La gran família

Hi ha nits d’una foscor màgica, elèctrica, vibrant, i aquella n’era una

Per què hi ha germans que s’assemblen com un ou a una castanya és un misteri que la ciència no resol —i d’això se n’ocupa la literatura. La gran família, la nova novel·la d’Antònia Carré-Pons publicada pel Club Editor, segueix el fil de vida de la Rateta i la Sió, dues germanes nascudes en una cansaladeria. Com en una casa de nines, les veiem evolucionar entre el terrat on imaginen històries, la botiga on regnen les matriarques i el soterrani on els homes esquarteren porcs i es xopen els davantals de sang. De la sang que tira, tant si és per fer-ne botifarres com per lligar-te a una manera de veure el món. Fins que la Rateta aconsegueix trencar amb el que s’esperava d’ella. Entra a la universitat i es converteix en una medievalista de renom. La Sió es queda a la botiga. I quan els fils de vida semblen separar-les sense remei, la sang les trena de nou: la germana petita està a punt de morir de la mateixa malaltia que ha superat la gran i que afecta totes les dones de la família.

Després d’excel·lir en la comèdia, Antònia Carré-Pons ha imaginat una auca del senyor Esteve moderna. En una llengua concisa i transparent, explora les emocions infantils i els seus ecos en l’adultesa, sense cap concessió al sentimentalisme i amb una entrega completa a l’amor que li inspiren els seus personatges. Us n'oferim l'inici:

La gran família

Hi ha nits d’una foscor màgica, elèctrica, vibrant, i aquella n’era una. L’emoció se’ls expandia com els cercles concèntrics que dibuixa a l’aigua una pedra llançada amb traça. Com la cua d’un coet que s’enlaira rabent una nit de focs artificials. L’electricitat que les mantenia despertes les recorria per dintre, del cervell al cor, del cor al cervell, voltes i voltes que feien que, de tant en tant, una de les dues fes un bot a dins del llit. El fred es colava per entre les flassades.

—Para quieta, que em destapes.
—¿Tu no estàs nerviosa?
—Esclar que sí, però no em bellugo. No molesto. Para, et dic.
—No puc.
—Si no t’estàs quieta, cridaré la mama.
—Xivata.
—Va, no ens barallem aquesta nit.
—No puc dormir. Estic massa nerviosa.
—Jo tampoc.
—¿Parlem una mica?
—Sí.

I van parlar. ¿De què? De coses impossibles. De què farien quan serien grans. Es comprarien un cotxe i viatjarien soles, conduirien totes dues perquè totes dues n’aprendrien, no com la mama que no en sap, recorrerien tots els racons de Catalunya, després agafarien avions que les portarien a l’altra punta de món. Cada vegada que la feien viure, la fantasia s’engrandia: el cotxe era més gros, els poblets tenien noms més estranys, els països eren més exòtics. Potser vindria un dia que no tornarien a casa o potser sí, potser després de cada viatge s’hi aturarien una temporada per recuperar forces i perquè els cresquessin les ganes de tornar-ne a marxar. Així tindrien temps de fer prou diners per comprar-se un cotxe nou. Ben gros. Amb tren no, que no hi viatjarien, mai, no els oferia la independència del cotxe i si volien anar lluny no hi havia res millor que un avió supersònic.

S’estaven quietes sota el pes de les tres mantes. Només una cama va bellugar, sense ímpetu per modificar el microclima d’entre els llençols. L’empenta va arraconar la burra nova al fons del llit, ja no la necessitaven per res, mentre feia escalfor totes dues hi havien posat els peus, barallant-se per si l’una els hi tenia més estona que l’altra, ara que era freda ja no els feia cap servei. Havia sigut un bon regal d’aniversari, aquesta burra nova, perquè tenia una roba de llana al damunt del plàstic verd i espès, una funda de quadrets vermells i negres que els protegia els peus de les cremades.

