn. És dolça i alhora seriosa, stern, un ésser eminentment diplomàtic amb el cabell negre llis i llarg i les faccions polides. Quan arribem a Washington Avenue amb Eastern Parkway veig el Museu de Brooklyn i quedo bocabadada per la mida de totes les coses i la senyoria de l’indret. L’edifici de la cantonada, les amples voreres, les fonts que salten davant el museu.
—Es genial, ¿verdad? —diu la Mercedes.
—Y tanto —dic jo.
—Y muy tranquilo aquí.
Ens endinsem a Prospect Park i arribem al jardí botànic. El sol brilla i tot sembla per estrenar. Fem un mos a una de les tauletes. La Mercedes el paga a preu d’or a una dona que és al taulell self-service. Els nens van ben clenxinats, vestits amb polos de ratlles, pantalons curts xinos i es porten molt bé, cosa que durarà fins que m’agafin confiança. El mateix passarà amb la meva moderació. A la botiga del jardí botànic, la Mercedes els compra una joguina a cada un. Seguim la ruta fins a l’escola perquè el dimecres següent em tocarà anar-los a recollir i l’haig de tenir apresa. A Sterling Place continuen les brownstones amb jardinet, alguns d’arreglats i altres de desangelats amb bicicletes empolsegades i testos amb plantes mortes. Abans de tornar a casa ens aturem a l’Underhill Playground, el parc on portaré els nens a jugar quan sortim d’escola mentre duri el bon temps.
—Niños, vigilad al cruzar —diu la Mercedes. La manera com diu «Niños» és molt de pitiminí i em fa riure per dins.
Quan tornem a casa m’estiro al llit i em deixo endur pel deliri entusiasta. La depressió l’he amagada en alguna cantonada familiar i freda de Barcelona i sóc a Nova York, on em quedaré els cinc anys que m’assegura el visat. Tindré moltes hores sense les criatures. Matins i caps de setmana sencers. Les maletes a mig desfer dominen la catifa que cobreix el terra de l’habitació.
«Recogida en el cole a las 3 pm, los traes a casa y les das de merendar leche y manzana cortadita, también pueden tomar bizcocho. Tienen que hacer los deberes después de merendar. Una vez hechos los deberes, les puedes proponer llevarlos al parque, ya que hace tan bueno. No tienen permiso para ver la tele ni jugar con el ordenador. A las 6.15-6.30 pm se les baña. A las 7 pm deberían estar cenando. Hay fresas con naranja de postre en la nevera, pero si se portan muy bien les puedes ofrecer helado del congelador. Los niños te ayudan a recoger la mesa y limpiar el suelo al final. No se levantan durante la cena sin tu permiso. No tengo claro si vamos a cenar en casa hoy, te aviso. Si no cenamos, a las 8 pm los niños deben estar en la cama con los dientes lavados. Puedes leerles hasta las 8.30 pm. A esa hora, rezan y se apagan las luces. No pueden salir de la cama, ni leer después de esa hora». Quan li responc que tot ha anat com em demanava em respon: «Eres una joya». El missatge d’aprovació és més efectiu que l’antidepressiu.
Durant les hores lliures començo a googlejar esdeveniments als quals puc assistir. Curiosejo Meetup. M’apunto a les trobades d’escriptors a Prospect Park (m’imagino un reguitzell de Paul Austers wannabes mentre visc a escassíssims quilòmetres de la casa on viu l’escriptor), també a un seguit de sortides artístiques i trobades per practicar el francès. Deu ser un grup de tanoques francòfons. No aniré ni a una ni a l’altra. Més enllà de la serenor de la casa m’espera una ciutat immensa que m’anirà brindant tot allò que vull a cop d’intuïció.
A l’andana del metro de l’estació de la Setena Avinguda a Flatbush Avenue cantonada Park Place (aquella d’on surt Scarlett Johanson al principi de la pel·lícula Marriage Story) espero el subway per anar al Metropolitan Museum. Dos negres es barallen, cridant-se entre andanes, mentre una noia els intenta calmar. Marxa un i l’altre es posa a cridar a la noia; finalment ella també marxa, vociferant però més moderada que el company.
Abans del museu entro en un cinema per veure la pel·lícula de Salinger, acabada d’estrenar, que prometia noves publicacions esglaonades de l’autor entre 2015 i 2020, una història que passava durant la Segona Guerra Mundial —una època que l’escriptor va viure ferotgement—, i la continuació de la família Glass. Li agradaven les jovenetes perquè és quan una persona pot ser modelable al gust i ganes del més adult. El film també explicava que va tractar molt malament una de les dones i la filla, que mai va voler que The Catcher in the Rye es convertís en pel·lícula i que tres persones van matar al·legant el llibre, inclòs l’assassí de Lennon; per això devia dir que escriure aquell personatge havia estat una equivocació. En el que tenia raó Salinger és que un ha d’escriure per a un mateix, ja que és una activitat d’obsessius inadaptats.
Després arribo al Met seguint les indicacions que he dibuixat minuciosament abans de sortir de casa, organitzant-me les dues activitats del dia, en una llibreteta. A la coberta hi he fet un requadre i dins hi he escrit la paraula Adreces. Pels passadissos entre galeries em creuo amb Isabel Coixet. És 14 de setembre del 2013. De tornada a casa li comento al pare d’en Nacho i en Zacarías que he anat a veure Salinger i em deixa Nine Stories, el seu llibre preferit de l’autor. M’escolo cap avall amb ganes de començar-lo a llegir estirada al llit amb capçal de fusta a la meva confortable habitació, com quan tenia set anys i no m’havia de preocupar de res més que del llibre.
El primer sarau on vaig és la presentació d’un curtmetratge dirigit per James Franco. La cita és a la Pace Gallery, a Chelsea. El Google Maps m’indica la ruta i jo la dibuixo a la llibreta. Després de comprar-me la targeta SIM per al telèfon mòbil i tenir internet, ja no faré servir mai més aquesta llibreteta. El Google Maps serà un dels amics més fidels que tindré a la ciutat.
La veu de l’operari del tren, el canvi a West 4th Street amb xiclets enganxats a l’andana, baixar a l’estació del carrer 23 i adonar-me que haig de caminar un bon tros fins a la galeria perquè els carrers a l’alçada de Chelsea s’allarguen molt abans no travessen les avingudes. Els quaranta-dos minuts de metro es converteixen en una excitant peripècia. Estic arribant uns minuts més tard de l’hora de la convocatòria i m’atabalo perquè no em vull perdre res del particular primer dia de classe. Corro una mica deixant enrere edificis uniformes i sense gràcia, habitatges socials. Sembla que tota l’existència està passant aquella tarda de setembre a la Pace Gallery i al carrer 25 amb la Desena Avinguda. Un ritme que no deixa espai a la reflexió.
Quan torno a casa, en William està treballant a l’ordinador en una sala amb una prestatgeria de fusta clara molt alta en què hi ha llibres gruixuts, toms d’art i clàssics de la literatura. Educadament i amb to reposat em pregunta si m’ho he passat bé. Li responc que sí, molt animada encara amb l’excitació de la meva primera sortida a Manhattan. Li ensenyo el llibre signat per James Franco. Ell és igual de prudent que la seva dona, igual d’extremadament correcte i molt menys estirat. Baixo a les meves estances i em miro el llibre Moving Pictures / Moving Sculptures: The Films of James Franco que l’artista m’ha firmat amb un «Laura» i una cara somrient amb un nas allargat. Miro una estona de cada DVD, que vaig ficant a l’ordinador, amb els projectes de l’artista.
La primera catalana que conec a la ciutat és l’Eva. Fa uns anys que hi viu i està intentant aconseguir el visat d’artista. Em cita al Heavy Woods, un bar de Bushwick a Wyckoff Avenue. Ens demanem lattes, que ens serveixen en tasses de terrissa de color blau cel amb rivet blanc. L’Eva treballa en un restaurant i fa de productora de cinema. Em parla d’en Ferran, el seu ex, que és fill d’un conegut escriptor i que estudia cine a la ciutat. L’Eva no es planteja tornar a Catalunya. Em captiva la seva seguretat, percebo veterania novaiorquesa i agraeixo molt que m’hagi fet un forat sense coneixe’m de res. Des dels primers dies tinc la sensació que tota la gent aquí és molt cool i que, avorrits o excèntrics, sempre estan ocupats. Em costa recordar algú pla a la ciutat de Nova York. L’Eva té els cabells rinxolats, esbullats, i els porta tenyits de ros; l’arrel fosca és visible. Em convida a un concert aquell mateix cap de setmana. Un dia em dirà per Messenger que Nova York és una muntanya russa. Ens acomiadem i ella marxa en bicicleta. Em quedo fora del bar escrivint un missatge a la meva amiga Maria per explicar-li que estic flipant amb tot plegat i que em sento com Lena Dunham. Tots els decorats que hem vist a la sèrie són reals. Els estic trepitjant. Just quan escric això passa l’Adam Driver, que està filmant a la nau industrial del davant. Vull córrer darrere d’ell, però l’emoció em paralitza. Tornaré al mateix lloc a la mateixa hora els dos matins següents i fins i tot li donaré un paper a una noia amb un walkie-talkie que corre pels voltants de les caravanes. «Adam, acabo d’arribar de Barcelona, sóc una superfan de la sèrie Girls…». Li faré prometre que l’hi donarà a l’Adam, i diu que sí, que sí. Evidentment, mai rebo resposta. Uns quants mesos a la ciutat em demostraran que tots som estrelles d’una manera o altra i que els nostres ídols també fan un riu quan es lleven. La llampant desigualtat de Nova York ens iguala a tots. Nova York és present descarnat, o com em va dir una vegada la porto-riquenya més bonica de totes: «Esta ciudad se siente como una gran ficción».
© Laura Calçada Barres, 2023
© Columna Edicions, Llibre i Comunicació, S. A. U. / Destino
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