—¿Per què és la burra, la bossa de l’aigua calenta?
—Perquè abans, en els temps de l’àvia Rosa, hi havia un instrument que feien servir per escalfar els llits. Li deien el burro, era de fusta amb un braseret a dins. Ho van explicar a l’escola, vam llegir un text on en sortia un, de burro.
—Ja ho entenc. Com que ara nosaltres tenim una bossa, per això és la burra.

La petita va riure com si acabés d’explicar un acudit. La gran no va dir res.

Vivien amb el fred ficat als ossos i no passava res. De vegades se’ls feien penellons als dits i tampoc no passava res. Els matins més freds d’hivern, quan la mama pujava al quarto a despertar-les, els fregava les cames amb alcohol abans que es posessin els leotards grisos per anar a l’escola. Les mans de la mama damunt de la pell, una carícia brusca però una carícia. Un contacte que estimulava a viure amb alegria, ni que fos una mica. El fred era tallant com un ganivet, els cossos s’hi havien acostumat sense una rèplica, com s’havien acostumat a l’aspror del jersei de llana que els picava a la pell del coll —als braços i al cos no perquè portaven samarretes empelfades de màniga llarga— i que la mama els obligava a posar-se perquè era el jersei més gruixut que tenien. Com s’havien acostumat a la incomoditat del pràctic que els tapava la boca i el nas, a aquella roba fina que acabava plena de baves i a aquelles dues borles marró fosc que anaven fent tombs per sota dels ulls.

—¿A tu et sembla que ens portaran la tele en colors que he demanat?
—No ho sé. No sé si els Reis són tan rics. Però si no la porten, segur que hi haurà alguna cosa que t’agradi.
—¿Per què els Reis sempre deixen els regals al quarto dels avis?
—Perquè entren a les cases pels terrats.
—¿A tu et portaran aquell nino que parla?
—Això potser sí.
—¿I per què a tu t’han de portar el nino i a mi potser no em portaran la tele?
—No dic que no te la portin. Dic que potser no la podran portar. Una tele val molts diners.
—Estigues quieta. Amb aquests bots que fas m’encostiparé. I serà per culpa teva.
—Ets una pesada.
—La pesada ets tu, que no pares.

Totes dues van fer un moviment brusc per situar-se cada una a una punta del llit. Un gest sincrònic, usual, que evitava el contacte i els feia imaginar que existien lluny l’una de l’altra. L’alenada de fred es va fondre quan automàticament es van tapar el cap amb les tres mantes. —Si et porten el nino que parla, ¿hi jugarem totes dues, demà?

—No. El nino serà meu. Hi jugaré tota sola.
—Mala persona.
—Calla. És hora de dormir, va.

L’estrebada simultània va tensar una mica més les mantes. Cap de les dues no va tornar a obrir boca. A poc a poc, van anar deixant de bellugar-se. La solitud va planar per la foscor del quarto.

Quan li costava adormir-se, la Rateta tenia un mètode infal·lible de la seva invenció. Tancava els ulls amb força, mirava cap endins i es fixava en les imatges que se li dibuixaven a sota de la parpella closa. No havia de fer res, només respirar i esperar una mica que anessin venint, l’una darrere l’altra. La cara boteruda d’un gegant que li somreia. El cap d’un cavall que escampava per l’aire els pèls de la crinera verda. Dos punys femenins que s’obrien i es tancaven. Uns ideogrames japonesos escrits damunt d’una tela de seda groga. El descobriment de tota aquella vida que només ella podia copsar la relaxava tant que la son sempre la vencia i la Rateta es donava, orgullosa de tornar a sortir-se’n sense l’ajuda de ningú. Un nas prominent que engolia l’aire a la desesperada. Un braser que exhalava puntes vermelles a l’envidriat. En un acte reflex, la Rateta es va tocar la part interior del canell dret, va obrir els ulls a la foscor i el godall simpàtic que saltironava va desaparèixer.